lunes, 27 de julio de 2015

08/02/2015 - 18th Sunday in Ordinary Time (B)

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre, José Antonio Pagola nos visitó en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos la conferencia:
"Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción". 
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .

Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------


HOMILIA - ES

02-08-2015
18 Tiempo Ordinario – B
Juan 6,24-35

EL CORAZÓN DEL CRISTIANISMO

La gente necesita a Jesús y lo busca. Hay algo en él que los atrae, pero todavía no saben exactamente por qué lo buscan ni para qué. Según el evangelista, muchos lo hacen porque el día anterior les ha distribuido pan para saciar su hambre.
Jesús comienza a conversar con ellos. Hay cosas que conviene aclarar desde el principio. El pan material es muy importante. Él mismo les ha enseñado a pedir a Dios «el pan de cada día» para todos. Pero el ser humano necesita algo más. Jesús quiere ofrecerles un alimento que puede saciar para siempre su hambre de vida.
La gente intuye que Jesús les está abriendo un horizonte nuevo, pero no saben qué hacer, ni por dónde empezar. El evangelista resume sus interrogantes con estas palabras: «y ¿qué obras tenemos que hacer para trabajar en lo que Dios quiere?». Hay en ellos un deseo sincero de acertar. Quieren trabajar en lo que Dios quiere, pero, acostumbrados a pensarlo todo desde la Ley, preguntan a Jesús qué obras, prácticas y observancias nuevas tienen que tener en cuenta.
La respuesta de Jesús toca el corazón del cristianismo: «la obra (¡en singular!) que Dios quiere es esta: que creáis en el que él ha enviado». Dios solo quiere que crean en Jesucristo pues es el gran regalo que él ha enviado al mundo. Esta es la nueva exigencia. En esto han de trabajar. Lo demás es secundario.
Después de veinte siglos de cristianismo, ¿no necesitamos descubrir de nuevo que toda la fuerza y la originalidad de la Iglesia está en creer en Jesucristo y seguirlo? ¿No necesitamos pasar de la actitud de adeptos de una religión de «creencias» y de «prácticas» a vivir como discípulos de Jesús?
La fe cristiana no consiste primordialmente en ir cumpliendo correctamente un código de prácticas y observancias nuevas, superiores a las del antiguo testamento. No. La identidad cristiana está en aprender a vivir un estilo de vida que nace de la relación viva y confiada en Jesús el Cristo. Nos vamos haciendo cristianos en la medida en que aprendemos a pensar, sentir, amar, trabajar, sufrir y vivir como Jesús.
Ser cristiano exige hoy una experiencia de Jesús y una identificación con su proyecto que no se requería hace unos años para ser un buen practicante. Para subsistir en medio de la sociedad laica, las comunidades cristianas necesitan cuidar más que nunca la adhesión y el contacto vital con Jesús el Cristo.

José Antonio Pagola

HOMILIA - EU

2015-08-02
Urteko 18. igandea – B
Joan 6,24-35

KRISTAUTASUNAREN BIHOTZA

Jesusen premia du jendeak, eta haren bila dabil. Badu hark jendea erakartzen duen zerbait; artean, ordea, ez daki zehazki zergatik eta zertako dabilen Jesusen bila. Ebanjelariaren arabera, bezperan gosea asetzeko ogia eman dielako dabil bila haietako asko.
Haiekin hizketan hasi da Jesus. Badira hastetik argitzea komeni den gauzak. Ogi materiala oso garrantzitsua da. Jesusek berak irakatsi die Jainkoari eskatzen «eguneroko ogia» pertsona guztientzat. Alabaina, gizakiak badu beste behar bat ere. Eta bizi-gosea betiko aseko dien jatekoa eskaini nahi die Jesusek.
Jendeak sumatu du ezen Jesusek horizonte berri bat ireki nahi diola, baina ez daki ez zer egin, ez nondik nora hasi. Ebanjelariak hitz hauekin laburbildu ditu jendearen galdekizunak: «Zertan ari behar dugu Jainkoak nahi duena egiteko?» Bada jende horrengan asmatzeko zinezko gogo bat. Jainkoak gura duen hartan lan egin nahi du; baina, dena legearen argian pentsatzera ohitua dagoelarik, Jesusi galdetzen dio zein egintza, zein jarduera eta zein betekizun izan behar dituen kontuan.
Jesusen erantzunak kristautasunaren bihotza ukitzen du: «hau da Jainkoak nahi duen egintza (singularrean): Sinets diezaiozuela berak bidali duenari». Jesu Kristogan sinets dezaten nahi du Jainkoak, hura baita berak (Jainkoak) mundura bidali duen erregalu handia. Hauxe da eskakizun berria. Horretan behar dute lan egin. Gainerakoa bigarren mailakoa da.
Kristautasunean hogei mende bizi ondoren, ez ote gara berraurkitu beharrean ezen Elizaren indar guztia eta berezitasuna Jesu Kristogan sinestea dela eta harri jarraitzea? Ez ote gara «sineskizun» eta «betekizun» batzuen erlijiozaleen jarrera gainditu eta Jesusen ikasle bezala bizitzeari ekin beharrean?
Kristau-fedea ez datza, funtsean, jarduera eta betekizun berri batzuen kodea, itun zaharrekoena baino goragokoa, betez bizitzean. Ez. Kristau-nortasuna Jesu Kristorekiko harreman bizi eta konfiantzazkotik datorren biziera bizitzen ikastea da. Jesusek bezala pentsatzen, sentitzen, maitatzen, sufritzen eta bizitzen ikasten goazen neurrian goaz kristau bihurtzen.
Kristau izateak, gaur, Jesusen esperientzia izatea eskatzen du, haren egitasmoarekin bat egitea; duela hogei urte betetzaile on izateak eskatzen ez zuen moduan eskatzen du hori gaur egun. Gizarte laiko honetan biziari eutsi ahal izateko, kristau-elkarteek inoiz ez bezala zaindu behar dituzte Jesu Kristorekiko atxikimendua eta bizi-harremanak.

José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA - CA

02-08-2015
Diumenge 18 durant l’any – B
Joan 6,24-35

EL COR DEL CRISTIANISME

La gent necessita Jesús i el busca. Hi ha alguna cosa en ell que els atrau, però encara no saben exactament per què el busquen ni per a què. Segons l’evangelista, molts ho fan perquè el dia anterior els ha distribuït pa per saciar la seva fam.
Jesús comença a conversar amb ells. Hi ha coses que convé aclarir des del principi. El pa material és molt important. Ell mateix els ha ensenyat a demanar a Déu «el pa de cada dia» per a tothom. Però l’ésser humà necessita alguna cosa més. Jesús vol oferir-los un aliment que pot sadollar per sempre la seva fam de vida.
La gent intueix que Jesús els està obrint un horitzó nou, però no saben què fer, ni per on començar. L’evangelista resumeix els seus interrogants amb aquestes paraules: «Com hem d’actuar per a fer les obres de Déu?». En ells hi ha un desig sincer d’encertar. Volen treballar en el que Déu vol, però, acostumats a pensar-ho tot des de la Llei, pregunten a Jesús quines obres, pràctiques i observances noves han de tenir en compte.
La resposta de Jesús toca el cor del cristianisme: «l’obra (en singular!) que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat». Déu només vol que creguin en Jesucrist perquè és el gran regal que ell ha enviat al món. Aquesta és la nova exigència. En això han de treballar. La resta és secundari.
Després de vint segles de cristianisme, no necessitem descobrir de nou que tota la força i l’originalitat de l’Església està en creure en Jesucrist i seguir? No necessitem passar de l’actitud d’adeptes d’una religió de «creences» i de «pràctiques» a viure com a deixebles de Jesús?
La fe cristiana no consisteix primordialment en anar complint correctament un codi de pràctiques i observances noves, superiors a les de l’antic testament. No. La identitat cristiana està en aprendre a viure un estil de vida que neix de la relació viva i confiada en Jesús el Crist. Ens anem fent cristians en la mesura que aprenem a pensar, a sentir, a estimar, a treballar, a patir i a viure com Jesús.
Ser cristià exigeix avui una experiència de Jesús i una identificació amb el seu projecte que no es requeria fa uns anys per ser un bon practicant. Per subsistir enmig de la societat laica, les comunitats cristianes necessiten tenir cura més que mai de l’adhesió i el contacte vital amb Jesús el Crist.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA - GL

02-08-2015
18 Tempo Ordinario – B
Xoán 6,24-35

O CORAZÓN DO CRISTIANISMO

A xente necesita a Xesús e búscao. Hai algo nel que os atrae, pero aínda non saben exactamente por que o buscan nin para que. Segundo o evanxelista, moitos fano porque o día anterior distribuíu pan para saciar a súa fame.
Xesús comeza a conversar con eles. Hai cousas que convén aclarar desde o principio. O pan material é moi importante. El mesmo ensinoulles a pedir a Deus «éo pan de cada día» para todos. Pero o ser humano necesita algo máis. Xesús quere ofrecerlles un alimento que pode saciar para sempre a súa fame de vida.
A xente intúe que Xesús estalles abrindo un horizonte novo, pero non saben que facer, nin por onde empezar. O evanxelista resume os seus interrogantes con estas palabras: «e que obras temos que facer para traballar no que Deus quere?». Hai neles un desexo sincero de acertar. Queren traballar no que Deus quere, pero, afeitos a pensalo todo desde a Lei, pregúntanlle a Xesús que obras, prácticas e observancias novas teñen de ter en conta.
A resposta de Xesús toca o corazón do cristianismo: «a obra (¡en singular!) que Deus quere é esta: que creades no que el enviou». Deus só quere que crean en Xesús Cristo pois é o gran agasallo que el enviou ao mundo. Esta é a nova esixencia. Nisto han traballar. O demais é secundario.
Logo de vinte séculos de cristianismo, non necesitamos descubrir de novo que toda a forza e a orixinalidade da Igrexa está en crer en Xesús Cristo e seguilo? Non necesitamos pasar da actitude de adeptos dunha relixión de «crenzas» e de «prácticas» a vivir como discípulos de Xesús?
A fe cristiá non consiste primordialmente en ir cumprindo correctamente un código de prácticas e observancias novas, superiores ás do antigo testamento. Non. A identidade cristiá está en aprendermos a vivir un estilo de vida que nace da relación viva e confiada en Xesús o Cristo. Ímonos facendo cristiáns na medida en que aprendemos a pensar, sentir, amar, traballar, sufrir e vivir coma Xesús.
Ser cristián esixe hoxe unha experiencia de Xesús e unha identificación co seu proxecto que non se requiría fai uns anos para ser un bo practicante. Para subsistir no medio da sociedade laica, as comunidades cristiás necesitan coidar máis do que nunca a adhesión e o contacto vital con Xesús o Cristo.

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA -IT

02-08-2015
18 Tempo Ordinario – B
Giovanni 6,24-35

IL CUORE DEL CRISTIANESIMO

La gente ha bisogno di Gesù e lo cerca. C’è qualcosa in lui che li attrae, ma ancora non sanno esattamente perché lo cercano né per quale scopo. Secondo l’evangelista, molti lo fanno perché il giorno prima ha distribuito loro pane da saziare la loro fame.
Gesù comincia a conversare con loro. Ci sono cose che conviene chiarire dall’inizio. Il pane materiale è molto importante. Lui stesso ha loro insegnato a chiedere a Dio «il pane quotidiano» per tutti. Ma l’essere umano ha bisogno di qualcosa di più. Gesù vuole offrirgli un alimento che può saziare per sempre la sua fame di vita.
La gente intuisce che Gesù sta aprendo loro un orizzonte nuovo, ma non sanno che fare né da dove incominciare. L’evangelista riassume i loro interrogativi con queste parole: «Che opere dobbiamo compiere per fare quello che Dio vuole?». C’è in loro un desiderio sincero di capire. Vogliono fare quello che Dio vuole, ma abituati a pensare tutto a partire dalla Legge, chiedono a Gesù che opere pratiche e osservanze nuove devono mettere in conto.
La risposta di Gesù tocca il cuore del cristianesimo: «l’opera (al singolare!) che Dio vuole è questa: che crediate in colui che egli ha mandato». Dio vuole solo che credano in Gesù  Cristo perché è il grande dono che ha inviato al mondo. Questa è la nuova esigenza. A questo devono lavorare. Il resto è secondario.
Dopo venti secoli di cristianesimo, non abbiamo bisogno di scoprire di nuovo che tutta la forza e l’originalità della Chiesa sta nel credere in Gesù Cristo e seguirlo? Non abbiamo bisogno di passare dall’atteggiamento di adepti di una religione di «credenze» e di «pratiche» a vivere come discepoli di Gesù?
La fede cristiana non consiste innanzitutto nell’andar compiendo correttamente un codice di pratiche e osservanze nuove, superiori a quelle dell’Antico Testamento. No. L’identità cristiana sta nell’imparare a vivere uno stile di vita che nasce dalla relazione viva e fiduciosa con Gesù il Cristo. Ci andiamo facendo cristiani nella misura in cui impariamo a pensare, sentire, amare, lavorare, soffrire e vivere come Gesù.
Essere cristiano esige oggi un’esperienza di Gesù e un’identificazione con il suo progetto; non era necessaria anni fa per essere un buon praticante. Per sussistere in mezzo alla società laica, le comunità cristiane hanno bisogno di curare più che mai l’adesione e il contatto vitale con Gesù il Cristo.

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA - FR

02-08-2015
18 Temps Ordinaire – B
Jean 6,24-35

LE COEUR DU CHRISTIANISME

Les gens ont besoin de Jésus et ils le cherchent. Il y a quelque chose chez lui qui les attire mais ils ne savent pas encore exactement pourquoi ils le cherchent ni pourquoi faire. D’après l’évangéliste, beaucoup d’entre eux le font parce que la veille il leur a donné du pain pour combler leur faim.
Jésus entame un dialogue avec eux. Il y a des choses à mettre au clair dès le début. Le pain matériel est très important. C’est lui-même qui leur a appris à demander à Dieu pour tous «le pain de chaque jour». Mais l’être humain a besoin de quelque chose de plus. Jésus veut leur offrir une nourriture pouvant rassasier pour toujours leur faim de vie.
Les gens devinent que Jésus est en train de leur ouvrir un nouvel horizon mais ils ne savent pas quoi faire ni par où commencer. L’évangéliste résume leur questionnement avec ces paroles: «Quelles oeuvres devons-nous faire pour travailler à ce que Dieu veut?» Ils ont un désir sincère de réussir. Ils veulent travailler à ce que Dieu veut, mais comme ils sont habitués à tout penser à partir de la Loi, ils demandent à Jésus quelles sont les oeuvres, les pratiques, les préceptes nouveaux dont ils devront tenir compte.
La réponse de Jésus touche le coeur du christianisme: «l’oeuvre (au singulier) que Dieu veut est celle-ci: que vous croyiez en  celui qu’il a envoyé». La seule chose que Dieu veut c’est qu’ils croient en Jésus-Christ car il est le grand cadeau qu’il a offert au monde. Voilà la nouvelle exigence: c’est à cela qu’ils devront travailler. Tout le reste est secondaire.
Après vingt siècles de christianisme, n’avons-nous pas besoin de redécouvrir que croire en Jésus-Christ et le suivre constituent la base de toute la force et l’originalité de l’Eglise? N’avons-nous pas besoin de passer d’une attitude d’adeptes d’une religion faite de «croyances» et de «pratiques» à vivre en tant que disciples de Jésus?
La foi chrétienne ne consiste pas d’abord en l’accomplissement correct d’un code de pratiques et de nouveaux préceptes, supérieurs à ceux de l’Ancien Testament. Non. L’identité chrétienne consiste à apprendre à vivre selon un style de vie qui naît d’une relation vivante et confiante avec Jésus le Christ. Nous devenons chrétiens dans la mesure où nous apprenons à penser, à sentir, à aimer, à travailler, à souffrir et à vivre comme Jésus.
Être chrétien implique aujourd’hui une expérience de Jésus et une identification avec son projet que l’on n’exigeait pas autrefois pour être un bon pratiquant. Pour subsister au milieu d´une société sécularisée, les communautés chrétiennes ont besoin de soigner plus que jamais leur adhésion et leur contact vital avec Jésus le Christ.

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna

HOMILIA - PT

02-08-2015
18 Tempo Ordinário – B
João 6,24-35

O CORAÇÃO DO CRISTIANISMO

As pessoas necessitam de Jesus e procuram-no. Há algo Nele que as atrai, mas todavia não sabem exatamente por que o procuram nem para quê. Segundo o evangelista, muitos fazem-no porque no dia anterior distribuiu-lhes pão para saciar a sua fome.
Jesus começa a conversar com eles. Há coisas que convêm aclarar desde o princípio. O pão material é muito importante. Ele mesmo os ensinou a pedir a Deus «o pão de cada dia» para todos. Mas o ser humano necessita de algo mais. Jesus quer oferecer-lhes um alimento que possa saciar para sempre a sua fome de vida.
As pessoas intuem que Jesus lhes está a abrir um horizonte novo, mas não sabem que fazer, nem por donde começar. O evangelista resume as suas interrogações com estas palavras: «e que obras temos que fazer para trabalhar no que Deus quer?». Há neles um desejo sincero de acertar. Querem trabalhar no que Deus quer, mas, acostumados a pensar tudo a partir da Lei, perguntam a Jesus que obras, práticas e observâncias novas têm que ter em conta.
A resposta de Jesus toca o coração do cristianismo: «a obra (no singular!) que Deus quer é esta: que acrediteis Naquele que foi enviado». Deus só quer que creiam em Jesus Cristo pois é a grande dádiva que Ele enviou ao mundo. Esta é a nova exigência. Nisto têm de trabalhar. O resto é secundário.
Depois de vinte séculos de cristianismo, não necessitaremos de descobrir de novo que toda a força e originalidade da Igreja estão em crer em Jesus Cristo e segui-Lo? Não necessitamos passar da atitude de adeptos de uma religião de «crenças» e de «práticas», a viver como discípulos de Jesus?
A fé cristã não consiste primordialmente em ir cumprindo corretamente um código de práticas e observâncias novas, superiores às do antigo testamento. Não. A identidade cristã está em aprender a viver um estilo de vida que nasce da relação viva e confiada em Jesus, o Cristo. Vamo-nos fazendo cristãos na medida em que aprendemos a pensar, sentir, amar, trabalhar, sofrer e viver como Jesus.
Ser cristão exige hoje uma experiência de Jesus e uma identificação com o Seu projecto que não se requeria anos atrás para ser um bom praticante. Para subsistir no meio da sociedade laica, as comunidades cristãs necessitam cuidar mais que nunca da adesão e do contacto vital com Jesus, o Cristo.

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA - EN

08-02-2015
18th Sunday in Ordinary Time – B
John 6,24-35

THE HEART OF CHRISTIANITY

The people need Jesus and look for him. There’s something in him that attracts them, but they still don’t know exactly why they seek him or for what. According to the Gospel writer, many do it because the day before he had given them bread to satisfy their hunger.
Jesus starts to talk with them. There are things it behooves him to clarify right from the start. Physical bread is very important. He himself has taught them to ask God for «daily bread» for all. But humans need something more. Jesus wants to offer them a food that can satisfy their hunger for life forever.
The people figure out that Jesus is opening up a new horizon for them, but they don’t know what to do, or where to begin. The Gospel writer takes up their questions with these words: «What must we do if we are to carry out God’s work?». They have within them a sincere desire to be certain. They want to work at what God wants, but being used to think about all this from the perspective of the Law, they ask Jesus what new works, practices and observances they need to keep in mind.
Jesus’ answer touches the heart of Christianity: «This is carrying out God’s work (singular!): you must believe in the one he has sent». God only wants them to believe in Jesus Christ since he is the great gift that God has sent to the world. This is a new demand. It is in this that they need to work. Anything else is secondary.
After 20 centuries of Christianity, don’t we need to discover again that the Church’s whole power and originality is to believe in Jesus Christ and to follow him? Don’t we need to move on from having the attitude of those who follow a religion of «beliefs» and «practices», to that of living as Jesus’ disciples?
Christian faith doesn’t consist principally in going around correctly fulfilling a list of new practices and observances, better than those of the Hebrew Testament. No. Christian identity is in learning to live a way of life that is born of a living and trusting relationship with Jesus the Christ. We make ourselves Christian to the extent that we learn to think, feel, love, work, suffer and live as Jesus does.
Being Christian today demands an experience of Jesus and an identification with his project that doesn’t require a certain number of years in order to be good at it. In order to survive in the midst of our secular society, Christian communities need more than ever to care for a vital adherence and contact with Jesus the Christ.

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf




Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com


lunes, 20 de julio de 2015

07/26/2015 - 17th Sunday in Ordinary Time (B)

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre, José Antonio Pagola nos visitó en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos la conferencia:
"Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción". 
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .

Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------


HOMILIA - ES

26-07-2015
17 Tiempo Ordinario – B
Juan 6,1-15

NUESTRO GRAN PECADO

El episodio de la multiplicación de los panes gozó de gran popularidad entre los seguidores de Jesús. Todos los evangelistas lo recuerdan. Seguramente, les conmovía pensar que aquel hombre de Dios se había preocupado de alimentar a una muchedumbre que se había quedado sin lo necesario para comer.
Según la versión de Juan, el primero que piensa en el hambre de aquel gentío que ha acudido a escucharlo es Jesús. Esta gente necesita comer; hay que hacer algo por ellos. Así era Jesús. Vivía pensando en las necesidades básicas del ser humano.
Felipe le hace ver que no tienen dinero. Entre los discípulos, todos son pobres: no pueden comprar pan para tantos. Jesús lo sabe. Los que tienen dinero no resolverán nunca el problema del hambre en el mundo. Se necesita algo más que dinero.
Jesús les va a ayudar a vislumbrar un camino diferente. Antes que nada, es necesario que nadie acapare lo suyo para sí mismo si hay otros que pasan hambre. Sus discípulos tendrán que aprender a poner a disposición de los hambrientos lo que tengan, aunque solo sea «cinco panes de cebada y un par de peces».
La actitud de Jesús es la más sencilla y humana que podemos imaginar. Pero, ¿quién nos va enseñar a nosotros a compartir, si solo sabemos comprar? ¿Quién nos va a liberar de nuestra indiferencia ante los que mueren de hambre? ¿Hay algo que nos pueda hacer más humanos? ¿Se producirá algún día ese «milagro» de la solidaridad real entre todos?
Jesús piensa en Dios. No es posible creer en él como Padre de todos, y vivir dejando que sus hijos e hijas mueran de hambre. Por eso, toma los alimentos que han recogido en el grupo, «levanta los ojos al cielo y dice la acción de gracias». La Tierra y todo lo que nos alimenta lo hemos recibido de Dios. Es regalo del Padre destinado a todos sus hijos e hijas. Si vivimos privando a otros de lo que necesitan para vivir es que lo hemos olvidado. Es nuestro gran pecado aunque casi nunca lo confesemos.
Al compartir el pan de la eucaristía, los primeros cristianos se sentían alimentados por Cristo resucitado, pero, al mismo tiempo, recordaban el gesto de Jesús y compartían sus bienes con los más necesitados. Se sentían hermanos. No habían olvidado todavía el Espíritu de Jesús.

José Antonio Pagola

HOMILIA - EU

2015-07-26
Urteko 17. igandea – B
Joan 6,1-15

GURE BEKATU NAGUSIA

Ogiak ugaltzearen pasadizoak oso harrera ona izan zuen Jesusen jarraitzaileen artean. Ebanjelari guztiek gogorarazi digute. Segur aski, biziki erasan zien Jainkoaren gizon hura jendetza handi hura, jatekorik gabe gelditu zen hura, elikatzeaz arduratu izanak.
Joanek dakarrenaren arabera, Jesus bera izan da berari entzutera etorri den jendetza haren goseaz konturatu dena. Jendea gose da; zerbait egin beharra du harentzat. Horrelakoa da Jesus. Gizakiaren oinarrizko premiak gogoan dituela bizi da.
Felipek ohartarazi dio ezen ez dutela dirurik. Ikasleen artean, pobreak dira guztiak: ezin dute erosi horrenbeste jenderentzat. Jesusek badaki hori. Dirudunek ez dute konponduko sekula munduan gosearen arazoa. Dirua baino zerbait gehiago behar da horretarako.
Bide desberdin bat begiz jotzen lagunduko die Jesusek. Beste ezer baino lehen, beharrezkoa da inork berea beretzat ez hartzea, baldin eta beste batzuk goseak badira. Jesusen ikasleek ikasi beharra dute eskura dutena gose direnen esku jartzen, «bost garagar-ogi eta arrain-pare bat» bakarrik bada ere.
Imajina genezakeen gauzarik lauena eta gizabidezkoena da Jesusen jarrera. Baina, zeinek sartuko digu kaskoan partekatu beharra, erosten baizik ez dakigunoi? Zeinek askatuko gaitu goseak hiltzen ari direnen aurrean bizi dugun axolagabekeriatik? Ba ote da gizabidezkoago egin gaitzakeen ezer? Ikusiko ote dugu inoiz guztien arteko egiazko solidaritate horren «miraria»?
Jesusek Jainkoa du begi aurrean. Ezinezkoa du hura guztien Aitatzat hartuz harengan sinestea, haren seme-alabak goseak hiltzen utziz. Horregatik, taldean bildu dituzten jatekoak hartu eta «begiak zerurantz jaso ditu eta eskerrak eman». Lurra bera eta janari guztia Jainkoagandik hartua dugu. Aitaren erregalua da guztia, baina haren seme-alaba guztientzat da. Bizitzeko behar dutenaz gainerakoak gabetuz bizi bagara, esandako horretaz ahaztu garelako da. Horixe da gure bekatu nagusia, behin ere aitortuko ez dugun arren.
Eukaristiaren ogia partekatzean, Kristo berpiztuak janaritzen zituela uste zuten lehen kristauek; aldi berean, ordea, Jesusen keinua gogoan izaten zuten eta premia handiena zutenekin partekatzen zituzten beren ondasunak. Batak bestea haurride ikusten zuten. Artean, ez zuten baztertua Jesusen Espiritua.

José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA - CA

26-07-2015
Diumenge 17 durant l’any – B
Joan 6,1-15

EL NOSTRE GRAN PECAT

L’episodi de la multiplicació dels pans va gaudir de gran popularitat entre els seguidors de Jesús. Tots els evangelistes el recorden. Segurament, els commovia pensar que aquell home de Déu s’havia preocupat d’alimentar una multitud que s’havia quedat sense el necessari per menjar.
Segons la versió de Joan, el primer que pensa en la fam d’aquella gentada que ha acudit a escoltar-lo és Jesús. Aquesta gent necessita menjar; cal fer alguna cosa per ells. Així era Jesús. Vivia pensant en les necessitats bàsiques de l’ésser humà.
Felip li fa veure que no tenen diners. Entre els deixebles, tots són pobres: no poden comprar pa per a tants. Jesús ho sap. Els que tenen diners no resoldran mai el problema de la fam al món. Es necessita alguna cosa més que diners.
Jesús els ajudarà a albirar un camí diferent. Primer de tot, cal que ningú acapari allò que té per si mateix si n’hi ha d’altres que passen gana. Els seus deixebles hauran d’aprendre a posar a disposició dels famolencs allò que tinguin, encara que només sigui «cinc pans d’ordi i dos peixos».
L’actitud de Jesús és la més senzilla i humana que podem imaginar. Però, qui ens ensenyarà a nosaltres a compartir, si només sabem comprar? Qui ens alliberarà de la nostra indiferència davant els que moren de fam? Hi ha res que ens pugui fer més humans? Es produirà algun dia aquest «miracle» de la solidaritat real entre tots?
Jesús pensa en Déu. No és possible creure en ell com a Pare de tots, i viure deixant que els seus fills i filles morin de fam. Per això, pren els aliments que han recollit en el grup, «prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí». La Terra i tot el que ens alimenta ho hem rebut de Déu. És regal del Pare destinat a tots els seus fills i filles. Si vivim privant a d’altres del que necessiten per viure és que ho hem oblidat. És el nostre gran pecat encara que gairebé mai el confessem.
En compartir el pa de l’eucaristia, els primers cristians se sentien alimentats per Crist ressuscitat, però, a la vegada, recordaven el gest de Jesús i compartien els seus béns amb els més necessitats. Se sentien germans. No havien oblidat encara l’Esperit de Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA - GL

26-07-2015
17 Tempo Ordinario – B
Xoán 6,1-15

O NOSO GRANDE PECADO

O episodio da multiplicación dos pans gozou de gran popularidade entre os seguidores de Xesús. Recórdano todos os evanxelistas. Seguramente, os conmovía pensar que aquel home de Deus se preocupou de alimentar a un xentío que ficou sen o necesario para comeren.
Segundo a versión de Xoán, o primeiro que pensa na fame daquel xentío que acudiu a escoitalo é Xesús. Esta xente necesitan comer; hai que facer algo por eles. Así era Xesús. Vivía pensando nas necesidades básicas do ser humano.
Filipe faille ver que non teñen diñeiro. Entre os discípulos, todos son pobres: non poden compraren pan para tantos. Xesús sábeo. Os que teñen diñeiro non resolverán nunca o problema do fame no mundo. Necesítase algo máis ca o diñeiro.
Xesús vailles a axudar a albiscaren un camiño diferente. Primeiro de nada, é necesario que ninguén acapare o seu para si mesmo se hai outros que pasan fame. Os seus discípulos terán de aprender a poñeren a disposición dos famentos o que teñan, aínda que só sexa «cinco pans de cebada e un par de peixes».
A actitude de Xesús é a máis sinxela e humana que podemos imaxinarmos. Pero, quen nos vai ensinar a nós a compartirmos, si só sabemos comprar? Quen nos vai a liberar da nosa indiferenza ante os que morren de fame? Hai algo que nos poida facer máis humanos? Producirase algún día ese «milagre» da solidariedade real entre todos?
Xesús pensa en Deus. Non é posíbel crer nel como Pai de todos, e vivir deixando que os seus fillos e fillas morran de fame. Mesmo por iso, toma os alimentos que recolleron no grupo, «levanta os ollos ao ceo e di a acción de grazas». A Terra e todo o que nos alimenta recibímolo de Deus. É agasallo do Pai destinado a todos os seus fillos e fillas. Si vivimos privando a outros do que necesitan para viviren é que o esquecemos. É o noso gran pecado aínda que case nunca o confesemos.
Ao compartiren o pan da eucaristía, os primeiros cristiáns sentíanse alimentados por Cristo resucitado, pero, ao mesmo tempo, recordaban o xesto de Xesús e compartían os seus bens cos máis necesitados. Sentíanse irmáns. Non esqueceran aínda o Espírito de Xesús.

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA -IT

26-07-2015
17 Tempo Ordinario – B
Giovanni 6,1-15

IL NOSTRO GRANDE PECCATO

L’episodio della moltiplicazione dei pani godette di grande popolarità tra i seguaci di Gesù. Tutti gli evangelisti lo ricordano. Certamente li commuoveva pensare che quell’uomo di Dio si fosse preoccupato di sfamare una moltitudine che era rimasta senza il necessario da mangiare.
Secondo la versione di Giovanni, il primo che pensa alla fame di quella folla che è accorsa ad ascoltarlo è Gesù. Questa gente ha bisogno di mangiare; bisogna fare qualcosa per loro. Gesù era così. Viveva pensando alle necessità fondamentali dell’essere umano.
Filippo gli fa notare che non hanno denaro. Tra i discepoli, tutti sono poveri; non possono comprare pane per tutti. Gesù lo sa. Quelli che hanno denaro non risolvono mai il problema della fame nel mondo. C’è bisogno di qualcosa di più del denaro.
Gesù li aiuterà a intravedere una strada diversa. Prima di tutto, è necessario che nessuno accaparri ciò che ha per se stesso se ci sono altri che hanno fame. I suoi discepoli dovranno imparare a mettere a disposizione degli affamati quello che hanno, anche se sono solo «cinque pani d’orzo e due pesci».
L’atteggiamento di Gesù è il più semplice e umano che si possa immaginare. Ma chi c’insegnerà a condividere se sappiamo solo comprare? Chi ci libererà dalla nostra indifferenza di fronte a quelli che muoiono di fame? C’è qualcosa che può farci più umani? Avverrà un giorno questo “miracolo” della solidarietà reale tra tutti?
Gesù pensa a Dio. Non è possibile credere a lui come Padre di tutti e vivere lasciando che i suoi figli e le sue figlie muoiano di fame. Per questo, prende gli alimenti che hanno raccolto nel gruppo, «alza gli occhi al cielo e rende grazie». La Terra e tutto quello che ci alimenta l’abbiamo ricevuto da Dio. È dono del Padre destinato a tutti i suoi figli e le sue figlie. Se viviamo privando altri di quello di cui hanno bisogno per vivere è perché lo abbiamo dimenticato. È il nostro grande peccato, anche se quasi mai lo confessiamo.
Nel condividere il pane dell’eucaristia, i primi cristiani si sentivano alimentati da Cristo risorto, ma allo stesso tempo ricordavano il gesto di Gesù e condividevano i loro beni con i più bisognosi. Si sentivano fratelli. Non avevano ancora dimenticato lo Spirito di Gesù.

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA - FR

26-07-2015
17 Temps Ordinaire – B
Jean 6,1-15

NOTRE GRAND PÉCHÉ

Le récit de la multiplication des pains jouit d’une grande popularité parmi les disciples de Jésus. Tous les évangélistes en gardent le souvenir. Ils étaient certainement très touchés par le fait que cet homme de Dieu se soit préoccupé de nourrir une foule qui manquait du nécessaire pour manger.
D’après la version de Jean, le premier à penser à la faim de cette foule venue l’écouter, c’est Jésus lui-même. Cette multitude a besoin de manger. Il faut faire quelque chose pour ces gens-là. Jésus était ainsi. Quelqu’un qui vivait en pensant toujours aux besoins de base de l’être humain.
Philippe lui rappelle qu’ils n’ont pas d’argent. Tous ses disciples sont des pauvres; ils ne peuvent pas acheter du pain pour tant de monde. Jésus le sait. Ce ne sont jamais ceux qui ont de l’argent qui vont résoudre le problème de la faim dans le monde. On a besoin de quelque chose de plus que d’argent.
Jésus va les aider à découvrir un chemin différent. Avant tout, personne ne doit garder pour soi-même ce qui lui appartient si d’autres ont faim. Ses disciples devront apprendre à mettre à la disposition des affamés ce qu’ils ont, même s’ils n’ont que «cinq pains et deux poissons».
L’attitude de Jésus est la plus simple et la plus humaine qu’on n’ait jamais imaginée. Mais qui va nous apprendre à partager, nous qui ne savons qu’acheter? Qui va nous libérer de notre indifférence face à ceux qui meurent de faim? Y a-t-il quelque chose d’autre qui puisse nous rendre plus humains? Se produira-t-il un jour ce miracle de la solidarité entre nous tous?
Jésus pense à Dieu. Il n’est pas possible de croire en lui comme étant le Père de tous et laisser en même temps ses fils et ses filles mourir de faim. C’est pourquoi, il prend les aliments apportés par les gens, «lève les yeux vers le ciel et rend grâce». C’est de Dieu que nous avons reçu la terre et tout ce qui nous nourrit. C’est un cadeau du Père destiné à tous ses fils et ses filles. Nous oublions cela lorsque nous vivons en privant les autres de ce dont ils ont besoin pour exister. C’est là notre grand péché même si nous ne l’avouons presque jamais.
En partageant le pain de l’eucharistie, les premiers chrétiens se sentaient nourris par le Christ ressuscité mais ils rappelaient en même temps le geste de Jésus en partageant leurs biens avec les plus nécessiteux. Ils se sentaient frères. Ils n’avaient pas encore oublié l’Esprit de Jésus.

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna

HOMILIA - PT

26-07-2015
17 Tempo Ordinário – B
João 6,1-15

O NOSSO GRANDE PECADO

O episódio da multiplicação dos pães teve grande popularidade entre os seguidores de Jesus. Todos os evangelistas o recordam. Seguramente, comovia-os pensar que aquele homem de Deus se tinha preocupado em alimentar uma multidão que tinha ficado sem o necessário para comer.
Segundo a versão de João, o primeiro que pensa na fome daquele gente que foi escutá-Lo é Jesus. Esta gente necessita de comer; tem de se fazer algo por eles. Assim era Jesus. Vivia pensando nas necessidades básicas do ser humano.
Filipe faz-Lhe ver que não têm dinheiro. Entre os discípulos, todos são pobres: não podem comprar pão para tantos. Jesus sabe-o. Os que têm dinheiro não resolverão nunca o problema da fome no mundo. É necessário algo mais do que dinheiro.
Jesus vai ajudá-los a vislumbrar um caminho diferente. Antes de mais nada, é necessário que ninguém acumule o seu para si mesmo se há outros que passam fome. Os Seus discípulos terão que aprender a por à disposição dos que têm fome o que tenham, mesmo que só seja «cinco pães de cevada e um par de peixes».
A atitude de Jesus é a mais simples e humana que podemos imaginar. Mas, quem nos vai ensinar a nós a partilhar, se só sabemos comprar? Quem nos vai libertar da nossa indiferença ante os que morrem de fome? há algo que nos possa fazer mais humanos? Produzir-se-á algum dia esse «milagre» da solidariedade real entre todos?
Jesus pensa em Deus. Não é possível acreditar Nele como Pai de todos, e viver deixando que os Seus filhos e filhas morram de fome. Por isso, toma os alimentos que recolheram no grupo, «levanta os olhos ao céu e diz a ação de graças». A Terra e tudo o que nos alimenta recebemos de Deus. É uma oferta do Pai destinado a todos os Seus filhos e filhas. Se vivemos privando outros daquilo que necessitam para viver é porque o esquecemos. É o nosso grande pecado apesar de quase nunca o confessarmos.
Ao partilhar o pão da eucaristia, os primeiros cristãos sentiam-se alimentados por Cristo ressuscitado, mas, ao mesmo tempo, recordavam o gesto de Jesus e compartiam os seus bens com os mais necessitados. Sentiam-se irmãos. Não tinham todavia esquecido o Espírito de Jesus.

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA - EN

07-26-2015
17th Sunday in Ordinary Time – B
John 6,1-15

OUR BIG SIN

The story of the multiplication of the loaves enjoyed great popularity among Jesus’ followers. All the Gospel writers record it. Surely it moved them to think that this man of God concerned himself with feeding a crowd that was left without what they needed to eat.
According to John’s version, the first one to think of that crowd’s hunger as they gathered to listen to him, was Jesus himself. These people need to eat; something needs to be done for them. That’s the way Jesus was. He went about thinking about their basic needs.
Philip got him to see that they had no money. Among the disciples they are all poor: they can’t buy bread for so many. Jesus knows that. Those who have money will never solve the problem of hunger in the world. You need something more than money.
Jesus is going to help them glimpse a different path. Above all, no one needs to hog for himself what’s his if others are hungry. His disciples must learn to put what they have at the disposal of the hungry, though it is only «five barley loaves and two fish».
Jesus’ attitude is the simplest and most human that we can imagine. But who is going to teach us to share, if we only know how to buy? Who is going to free us from our indifference in the face of those who die of hunger? Is there something that can make us more human? Will that «miracle» of true solidarity among all become reality someday?
Jesus is thinking about God. It’s not possible to believe in God as Father of all, and then go about letting God’s sons and daughters die of hunger. That’s why he takes the food that he’s gathered from his companions, «raises his eyes to heaven and gives thanks». The Earth and all that feeds us we have received from God. It’s a gift of the Father, destined for all God’s sons and daughters. If we go about depriving others of what they need in order to live, it’s because we’ve forgotten this. It’s our big sin, though we almost never confess it.
When they shared the bread of the Eucharist, the first Christians felt themselves fed by the resurrected Christ, but at the same time they remembered Jesus’ gesture and they shared their goods with those most in need. They felt themselves to be brothers and sisters. They hadn’t forgotten Jesus’ Spirit yet.

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf




Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com


lunes, 13 de julio de 2015

07/19/2015 - 16th Sunday in Ordinary Time (B)

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre, José Antonio Pagola nos visitó en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos la conferencia:
"Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción". 
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .

Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------


HOMILIA - ES

19-07-2015
16 Tiempo Ordinario – B
Marcos 6,30-34

COMO OVEJAS SIN PASTOR

Los discípulos, enviados por Jesús para anunciar su Evangelio, vuelven entusiasmados. Les falta tiempo para contar a su Maestro todo lo que han hecho y enseñado. Al parecer, Jesús quiere escucharlos con calma y los invita a retirarse «ellos solos a un sitio tranquilo a descansar un poco».
La gente les estropea todo su plan. De todas las aldeas corren a buscarlos. Ya no es posible aquella reunión tranquila que había proyectado Jesús a solas con sus discípulos más cercanos. Para cuando llegan al lugar, la muchedumbre lo ha invadido todo. ¿Cómo reaccionará Jesús?
El evangelista describe con detalle su actitud. A Jesús nunca le estorba la gente. Fija su mirada en la multitud. Sabe mirar, no solo a las personas concretas y cercanas, sino también a esa masa de gente formada por hombres y mujeres sin voz, sin rostro y sin importancia especial. Enseguida se despierta en él la compasión. No lo puede evitar. «Le dio lástima de ellos». Los lleva a todos muy dentro de su corazón.
Nunca los abandonará. Los «ve como ovejas sin pastor»: gentes sin guías para descubrir el camino, sin profetas para escuchar la voz de Dios. Por eso, «se puso a enseñarles con calma», dedicándoles tiempo y atención para alimentarlos con su Palabra curadora.
Un día tendremos que revisar ante Jesús, nuestro único Señor, cómo miramos y tratamos a esas muchedumbres que se nos están marchando poco a poco de la Iglesia, tal vez porque no escuchan entre nosotros su Evangelio y porque ya no les dicen nada nuestros discursos, comunicados y declaraciones.
Personas sencillas y buenas a las que estamos decepcionando porque no ven en nosotros la compasión de Jesús. Creyentes que no saben a quién acudir ni qué caminos seguir para encontrarse con un Dios más humano que el que perciben entre nosotros. Cristianos que se callan porque saben que su palabra no será tenida en cuenta por nadie importante en la Iglesia.
Un día el rostro de esta Iglesia cambiará. Aprenderá a actuar con más compasión; se olvidará de sus propios discursos y se pondrá a escuchar el sufrimiento de la gente. Jesús tiene fuerza para transformar nuestros corazones y renovar nuestras comunidades.

José Antonio Pagola

HOMILIA - EU

2015-07-19
Urteko 16. igandea – B
Markos 6,30-34

ARTZAINIK GABEKO ARDIAK BEZALA

Bere ebanjelioa hots egitera Jesusek bidali dituen ikasleak gogo-bero itzuli dira. Presa bizia izan dute egin eta irakatsi dutenaren berri emateko  beren Maisuari. Ematen du, Jesusek patxadan entzun nahi diela, eta «leku baketsu batera joatera gonbidatu ditu berak bakarrik, apur bat atsedetera».
Jendeak, ordea, hankaz gora jarri ditu haien asmoak. Herrixka guztietatik jo du jendeak haien bila. Ezin dute egin bilera baketsu hura, Jesusek bere ikasle hurbilekoenekin egin nahi zuen hura. Izan ere, ikasleak iritsi baino lehen, jendetzak hartua du leku hura guztia. Zer egin du orduan Jesusek?
Xeheki deskribatu du ebanjelariak Jesusen jarrera. Jesusentzat jendea ez da sekula nekagarri. Arretaz erreparatu dio jendetzari. Badaki, izan ere, Jesusek erreparatzen, ez soilik lagun jakin eta hurbilekoei, baita jendetzari ere, ahotsik, aurpegirik eta inportantzia berezirik ez duten gizon-emakumeek moldaturiko jendetzari ere. Bat-batean harrapatu du errukiak Jesusen bihotza. Ezin izan du saihestu. «Erruki izan zituen». Bihotz barnean ditu guztiak.
Ez ditu bazter utziko sekula. «Artzainik gabeko ardi bezala» ikusi ditu: bidean gidatuko dituen gidaririk gabeko jende bezala, Jainkoaren ahotsa entzutera emango dion profetarik gabeko bezala. Hargatik, «haiei patxadaz irakasteari ekin zion», bere denbora eta arreta eskainiz, bere Hitz sendatzailea janaritzat emateko.
Egunen batean aztertu beharra izango dugu Jesusen, geure Jaun bakar horren aurrean, nola ari garen erreparatzen jendetza horri, nolako trataera ematen diogun, Elizatik pixkana ihesi doakigun horri; hain zuzen eta agian, gure artean Jesusen Ebanjelioa entzuteko aukerarik ez duelako, gure hitzaldiek, agiriek eta agerpenek ezer gutxi adierazten diotelako.
Jende xumea eta ona, gugan desilusioa baino aurkitu ez duena, gugan Jesusen errukirik sumatu ez duena. Jende fededuna: ez daki ez zeinengana jo, ez zein bide hartu, gugan sumatzen duena baino Jainko gizatarrago batekin topo egin ahal izateko. Kristauak: isilik gelditu dira, ondo dakitelako beren hitza ez duela kontuan hartuko Elizan «norbait» den inork.
Egunen batean aldatuko da, ordea, Eliza honen aurpegiera. Ikasiko du erruki beroagoz jokatzen; alde batera utziko du bere hizketa, eta emango dio jendearen sufrimena entzuteari. Bai, Jesusek ahalmena du gure bihotza eraldatzeko eta gure elkarteak eraberritzeko.

José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA - CA

19-07-2015
Diumenge 16 durant l’any – B
Marc 6,30-34

COM OVELLES SENSE PASTOR

Els deixebles, enviats per Jesús per anunciar el seu Evangeli, tornen entusiasmats. Els falta temps per explicar al seu Mestre tot el que han fet i ensenyat. Pel que sembla, Jesús vol escoltar-los amb calma i els convida a retirar-se «tots sols en un lloc despoblat i reposar una mica».
La gent els espatlla tot el seu pla. De totes les poblacions van córrer a buscar-los. Ja no és possible aquella reunió tranquil·la que havia projectat Jesús tot sol amb els seus deixebles més propers. Quan arriben al lloc, la multitud ho ha envaït tot. Com reaccionarà Jesús?
L’evangelista descriu amb detall la seva actitud. A Jesús no li fa nosa la gent. Fixa la seva mirada en la multitud. Sap mirar, no només les persones concretes i properes, sinó també aquesta massa de gent formada per homes i dones sense veu, sense rostre i sense importància especial. No ho pot evitar. «Se’n compadí». Els porta a tots molt dins del seu cor.
Mai els abandonarà. Els veu «com ovelles sense pastor»: gent sense guies per descobrir el camí, sense profetes per escoltar la veu de Déu. Per això, «es posà a instruir-los llargament», dedicant temps i atenció per alimentar-los amb la seva Paraula guaridora.
Un dia haurem de revisar davant Jesús, el nostre únic Senyor, com mirem i tractem aquestes multituds que se’ns estan anant a poc a poc de l’Església, potser perquè no escolten entre nosaltres el seu Evangeli i perquè ja no els diuen res els nostres discursos, comunicats i declaracions.
Persones senzilles i bones a les que estem decebent perquè no veuen en nosaltres la compassió de Jesús. Creients que no saben a qui acudir ni quins camins seguir per trobar-se amb un Déu més humà que el que perceben entre nosaltres. Cristians que callen perquè saben que la seva paraula no serà tinguda en compte per ningú important de l’Església.
Un dia el rostre d’aquesta Església canviarà. Aprendrà a actuar amb més compassió; s’oblidarà dels seus propis discursos i es posarà a escoltar el patiment de la gent. Jesús té força per transformar els nostres cors i renovar les nostres comunitats.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA - GL

19-07-2015
16 Tempo Ordinario – B
Marcos 6,30-34

COMA OVELLAS SEN PASTOR

Os discípulos, enviados por Xesús para anunciaren o seu Evanxeo, volven entusiasmados. Fáltalles tempo para contarlle ao seu Mestre todo o que fixeron e ensinaron. Ao parecer, Xesús quere escoitalos con calma e invítaos a retirárense «eles sos a un sitio tranquilo a descansar un pouco».
A xente estrágalles todo o seu plan. De todas as aldeas corren buscalos. Xa non é posíbel aquela reunión tranquila que proxectara Xesús a soas cos seus discípulos máis próximos. Cando eles dan chegado ao lugar, o xentío xa o tiña invadido todo. Como reaccionará Xesús?
O evanxelista describe con detalle a súa actitude. A Xesús nunca lle estorba a xente. Fixa a súa mirada na multitude. Sabe mirar, non só ás persoas concretas e próximas, senón tamén a esa masa de xente formada por homes e mulleres sen voz, sen rostro e sen importancia especial. De seguida se esperta nel a compaixón. Non o pode evitar. «Tivo mágoa deles».Lévaos a todos moi dentro do seu corazón.
Nunca os abandonará. «Veos coma ovellas sen pastor»: xentes sen guías para descubriren o camiño, sen profetas para escoitaren a voz de Deus. Por iso, «púxose a ensinarlles con calma», dedicándolles tempo e atención para alimentalos coa súa Palabra curadora.
Un día teremos de revisar ante Xesús, o noso único Señor, como miramos e tratamos a eses xentíos que se nos están marchando aos poucos da Igrexa, talvez porque non escoitan entre nós o seu Evanxeo e porque xa non lles din nada os nosos discursos, comunicados e declaracións.
Persoas sinxelas e boas ás que estamos decepcionando porque non ven en nós a compaixón de Xesús. Crentes que non saben a quen acudiren nin que camiños seguir para atopárense cun Deus máis humano ca o que perciben entre nós. Cristiáns que calan porque saben que a súa palabra non será tida en conta por ninguén importante na Igrexa.
Un día o rostro desta Igrexa cambiará. Aprenderá a actuar con máis compaixón; esquecerase dos seus propios discursos e poñerase a escoitar o sufrimento da xente. Xesús ten forza para transformar os nosos corazóns e renovar as nosas comunidades.

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA -IT

19-07-2015
16 Tempo Ordinario – B
Marco 6,30-34

COME PECORE SENZA PASTORE

I discepoli, inviati da Gesù ad annunciare il suo Evangelo, tornano entusiasti. Manca loro il tempo per raccontare al Maestro tutto quello che hanno fatto e insegnato. Gesù sembra li voglia ascoltare con calma e li invita a ritirarsi «loro soli, in un luogo deserto, per riposare un po’».
La gente manda all’aria tutto il suo piano. Da tutti i villaggi accorrono a cercarli. Non è più possibile quella riunione tranquilla che aveva progettato Gesù da soli con i discepoli più vicini. Quando arrivano al luogo, la moltitudine ha invaso tutto. Come reagirà Gesù?
L’evangelista descrive dettagliatamente il suo atteggiamento. Gesù la gente non lo disturba mai. Fissa il suo sguardo sulla moltitudine. Sa guardare, non solo le persone concrete e vicine, ma anche quella massa di gente formata da uomini e donne senza voce, senza volto e senza particolare importanza. Subito si sveglia in lui la compassione. Non può evitarlo. «Ebbe compassione di loro». Porta tutti nel più profondo del cuore.
Non li abbandonerà mai. Li «vede come pecore che non hanno pastore»: gente senza guide per scoprire il cammino, senza profeti per ascoltare la voce di Dio. Per questo, «si mise a insegnare loro molte cose», dedicando loro tempo e attenzione per alimentarli con la sua Parola che guarisce.
Un giorno dovremo rivedere davanti a Gesù, nostro unico Signore, come guardiamo e trattiamo queste moltitudini che se ne stanno andando a poco a poco dalla Chiesa, forse perché non ascoltano tra di noi il suo Evangelo e perché non dicono loro più nulla i nostri discorsi, comunicati e dichiarazioni.
Persone semplici e buone che stiamo deludendo, perché non vedono in noi la compassione di Gesù. Credenti che non sanno a chi rivolgersi né che strade seguire per trovarsi con un Dio più umano di quello che percepiscono tra noi. Cristiani che tacciono perché sanno che la loro parola non sarà tenuta in conto da nessuno di importante nella Chiesa.
Un giorno il volto di questa Chiesa cambierà. Imparerà ad agire con più compassione; dimenticherà i propri discorsi e si porrà in ascolto della sofferenza della gente. Gesù ha forza per trasformare i nostri cuori e rinnovare le nostre comunità.

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA - FR

19-07-2015
16 Temps Ordinaire – B
Marc 6,30-34

COMME DES BREBIS SANS BERGER

Les disciples que Jésus avait envoyés pour annoncer son Evangile, reviennent enthousiastes. Ils s’empressent d’informer leur Maître de tout ce qu’ils ont fait et enseigné. Jésus, semble-t-il, veut les écouter calmement, c’est pourquoi il les invite à se retirer «eux seuls, à un endroit tranquille pour s’y reposer un peu».
Les gens bouleversent tout leur programme. De tous les hameaux ils accourent pour les chercher. La réunion tranquille que Jésus avait programmée seul à seul avec ses disciples les plus proches, n’est plus possible. Au moment où ils arrivent, la foule a déjà tout envahi. Comment Jésus va-t-il réagir?
L’évangéliste décrit en détail son attitude. Jésus ne se sent jamais dérangé par les gens. Il fixe son regard sur la multitude. Il sait regarder non seulement les personnes concrètes et proches mais aussi cette foule formée par des hommes et des femmes sans voix, sans visage et sans une importance particulière. Tout de suite, la compassion s’éveille chez lui. Il ne peut pas l’éviter. «Il a pitié de cette foule». Il les porte tous au plus profond de son coeur.
Il ne les abandonnera jamais. Il les voit «comme des brebis sans berger»: des gens qui manquent de guides pour pouvoir découvrir le chemin, et de prophètes pour pouvoir écouter la voix de Dieu. C’est pourquoi «il se met à leur enseigner calmement», en leur consacrant le temps et l’attention nécessaires pour les nourrir de sa Parole curative.
Un jour, il nous faudra revoir, devant Jésus notre seul Seigneur, comment nous regardons et nous traitons ces multitudes qui s’éloignent peu à peu de l’Eglise, peut-être parce qu’elles n’entendent plus parmi nous son Evangile et parce que nos discours, nos communiqués et nos déclarations ne leur disent plus rien.
Ce sont des personnes bonnes et simples que nous décevons parce qu’elles n’arrivent pas a découvrir chez nous la compassion de Jésus. Des croyants qui ne savent pas à qui s’adresser ni quels chemins emprunter pour rencontrer un Dieu plus humain que celui qu’ils perçoivent chez nous. Des chrétiens qui gardent le silence parce qu’ils savent que leur parole ne sera prise en compte par personne d’important dans l’Eglise.
Un jour, le visage de cette Eglise changera. Elle aura appris à agir avec plus de compassion: elle oubliera ses propres discours et elle se mettra à l’écoute de la souffrance des gens. Jésus a la force de transformer nos cœurs et de renouveler nos communautés.

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna

HOMILIA - PT

19-07-2015
16 Tempo Ordinário – B
Marcos 6,30-34

COMO OVELHAS SEM PASTOR

Os discípulos, enviados por Jesus para anunciar o Seu Evangelho, voltam entusiasmados. Falta-lhes tempo para contar ao Seu Mestre tudo o que fizeram e ensinaram. Pelo que parece, Jesus quer escutá-los com calma e convida-os a retirar-se «a sós para um sítio tranquilo para descansar um pouco».
As pessoas alteram todo o plano. De todas as aldeias correm a procurá-Lo. Já não é possível aquela reunião tranquila que tinha projetado Jesus a sós com os Seus discípulos mais próximos. Quando chegam ao lugar, a multidão invadiu tudo. Como reagirá Jesus?
O evangelista descreve com detalhe a Sua atitude. A Jesus nunca Lhe incomoda as pessoas. Fixa o Seu olhar na multidão. Sabe olhar, não só às pessoas concretas e próximas, mas também a essa massa de gente formada por homens e mulheres sem voz, sem rosto e sem importância especial. De seguida desperta Nele a compaixão. Não o pode evitar. «Teve lástima deles». Leva-os a todos muito dentro do Seu coração.
Nunca os abandonará. «Vê-os como ovelhas sem pastor»: pessoas sem guias para descobrir o caminho, sem profetas para escutar a voz de Deus. Por isso, «começou a ensina-los com calma», dedicando-lhes tempo e atenção para alimentá-los com a Sua Palavra curadora.
Um dia teremos que rever ante Jesus, nosso único Senhor, como olhamos e tratamos a essas multidões que se estão afastando pouco a pouco da Igreja, tal vez porque não escutam entre nós o seu Evangelho e porque já não lhes diz nada os nossos discursos, comunicados e declarações.
Pessoas simples e boas que estamos a dececionar porque não vêem em nós a compaixão de Jesus. Crentes que não sabem a quem acudir nem que caminhos seguir para encontrar-se com um Deus mais humano que o que se apercebem entre nós. Cristãos que se calam porque sabem que a sua palavra não será tida em conta por ninguém importante na Igreja.
Um dia o rosto desta Igreja mudará. Aprenderá a atuar com mais compaixão; esquecerá os seus próprios discursos e escutará o sofrimento das pessoas. Jesus tem força para transformar os nossos corações e renovar as nossas comunidades.

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA - EN

07-19-2015
16th Sunday in Ordinary Time – B
Mark 6,30-34

LIKE SHEEP WITHOUT A SHEPHERD

The disciples were sent by Jesus to announce his Good News, and they return all excited. There’s no time to tell their Master all that they have done and taught. Seemingly, Jesus wants to listen to them calmly, so he invites them to go off «to some lonely place all by yourselves and rest for a while».
The people spoil their plan. From every village they hurry to find them. That get-together planned by Jesus just for his closest disciples is not longer possible. So when they get to the place, the crowd has invaded it. How will Jesus react?
The Gospel writer describes his attitude down to the smallest detail. Jesus never lets the people bother him. He fixes his gaze on the crowd. He knows how to look, not just at the concrete persons in front of him, but also at that mass of people made up of men and women without voice, face, or any special importance. Right away compassion is awakened in him. He can’t avoid it. «He took pity on them». He brings all of them right into his heart.
Never will he abandon them. He sees them «like sheep without a shepherd»: people without guides to show the way, without prophets to hear God’s voice. That’s why «he set himself to teach them at some length», giving them time and attention in order to nourish them with his healing Word.
Someday, before Jesus our only Lord, we will need to revise how we look at and treat those crowds that are little by little leaving the Church, maybe because they don’t hear Jesus’ Gospel from us and because our discourses, communications and declarations no longer say anything to them.
Simple and good people whom we are deceiving because they don’t see Jesus’ compassion in us. Believers who don’t know where to go or what paths to follow in order to meet up with a God who is more human that the one they perceive among us. Christians who keep quiet because they know that their word won’t be taken into account by anyone important in the Church.
Some day the face of this Church will change. She will learn to act with more compassion; she will forget about her own discourses and she will sit down and listen to the people’s suffering. Jesus has power to transform our hearts and renew our communities.

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf




Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com