lunes, 17 de septiembre de 2018

09-23-2018 -25th Sunday in Ordinary Time – B

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Hemos llegado a los dos millones de visitas al blog. Gracias de corazón.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre de 2014, José Antonio Pagola nos visitó  en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos  la conferencia: Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción.
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------
Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------



HOMILIA – ES

23-09-2018
Domingo 25 Tiempo ordinario – B
Marcos 9,30-37

¿POR QUÉ LO OLVIDAMOS?

Camino de Jerusalén, Jesús sigue instruyendo a sus discípulos sobre el final que le espera. Insiste una vez más en que será entregado en manos de los hombres y estos lo matarán, pero Dios lo resucitará. Marcos dice que «no entendían lo que quería decir, pero les daba miedo preguntarle». No es difícil adivinar en estas palabras la pobreza de muchos cristianos de todos los tiempos. No entendemos a Jesús y nos da miedo ahondar en su mensaje.

Al llegar a Cafarnaún, Jesús les pregunta: «¿De qué discutíais por el camino?». Los discípulos se callan. Están avergonzados. Marcos nos dice que, por el camino, habían discutido sobre quién era el más importante. Ciertamente es vergonzoso ver a Jesús, que camina hacia la cruz, acompañado de cerca por un grupo de discípulos llenos de estúpidas ambiciones. ¿De qué discutimos hoy en la Iglesia mientras decimos seguir a Jesús?

Una vez en casa, Jesús se dispone a darles una enseñanza. La necesitan. Estas son sus primeras palabras: «Quien quiera ser el primero que sea el último de todos y el servidor de todos». En el grupo que sigue a Jesús, el que quiera sobresalir y ser más que los demás ha de ponerse el último, detrás de todos; así podrá ver qué es lo que necesitan y podrá ser servidor de todos.

La verdadera grandeza consiste en servir. Para Jesús, el primero no es el que ocupa un cargo de importancia, sino quien vive sirviendo y ayudando a los demás. Los primeros en la Iglesia no son los jerarcas, sino esas personas sencillas que viven ayudando a quienes encuentran en su camino. No hemos de olvidarlo.

Para Jesús, su Iglesia debería ser un espacio donde todos piensan en los demás. Una comunidad donde estemos atentos a quien más nos pueda necesitar. No es sueño de Jesús. Para él es tan importante que les va a poner un ejemplo gráfico.

Se sienta y llama a sus discípulos. Luego acerca un niño y lo pone en medio de todos para que fijen su atención en él. En el centro de la Iglesia apostólica ha de estar siempre ese niño, símbolo de las personas débiles y desvalidas: los necesitados de acogida, apoyo y defensa. No han de estar fuera, lejos de la Iglesia de Jesús. Han de ocupar el centro de nuestra atención.

Luego Jesús abraza al niño. Quiere que los discípulos lo recuerden siempre así: identificado con los débiles. Mientras tanto les dice: «El que acoge a un niño como este en mi nombre a mí me acoge, y el que me acoge a mí acoge al que me ha enviado».

La enseñanza de Jesús es clara: el camino para acoger a Dios es acoger a su Hijo Jesús presente en los pequeños, los indefensos, los pobres y desvalidos. ¿Por qué lo olvidamos tanto? ¿Qué es lo que hay en el centro de la Iglesia si ya no está ese Jesús identificado con los pequeños?

José Antonio Pagola

HOMILIA – EU

2018-09-23
Urteko 25. igandea – B
Markos 9,30-37

ZERGATIK GARA AHAZTEN HARTAZ?

Jerusalemerako bidean, ikasleei irakaspena ematen jarraitu du Jesusek, espero dion zoriaz. Beste behin esan die gizon-emakumeen esku utziko dutela eta hauek hilko, baina Jainkoak piztuko. Markosek dio «ezin ziotela ulertu baina beldurra ematen ziela galdetzeak». Ez da gauza zaila, hitz hauetan garai guztietako kristauen pobretasuna sumatzea. Ezin ulertu dugu Jesus, eta beldurra ematen digu haren mezuan sakontzeak.

Kafarnaumera iristean, Jesusek galdetu die: «Zein hika-mika zenuten bidean?». Eta ikasleak isilik. Lotsa dira. Markosek esaten digu, beren artean handiena zein ote zen zutela eztabaida, bidean. Benetan, lotsatzekoa da Gurutziltzatuko dutena halako ikasleez inguratua ikustea: halako handinahi zoroa bizi dutenez. Eta zein dugu gaur egun eztabaidagai Elizan, Jesusi jarraiki gabiltzala?

Etxera iristean, irakaspen bat eman nahi die Jesusek. Premiazkoa dute. Hona Jesusen lehen hitzak: «Lehena izan nahi duena, izan bedi guztien artean azkena eta guztien zerbitzaria». Jesusi jarraituz doan taldean, gailendu eta besteak baino handiago izan nahi duenak, azkena behar du izan, guztietan azkena; horrela ikusi ahal izango du zein premia duten, horrela izan ahalko da guztien zerbitzari.

Egiazko handitasuna zerbitzari izatean datza. Jesusentzat, lehena ez da garrantzizko kargua duen bat, baizik eta gainerakoen zerbitzari eta laguntzaile bizi dena. Lehenak,, Elizan, ez dira hierarkak, baizik jende xume hori, bidean aurkitzen duenari lagunduz bizi den hori. Ez ginateke horretaz ahaztu behar.

Jesusen ustez, guztiak besteengan pentsatuz bizi diren pertsonen gune izan beharko luke Elizak. Gure behar handiena lukeen jendeari adi bizi garen elkarte. Ez da Jesusen ameskeria. Harentzat hain garrantzizkoa da hori, non etsenplu bizi bat emango baitie.

Eseri eta dei egin die ikasleei. Gero, haur bat hurbildu eta guztien artean ezarri du, arreta harengan ipin dezaten. Apostolutar Elizaren erdian haur horrek egon beharko luke beti, jende ahul eta ezinduaren sinbolo: sostengu, babes eta arreta-premia dutenen sinbolo. Ez luke egon behar kanpoan, Jesusen Elizaren atarian. Gure arretaren xede izan behar luke.

Ondoren, haurra besarkatu du Jesusek. Ikasleek hori beti gogoan izan dezaten nahi du: ahulekin bat eginik. Eta esan die: «Haur hau bezalako bat nire izenean onartzen duenak, ni neu onartzen nau, eta ni neu onartzen nauenak, ni neu bidali nauena onartzen du».

Begi-bistakoa da Jesusen irakaspena: Jainkoa onartzeko bidea, haren Seme Jesus onartzea da: jende xume, babesgabe, behartsu eta ezinduagan presente dagoen Jesus onartzea. Zergatik gara ahazten horretaz? Zer dugu Elizaren erdian, jada ez badago Jesus txiki direnekin bat egina?

José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA – CA

23-09-2018
Diumenge 25 durant l’any – B
Marc 9,30-37

¿PER QUÈ HO OBLIDEM?

Camí de Jerusalem, Jesús continua instruint els seus deixebles sobre el final que l’espera. Insisteix una vegada més que serà entregat a mans dels homes i aquests el mataran, però Déu el ressuscitarà. Marc diu que «no entenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes». No és difícil d’endevinar en aquestes paraules la pobresa de molts cristians de tots els temps. No entenem Jesús i ens fa por d’aprofundir en el seu missatge.

En arribar a Cafarnaüm, Jesús els pregunta: «¿Què discutíeu pel camí?». Els deixebles callen. Estan avergonyits. Marc ens diu que, pel camí, havien discutit sobre qui era el més important. Certament és vergonyós veure Jesús, que camina cap a la creu, acompanyat de prop per un grup de deixebles plens d’estúpides ambicions. De què discutim avui a l’Església mentre diem que seguim Jesús?

Un cop a casa, Jesús es disposa a donar-los un ensenyament. El necessiten. Aquestes són les seves primeres paraules: «Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots». En el grup que segueix Jesús, qui vulgui sobresortir i ser més que els altres ha de posar-se l’últim, darrere de tots; així podrà veure què és el que necessiten i podrà ser servidor de tots.

La veritable grandesa consisteix a servir. Per a Jesús, el primer no és el que ocupa un càrrec d’importància, sinó qui viu servint i ajudant els altres. Els primers a l’Església no són els jerarques, sinó aquestes persones senzilles que viuen ajudant els que troben en el seu camí. No hem d’oblidar-ho.

Per a Jesús, la seva Església hauria de ser un espai on tots pensen en els altres. Una comunitat on estiguem atents a qui més ens pugui necessitar. No és un somni de Jesús. Per a ell és tan important que els va posar un exemple gràfic.

S’asseu i crida els seus deixebles. Agafa un infant i el posa enmig d’ells perquè fixin la seva atenció en ell. Al centre de l’Església apostòlica ha d’haver-hi sempre aquest nen, símbol de les persones febles i desvalgudes: els necessitats d’acollida, de suport i de defensa. No han d’estar fora, lluny de l’Església de Jesús. Han d’ocupar el centre de la nostra atenció.

Després Jesús abraça el nen. Vol que els deixebles el recordin sempre així: identificat amb els febles. Mentrestant els diu: «Qui acull un d’aquests infants en nom meu, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat».

L’ensenyament de Jesús és clar: el camí per acollir Déu és acollir el seu Fill Jesús present en els petits, els indefensos, els pobres i desvalguts. Per què ho oblidem tant? Què és el que hi ha al centre de l’Església si ja no hi ha aquest Jesús identificat amb els petits?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA – GL

23-09-2018
Domingo 25 Tempo ordinario – B
Marcos 9,30-37

POR QUE O ESQUECEMOS?

Camiño de Xerusalén, Xesús segue instruíndo aos seus discípulos sobre o final que lle espera a el. Insiste máis unha vez en que será entregado nas mans dos homes e estes matarano, pero Deus resucitarao. Marcos di que «non entendían o que quería dicir. E dáballes medo preguntarlle». Non é difícil adiviñar nestas palabras a pobreza de moitos cristiáns de todos os tempos. Non entendemos a Xesús e dános medo afondarmos na súa mensaxe.

Ao chegar a Cafarnaún, Xesús pregúntalles: «De que discutiades polo camiño?». Os discípulos calan. Están avergoñados. Marcos dinos que, polo camiño, discutiran sobre quen era o máis importante. Certamente é vergonzoso ver a Xesús, que camiña cara á cruz, acompañado de cerca por un grupo de discípulos cheos de estúpidas ambicións. De que discutimos hoxe na Igrexa mentres dicimos seguir a Xesús?

Chegados á casa, Xesús disponse a darlles un ensino. Necesítano. Estas son as súas primeiras palabras: «Quen queira ser o primeiro que sexa o último de todos e o servidor de todos». No grupo que segue a Xesús, o que queira sobresaír e ser máis do que os demais ha de pórse o último, detrás de todos; así poderá ver que é o que necesitan e poderá ser servidor de todos.

A verdadeira grandeza consiste en servir. Para Xesús, primeiro non é quen ocupa un cargo de importancia, senón quen vive servindo e axudando aos demais. Os primeiros na Igrexa non son os xerarcas, senón esas persoas sinxelas que viven axudando a quen atopan no seu camiño. Non habemos esquecelo.

Para Xesús, a súa Igrexa debería ser un espazo onde todos pensan nos demais. Unha comunidade onde todos esteamos atentos a quen máis nos poida necesitar. Non é un soño de Xesús. Para el iso é o importante vai e pon un exemplo gráfico.

Senta e chama aos seus discípulos. Logo achega un neno e pono no medio de todos para que fixen ben a súa atención nel. No Igrexa apostólica ese neno ha estar sempre ao centro, el é o símbolo das persoas débiles e desvalidas: os necesitados de acolleita, apoio e defensa. Non han estar nunca fóra, lonxe da Igrexa de Xesús. Han ocupar sempre o centro da nosa atención.

Logo Xesús abraza ao neno. Quere que os discípulos o recorden sempre así: identificado cos débiles. Mentres tanto dilles: «O que acolle a un neno coma este no meu nome acólleme a min, e o que me acolle a min acolle a quen me enviou».

O ensino de Xesús é claro: o camiño para acoller a Deus é acoller ao seu Fillo Xesús presente nos pequenos, nos indefensos, nos pobres e desvalidos. Por que o esquecemos tan a miúdo? Se ese Xesús xa non está identificado cos pequenos, que é o que hai no centro da Igrexa?

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA –IT

23-09-2018
Domenica 25 Tempo ordinario – B
Marco 9,30-37

PERCHÉ LO DIMENTICHIAMO?

Camminando verso Gerusalemme, Gesù continua a istruire i suoi discepoli sulla fine che lo aspetta. Ripete ancora una volta che sarà consegnato agli uomini e lo uccideranno, ma Dio lo risusciterà. Marco dice che «non lo comprendevano e avevano timore di chiedergli spiegazioni». Non è difficile indovinare in queste parole la povertà di molti cristiani di tutti i tempi. Non comprendiamo Gesù e abbiamo paura di approfondire il suo messaggio.

Arrivando a Cafarnao, Gesù li interroga: «Di che cosa stavate discutendo lungo la via?». I discepoli tacciono. Hanno vergogna. Marco ci dice che, lungo la via, stavano discutendo di chi fosse il più importante. Certo, è vergognoso vedere Gesù che cammina verso la croce, accompagnato da vicino da un gruppo di discepoli pieni di stupide ambizioni. Di che discutiamo oggi nella Chiesa, mentre diciamo di seguire Gesù?

Una volta a casa, Gesù si dispone a dar loro un insegnamento. Ne hanno bisogno. Queste sono le sue prime parole: «Se uno vuole essere il primo, sia l’ultimo di tutti e il servo di tutti». Nel gruppo che segue Gesù, chi voglia emergere ed essere più degli altri, deve mettersi per ultimo, dietro a tutti, così potrà vedere di che cosa hanno bisogno e potrà essere servo di tutti.

La vera grandezza consiste nel servire. Per Gesù, il primo non è chi occupa una carica importante, ma chi vive servendo e aiutando gli altri. I primi nella Chiesa non sono i gerarchi, ma quelle persone semplici che vivono aiutando chi incontrano sul loro cammino. Non dobbiamo dimenticarlo.

Per Gesù, la sua Chiesa dovrebbe essere uno spazio in cui tutti pensano agli altri. Una comunità in cui stiamo attenti a chi può avere bisogno di noi. Non è un sogno di Gesù. Per lui è così importante che darà loro un esempio grafico.

Siede e chiama i suoi discepoli. Poi, avvicina un bambino e lo pone in mezzo a tutti perché concentrino l’attenzione su di lui. Al centro della Chiesa apostolica deve stare sempre questo bambino, simbolo delle persone deboli e sprovvedute, i bisognosi di appoggio, di difesa e d’accoglienza. Non devono rimanere fuori, lontano dalla Chiesa di Gesu. Devono occupare il centro della nostra attenzione.

Poi, Gesù abbraccia il bambino. Vuole che i discepoli lo ricordino sempre così: identificato con i deboli, mentre dice loro: «Chi accoglie uno di questi bambini nel mio nome, accoglie me; chi accoglie me accoglie colui che mi ha mandato».

L’insegnamento di Gesù è chiaro: la via per accogliere Dio è accogliere suo Figlio Gesù presente nei piccoli, negli indifesi, nei poveri e negli sprovveduti. Perché lo dimentichiamo tanto? Cosa c’è al centro della Chiesa se non c’è più quel Gesù identificato con i piccoli?

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA – FR

23-09-2018
25 Dimanche Temps ordinaire – B
Marc 9,30-37

POURQUOI L’OUBLIONS-NOUS?

Chemin faisant vers Jérusalem, Jésus continue d’instruire ses disciples sur la fin qui l’attend. Il insiste une fois de plus sur le fait qu’il sera livré entre les mains des hommes et que ceux-ci le tueront, mais Dieu le ressuscitera. Marc signale que les disciples «ne comprenaient pas ce qu’il voulait leur dire, mais qu’ils avaient peur de lui poser des questions». On devine facilement dans ces paroles la pauvreté de beaucoup de chrétiens de tous les temps. Nous ne comprenons pas Jésus et nous avons peur d’entrer en profondeur dans son message.

En arrivant à Capharnaüm, Jésus leur demande: «De quoi discutiez-vous en chemin». Les disciples se taisent. Ils ont honte. Marc nous révèle que sur le chemin ils avaient discuté sur qui était le plus important. Il est certainement honteux de voir Jésus cheminer vers la croix, accompagné de près par un groupe de disciples pleins d’ambitions stupides. Aujourd’hui, dans l’Eglise de quoi discutons-nous pendant que nous disons suivre Jésus?

Une fois à la maison, Jésus se dispose à leur donner un enseignement. Ils en ont besoin. Voici ses premières paroles: «Celui qui veut être le premier qu’il soit le dernier de tous et le serviteur de tous». Dans le groupe qui suit Jésus, celui qui veut se faire remarquer et être plus que les autres, doit se mettre à la dernière place, derrière tout le monde; il pourra voir ainsi ce dont les autres ont besoin et pourra devenir le serviteur de tous.

La véritable grandeur consiste à servir. Pour Jésus, le premier n’est pas celui qui occupe un poste d’importance, mais celui qui vit en servant et en aidant les autres. Dans l’Eglise, les premiers ne sont pas les hiérarques, mais ces personnes simples qui passent leur vie à aider ceux qu’elles trouvent sur leur chemin. C’est quelque chose à ne pas oublier.

Pour Jésus, son Eglise devrait être un espace où tout le monde pense aux autres. Une communauté dont les membres sont attentifs à ceux qui peuvent avoir besoin de nous. Pour Jésus cela n’est pas un rêve. C’est tellement important pour lui qu’il va leur présenter un exemple graphique.

Il s’assoit et appelle ses disciples. Ensuite il prend un enfant et le place au milieu de tous afin qu’ils fixent leur attention sur lui. Au centre de l’Eglise apostolique, doit se trouver toujours cet enfant, symbole des personnes faibles et démunies: celles qui ont besoin d’accueil, d’appui et de défense. Elles ne doivent pas rester en dehors, loin de l’Eglise de Jésus. Elles doivent être le centre de notre attention.

Ensuite Jésus embrasse l’enfant. Il veut que se disciples gardent toujours l’image d’un Jésus identifié aux faibles. En même temps il leur dit: «Celui qui accueille un enfant comme celui-ci en mon nom, c’est moi qu’il accueille, et celui qui m’accueille, accueille aussi celui qui m’a envoyé».

L’enseignement de Jésus est clair: le chemin pour accueillir Dieu est l’accueil de son Fils Jésus présent dans les petits, les vulnérables, les pauvres et les démunis. Pourquoi oublions-nous cela si facilement? Qu’est-ce qui occupe le centre de l’Eglise si ce Jésus identifié aux petits n’est plus à cette place?

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna


HOMILIA – PT

23-09-2018
Domingo 25 Tempo ordinário – B
Marcos 9,30-37

PORQUE O ESQUECEMOS?

A caminho de Jerusalém, Jesus continua a instruir os Seus discípulos sobre o final que o espera. Insiste uma vez mais que será entregue nas mãos dos homens e estes o matarão, mas Deus o ressuscitará. Marcos diz que «não entendiam o que queria dizer, mas tinham medo perguntar-Lhe». Não é difícil adivinhar nestas palavras a pobreza de muitos cristãos de todos os tempos. Não entendemos Jesus e dá-nos medo aprofundar a Sua mensagem.

Ao chegar a Cafarnaum, Jesus pregunta-lhes: «O que discutíeis pelo caminho?». Os discípulos calam-se. Estão envergonhados. Marcos diz-nos que, pelo caminho, tinham discutido sobre quem era o mais importante. Certamente é vergonhoso ver Jesus, que caminha para a cruz, acompanhado de perto por um grupo de discípulos cheios de estúpidas ambições. De que discutimos hoje na Igreja enquanto dizemos seguir Jesus?

Uma vez em casa, Jesus dispõem-se a transmitir um ensinamento. Necessitam. Estas são as Suas primeiras palavras: «Quem quer ser o primeiro que seja o último de todos e o que está ao serviço de todos». No grupo que segue Jesus, o que quer sobressair e ser mais que os outros há-de colocar-se em último, no fim de todos; assim poderá ver que é que necessitam e poderá ser o servidor de todos.

A verdadeira grandeza consiste em servir. Para Jesus, o primeiro não é o que ocupa um cargo de importância, mas quem vive a servir e a ajudar os outros. Os primeiros na Igreja não são as hierarquias, mas essas pessoas simples que vivem ajudando a quem encontram no seu caminho. Não devemos esquece-lo.

Para Jesus, a Sua Igreja deveria ser um espaço onde todos pensam nos outros. Uma comunidade onde estejamos atentos a quem mais nos pode necessitar. Não é sonho de Jesus. Para Ele é tão importante que lhes vai colocar um exemplo gráfico.

Senta-se e chama os Seus discípulos. Logo aproxima uma criança e coloca-o no meio de todos para que fixem a sua atenção nele. No centro da Igreja apostólica há-de estar sempre essa criança, símbolo das pessoas débeis e desvalidas: os necessitados de acolhimento, apoio e defesa. Não hão-de estar fora, longe da Igreja de Jesus. Hão-de ocupar o centro da nossa atenção.

Logo Jesus abraça a criança. Quer que os discípulos o recordem sempre assim: identificado com os débeis. Entretanto diz-lhes: «O que acolhe a uma criança como esta em Meu nome a Mim me acolhe, e o que me acolhe a mim acolhe ao que me enviou».

O ensinamento de Jesus é claro: o caminho para acolher Deus é acolher o seu Filho Jesus presente nos pequenos, nos indefesos, nos pobres e desvalidos. Porque o esquecemos tanto? Que é que está no centro da Igreja se já não está esse Jesus identificado com os pequenos?

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA – EN

09-23-2018
25th Sunday in Ordinary Time – B
Mark 9,30-37

WHY DO WE FORGET IT?

On the road to Jerusalem, Jesus keeps instructing his disciples about what to expect at the end. He insists once more that he will be handed over to men and these will kill him, but God will raise him up. Mark says that «they did not understand what he said and were afraid to ask him». It’s not hard to see foretold in these words what many Christians have lacked over the centuries. We don’t understand Jesus and we’re afraid to go deeper into his message.

When they get to Capernaum, Jesus asks them: «What were you arguing about on the road?». The disciples keep quiet. They’re ashamed. Mark tells us that, on the road, they have been arguing about who was the most important. Certainly it’s embarrassing to see Jesus, who is walking toward the cross, accompanied closely by a group of disciples full of stupid ambitions. What do we argue about today in the Church while we say we’re following Jesus?

Once they’re in the house, Jesus is ready to give them a lesson. They need it. These are his first words: «If anyone wants to be first, he must make himself last of all and servant of all». In the group that’s following Jesus, anyone who wants to rise up and be more than the others must put herself last, behind everyone; thus she will see what it is they need and will be able to be servant of all.

True greatness consists in serving. For Jesus, the first isn’t the one who occupies a seat of importance, but the one who goes about serving and helping the rest. The first ones in the Church aren’t the hierarchy, but those simple persons who go about helping the ones they meet on their road. We mustn’t forget it.

For Jesus, his Church ought to be a place where everyone thinks about the others. A community where we’re attentive to the one who could need us most. This isn’t just a fantasy Jesus has. For him it’s so important that he’s going to give them a graphic example.

He sits down and calls his disciples. Then he draws a child near and places him in the middle of them all so that they’ll focus their attention on him. In the center of the apostolic Church must be always that child, symbol of weak and destitute people: those in need of welcome, support and defense. They shouldn’t be outside, far from Jesus’ Church. They should occupy the center of our attention.

Then Jesus embraces the child. He wants the disciples to always remember him thus: identified with the weak. Meanwhile he says to them: «Anyone who welcomes a little child such as this in my name, welcomes me; and anyone who welcomes me, welcomes not me but the one who sent me».

Jesus’ teaching is clear: the way to welcome God is to welcome God’s Son Jesus, present in the little ones, the defenseless, the poor and destitute. Why do we so often forget it? What is it that’s in the center of the Church, if it’s not this Jesus identified with the little ones?

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf




Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com


No hay comentarios:

Publicar un comentario