lunes, 1 de agosto de 2016

08-07-2016 - 19 Ordinary – C

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Llegamos al millón de visitas en nuestro blog. Gracias de corazón.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre de 2014, José Antonio Pagola nos visitó  en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos  la conferencia: Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción.
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------
Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------


HOMILIA - ES

01-08-2016
19 Tiempo ordinario – C
Lucas 12,32-48

LOS NECESITAMOS MÁS QUE NUNCA

Las primeras generaciones cristianas se vieron muy pronto obligadas a plantearse una cuestión decisiva. La venida de Cristo resucitado se retrasaba más de lo que habían pensado en un comienzo. La espera se les hacía larga. ¿Cómo mantener viva la esperanza? ¿Cómo no caer en la frustración, el cansancio o el desaliento?
En los evangelios encontramos diversas exhortaciones, parábolas y llamadas que  solo tienen un objetivo: mantener viva la responsabilidad de las comunidades cristianas. Una de las llamadas más conocidas dice así: «Tened ceñida la cintura y encendidas las lámparas». ¿Qué sentido pueden tener estas palabras para nosotros, después de veinte siglos de cristianismo?
Las dos imágenes son muy expresivas. Indican la actitud que han de tener los criados que están esperando de noche a que regrese su señor, para abrirle el portón de la casa en cuanto llame. Han de estar con «la cintura ceñida», es decir, con la túnica arremangada para poder moverse y actuar con agilidad. Han de estar con «las lámparas encendidas» para tener la casa iluminada y mantenerse despiertos.
Estas palabras de Jesús son también hoy una llamada a vivir con lucidez y responsabilidad, sin caer en la pasividad o el letargo. En la historia de la Iglesia hay momentos en que se hace de noche. Sin embargo, no es la hora de apagar las luces y echarnos a dormir. Es la hora de reaccionar, despertar nuestra fe y seguir caminando hacia el futuro, incluso en una Iglesia vieja y cansada.
Uno de los obstáculos más importantes para impulsar la transformación que necesita hoy la Iglesia es la pasividad generalizada de los cristianos. Desgraciadamente, durante muchos siglos los hemos educado, sobre todo, para la sumisión y la pasividad. Todavía hoy, a veces parece que no los necesitamos para pensar, proyectar y promover caminos nuevos de fidelidad hacia Jesucristo.
Por eso, hemos de valorar, cuidar y agradecer tanto el despertar de una nueva conciencia en muchos laicos y laicas que viven hoy su adhesión a Cristo y su pertenencia a la Iglesia de un modo lúcido y responsable. Es, sin duda, uno de los frutos más valiosos del Vaticano II, primer concilio que se ha ocupado directa y explícitamente de ellos.
Estos creyentes pueden ser hoy el fermento de unas parroquias y comunidades renovadas en torno al seguimiento fiel a Jesús. Son el mayor potencial del cristianismo. Los necesitamos más que nunca para construir una Iglesia abierta a los problemas del mundo actual, y cercana a los hombres y mujeres de hoy.

José Antonio Pagola

HOMILIA - EU

2016-08-01
Urteko 19. igandea – C
Lukas 12,32-48

INOIZ BAINO GEHIAGO BEHAR DITUGU

Lehen kristau-belaunaldiak beharturik gertatu ziren arazo erabakitzaile bati aurre egitera. Kristo berpiztuaren etorrera atzeratzen ari zen, hasiera batean uste izan zuten baino gehiago. Luze jotzen hasi ziren itxarote hura. Nola eutsi bizirik esperantzari? Nola ez etsi, ez nekatu, ez amore eman?
Ebanjelioetan xede bakarra duten aholku, parabola eta dei asko ikusten dugu: kristau-elkarteen erantzukizuna bizirik gorde nahi dute. Ezagunenetako batek dio: «Bizi gerrikoa loturik eta argiontziak pizturik». Zer esan nahi dute hitz hauek guretzat, hogei mende geroago?
Irudi biak dira oso esanguratsuak. Beren jauna noiz itzuliko, gauez zain diren zerbitzariek behar duten jarrera adierazten dute, hark deitu orduko atea ireki diezaioten. «Gerrikoa loturik» bizi behar dute, hau da, galtzak beren tokian, egoki mugitzeko eta zalu jarduteko. «Argiontziak pizturik» bizi behar dute, etxea argiturik eta esna egoteko.
Jesusen hitz hauek dei dira gaur egun ere erne eta erantzukizunez bizitzeko, geldo eta erdi lo egon gabe. Elizaren historian izan ohi dira gau gertatzen diren mementoak. Halaz guztiz, ez dira argiak itzali eta lo egiteko memento. Itzulikatzeko memento dira, geure fedea esnatzeko memento eta etorkizunerantz bide egiteko memento, Eliza zahar eta nekatuan berean ere.
Elizak gaur beharrezkoa duen eraldaketa bultzatzeko oztoporik handienetakoa kristauen pasibotasun orokortua da. Tamalez, mende askotan, batez ere meneko eta pasibo izateko hezi izan dugu jendea. Gaur berean ere, tarteka, badirudi ez dugula jende horren beharrik Jesu Kristorekiko leialtasunean bide berriak pentsatzeko, proiektatzeko, sustatzeko.
Horregatik eta joera horren kontra, baliotzat eman, artatu eta eskertu beharra dugu laikoen artean nabari den kontzientzia berria, bai Kristorekiko atxikimendua, bai eliztar izatea era argian eta erantzukizunezkoan bizitzeko. Dudarik gabe, laikoez zuzenean eta berariaz jardun den lehenengo kontzilioa izan den Vatikano II.aren fruiturik baliotsuenetakoa da.
Fededun hauek, Jesusi leial jarraitze aldera berriztatzen ari diren parrokien eta elkarteen legamia izan daitezke. Kristautasunaren potentzialik handiena dira. Inoiz baino gehiago behar ditugu, egungo munduaren problemei begira eta egungo gizon-emakumeengandik hurbil biziko den Eliza eraikitzeko.

José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA - CA

01-08-2016
Diumenge 19 durant l’any – C
Lluc 12,32-48

ELS NECESSITEM MÉS QUE MAI

Les primeres generacions cristianes es van veure molt aviat obligades a plantejar-se una qüestió decisiva. La vinguda de Crist ressuscitat s’endarreria més del que havien pensat en un començament. L’espera se’ls feia llarga. Com mantenir viva l’esperança? Com no caure en la frustració, el cansament o el desànim?
En els evangelis trobem diverses exhortacions, paràboles i crides que només tenen un objectiu: mantenir viva la responsabilitat de les comunitats cristianes. Una de les crides més conegudes diu així: «Estigueu a punt, amb el cos cenyit i les llànties enceses». Quin sentit poden tenir aquestes paraules per a nosaltres, després de vint segles de cristianisme?
Les dues imatges són molt expressives. Indiquen l’actitud que han de tenir els criats que esperen de nit que torni el seu senyor, per obrir-li la porta de la casa quan truqui. Han d’estar «amb el cos cenyit», és a dir, amb la túnica arremangada per poder-se moure i actuar amb agilitat. Han d’estar amb «les llànties enceses» per tenir la casa il·luminada i mantenir-se desperts.
Aquestes paraules de Jesús són també avui una crida a viure amb lucidesa i responsabilitat, sense caure en la passivitat o la letargia. En la història de l’Església hi ha moments en què es fa de nit. No obstant això, no és l’hora d’apagar els llums i posar-nos a dormir. És l’hora de reaccionar, despertar la nostra fe i continuar caminant cap al futur, fins i tot en una Església vella i cansada.
Un dels obstacles més importants per impulsar la transformació que necessita avui l’Església és la passivitat generalitzada dels cristians. Malauradament, durant molts segles els hem educat, sobretot, per la submissió i la passivitat. Encara avui, de vegades sembla que no els necessitem per pensar, projectar i promoure camins nous de fidelitat a Jesucrist.
Per això, hem de valorar, cuidar i agrair tant el despertar d’una nova consciència en molts laics i laiques que viuen avui la seva adhesió a Crist i la seva pertinença a l’Església d’una manera lúcida i responsable. És, sens dubte, un dels fruits més valuosos del Vaticà II, primer concili que s’ha ocupat directa i explícitament d’ells.
Aquests creients poden ser avui el ferment d’unes parròquies i comunitats renovades al voltant del seguiment fidel a Jesús. Són el més gran potencial del cristianisme. Els necessitem més que mai per construir una Església oberta als problemes del món actual, i propera als homes i les dones d’avui.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA - GL

01-08-2016
19 Tempo ordinario – C
Lucas 12,32-48

NECESITÁMOLOS MÁIS QUE NUNCA

As primeiras xeracións cristiás víronse ben axiña obrigadas a proporse unha cuestión decisiva. A vinda de Cristo resucitado atrasábase máis do que pensaran nun comezo. A espera facíaselles longa. Como manteren viva a esperanza? Como non caer na frustración, o cansazo ou o desalento?
Nos evanxeos atopamos diversas exhortacións, parábolas e chamadas que só teñen un obxectivo: manter viva a responsabilidade das comunidades cristiás. Unha das chamadas máis coñecidas di así: «Tende cinguida a cintura e acendidas as lámpadas». Que sentido poden ter estas palabras para nós, logo de vinte séculos de cristianismo?
As dúas imaxes son moi expresivas. Indican a actitude que han ter os criados que están esperando de noite a que regrese o seu señor, para abrirlle o portón da casa en canto chame. Han estar «coa cintura cinguida», é dicir, coa túnica arremangada para poderen moverse e actuaren con axilidade. Han estar «coas lámpadas acesas» para ter a casa iluminada e mantérense espertos.
Estas palabras de Xesús son tamén hoxe unha chamada a vivirmos con lucidez e responsabilidade, sen caermos na pasividade ou o letargo. Na historia da Igrexa hai momentos nos que se fai de noite. Con todo, non é a hora de apagar as luces e botármonos a durmir. É a hora de reaccionar, espertar a nosa fe e seguirmos camiñando cara ao futuro, tamén nunha Igrexa vella e cansa.
Un dos atrancos máis importantes para impulsar a transformación que necesita hoxe a Igrexa é a pasividade xeralizada dos cristiáns. Desgraciadamente, durante moitos séculos educámolos, sobre todo, para a submisión e a pasividade. Aínda hoxe, ás veces, parece que non os necesitamos para pensar, proxectar e promover camiños novos de fidelidade cara a Xesús Cristo.
Por iso, habemos valorar, coidar e agradecer tanto o espertar dunha nova conciencia en moitos laicos e laicas que viven hoxe a súa adhesión a Cristo e a súa pertenza á Igrexa dun modo lúcido e responsábel. É, sen dúbida, un dos froitos máis valiosos do Vaticano II, primeiro concilio que se ocupou directa e explicitamente deles.
Estes crentes poden ser hoxe o fermento dunhas parroquias e comunidades renovadas en torno ao seguimento fiel a Xesús. Son o meirande potencial do cristianismo. Necesitámolos máis do que nunca para construír unha Igrexa aberta aos problemas do mundo actual, e próxima aos homes e mulleres de hoxe.

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA -IT

01-08-2016
19 Tempo ordinario – C
Luca 12,32-48

PIÙ CHE MAI ABBIAMO BISOGNO DI LORO

Le prime generazioni cristiane si videro molto resto obbligate a porsi una domanda decisiva. Il ritorno di Cristo risorto ritardava più di quanto avessero pensato all’inizio. L’attesa si faceva lunga. Come mantenere viva la speranza? Come non cadere nella frustrazione, nella stanchezza o nello scoraggiamento?
Negli evangeli troviamo diverse esortazioni, parabole e appelli che hanno un solo obiettivo: mantenere viva la responsabilità delle comunità cristiane. Uno degli appelli più noti dice così: «Abbiate la cintura allacciata e le lampade accese». Che senso possono avere queste parole per noi, dopo venti secoli di cristianesimo?
Le due immagini sono molto espressive. Indicano l’atteggiamento che devono avere i domestici che stanno aspettando nella notte il ritorno del loro padrone, per aprirgli la porta di casa quando bussi. Devono stare con «la cintura allacciata», cioè con la tunica rimboccata per potersi muovere e agire agilmente. Devono stare con «le lampade accese» per avere la casa illuminata e mantenersi svegli.
Queste parole di Gesù sono anche oggi un appello a vivere con lucidità e responsabilità, senza cadere nella passività o nel letargo. Nella storia della Chiesa ci sono momenti in cui si fa notte. Ciò nonostante, non è l’ora di spegnere le luci e metterci a dormire. È l’ora di reagire, risvegliare la nostra fede e continuare a camminare verso il futuro, anche in una Chiesa vecchia e stanca.
Uno degli ostacoli più importanti per promuovere la trasformazione di cui oggi ha bisogno la Chiesa è la passività generalizzata dei cristiani. Disgraziatamente durante molti secoli li abbiamo educati soprattutto alla sottomissione e alla passività. Ancora oggi, a volte sembra che non abbiamo bisogno di loro per pensare, progettare e promuovere nuove vie di fedeltà verso Gesù Cristo.
Per questo dobbiamo valorizzare, curare e gradire molto il risvegliarsi di una nuova coscienza in molti laici e laiche che vivono oggi la loro adesione a Cristo e la loro appartenenza alla Chiesa in un modo lucido e responsabile. È, senza dubbio, uno dei frutti più preziosi del Vaticano II, il primo concilio che si è occupato direttamente ed esplicitamente di loro.
Questi credenti possono essere oggi il fermento di parrocchie e comunità rinnovate attorno alla sequela fedele di Gesù. Sono il potenziale più grande del cristianesimo. Ne abbiamo bisogno più che mai per costruire una Chiesa aperta ai problemi del mondo attuale, e vicina agli uomini e alle donne di oggi.

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA - FR

01-08-2016
19 Temps ordinaire – C
Luc 12,32-48

NOUS EN AVONS BESOIN PLUS QUE JAMAIS

Les premières générations chrétiennes se sont senties très tôt obligées de se poser une question décisive. Le retour du Christ ressuscité prenait plus de retard qu´elles ne l´avaient prévu au début. L’attente devenait longue. Comment maintenir vivante l`espérance? Comment éviter de tomber dans la frustration, dans la fatigue ou le découragement?
Nous trouvons dans les évangiles plusieurs exhortations, paraboles et appels dont l’objectif est unique: maintenir vivante la responsabilité des communautés chrétiennes. L’un des appels les plus connus dit ceci: «Gardez votre ceinture attachée et vos lampes allumées». Quel sens ces mots peuvent-ils avoir pour nous, après vingt siècles de christianisme?
Les deux images sont très expressives. Elles indiquent l`attitude que doivent avoir les serviteurs qui attendent dans la nuit le retour de leur maître afin de lui ouvrir la porte de la maison dès qu’il frappera. Ils devront attendre, «la ceinture attachée», c`est-à-dire, la tunique retroussée leur permettant de bouger et d´agir avec agilité. Et ils devront garder «leurs lampes allumées» afin de maintenir la maison éclairée et de rester éveillés.
Ces mots de Jesús sont aujourd´hui aussi un appel à vivre avec lucidité et responsabilité, sans tomber dans la passivité ou dans la léthargie. Il y a dans l’histoire de l`Eglise des moments où il fait nuit. Ce n’est pas pourtant l’heure d’éteindre les lampes et de se mettre à dormir. C’est l’heure de réagir, d’éveiller notre foi et de continuer notre chemin vers l´avenir, même au coeur d´une Eglise vieille et fatiguée.
La passivité généralisée des chrétiens constitue aujourd’hui l`un des principaux obstacles pour lancer la transformation dont l’Eglise a besoin aujourd`hui. Malheureusement, pendant des siècles, les chrétiens ont été surtout formés à la soumission et à la passivité. Encore aujourd’hui, nous donnons parfois l’impression de ne pas en avoir besoin pour penser, pour planifier et promouvoir de nouveaux chemins de fidélité à Jésus Christ.
C’est pourquoi, il nous faut valoriser, soigner et remercier grandement l’éveil d`une nouvelle conscience chez beaucoup de laïcs, hommes et femmes, qui sont en train de vivre aujourd’hui leur adhésion à Jésus Christ et leur appartenance à l’Eglise d`une manière lucide et responsable. C’est, sans doute, l’un des fruits les plus importants de Vatican II, premier concile qui s’en est occupé directement et explicitement.
Ces croyants peuvent devenir aujourd’hui le ferment des paroisses et des communautés renouvelées à la suite fidèle de Jésus. Ils constituent le plus grand potentiel du christianisme. Plus que jamais nous en avons besoin pour construire une Eglise ouverte aux problèmes du monde actuel, et proche des hommes et des femmes d’aujourd’hui.

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna

HOMILIA - PT

01-08-2016
19 Tempo ordinário – C
Lucas 12,32-48

NECESITAMO-LOS MAIS DO QUE NUNCA

As primeiras gerações cristãs viram-se muito rapidamente obrigadas a colocar-se uma questão decisiva. A vinda de Cristo ressuscitado demorava mais do que se tinha pensado de início. A espera tornava-se longa. Como manter viva a esperança? Como não cair na frustração, no cansaço ou no desalento?
Nos evangelhos encontramos diversas exortações, parábolas e chamadas que só têm um objetivo: manter viva a responsabilidade das comunidades cristãs. Uma das chamadas mais conhecidas diz assim: «Tende cingida a cintura e acesas as lâmpadas». Que sentido pode ter estas palavras para nós, depois de vinte séculos de cristianismo?
As duas imagens são muito expressivas. Indicam a atitude que hão de ter os criados que estão à espera de noite que regresse o seu senhor, para abrir-lhe o portão da casa quanto chame. Hão de estar com «a cintura cingida», quer dizer, com a túnica arregaçada para poderem mover-se e atuar com agilidade. Hão de estar com «as lâmpadas acesas» para ter a casa iluminada e manterem-se despertos.
Estas palavras de Jesus são também hoje uma chamada a viver com lucidez e responsabilidade, sem cair na passividade ou na letargia. Na história da Igreja há momentos em que se cai a noite. No entanto, não é a hora de apagar as luzes e nos pormos a dormir. É a hora de reagirmos, despertar a nossa fé e seguir caminhando para o futuro, inclusive numa Igreja velha e cansada.
Um dos obstáculos mais importantes para impulsionar a transformação que necessita hoje a Igreja é a passividade generalizada dos cristãos. Desgraçadamente, durante muitos séculos temos educado, sobretudo, para a submissão e a passividade. Todavia hoje, às vezes parece que não os necessitamos para pensar, projetar e promover caminhos novos de fidelidade para Jesus Cristo.
Por isso, temos de valorizar, cuidar e agradecer tanto o despertar de uma nova consciência em muitos laicos e laicas que vivem hoje a sua adesão a Cristo e a sua pertença à Igreja de um modo lúcido e responsável. É, sem dúvida, um dos frutos mais valiosos do Vaticano II, primeiro concílio que se ocupou direta e explicitamente deles.
Estes crentes podem ser hoje o fermento de umas paróquias e comunidades renovadas em torno de seguirmos fiéis a Jesus. São o maior potencial do cristianismo. Necessitamo-los mais do que nunca para construir uma Igreja aberta aos problemas do mundo atual, e próxima dos homens e mulheres de hoje.

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA - EN

08-01-2016
19 Ordinary – C
Luke 12,32-48

WE NEED THEM MORE THAN EVER

The first generations of Christians quickly saw themselves obliged to ask themselves a decisive question. The coming of the Risen Christ was delayed more than they had thought at the beginning. The wait got long. How to keep their hope alive? How to not fall into frustration, weariness or discouragement?
In the Gospels we find various exhortations, parables and calls that have just one objective: keeping alive the Christian communities’ responsibility. One of the best known calls says it thus: «See that you have your belts done up and your lamps lit». What meaning can these words have for us, after 20 centuries of Christianity? The two images are very expressive. They indicate the attitude that the servants should have as they await the return of their master during the night, in order to open the door of the house at his call. They need to be there «with their belts done up», that is, with their sleeves rolled up to be able to move around and act with agility. They need to be there with «their lamps lit» in order to have the house lit up and to keep themselves awake.
These words of Jesus are also today a call to live lucidly and responsibly, without falling into passivity or lethargy. In the Church’s history there are times when it gets dark. However that isn’t when we should turn off the lights and go to sleep. It’s the time to act once again, awaken our faith and keep walking toward the future, even in an old and tired Church.
One of the most important obstacles in the way of pushing the transformation that the Church needs today is the generalized passivity of Christians. Unfortunately, for many centuries now we have been taught, above all, to submit and be passive. Even today, sometimes it seems that we don’t see the need to think, project and promote new paths of faithfulness to Jesus.
That’s why we need to value, care for and be so thankful for the awakening of a new conscience in many laity who today live out their adhesion to Christ and their belonging to the Church lucidly and responsibly. This is, without doubt, one of the strongest fruits of Vatican II, the first council that was concerned directly and explicitly about them.
These believers today can be the leaven of our parishes and communities that are being renewed around the faithful following of Jesus. They are the greatest potential for Christianity. We need them more than ever to build a Church that is open to the problems of today’s world and that is close to the men and women of today.

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf




Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com


martes, 26 de julio de 2016

07-31-2016 - 18 Ordinary – C

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Llegamos al millón de visitas en nuestro blog. Gracias de corazón.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre de 2014, José Antonio Pagola nos visitó  en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos  la conferencia: Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción.
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------
Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------


HOMILIA - ES

31-07-2016
18 Tiempo ordinario – C
Lucas 11,13-21

DESENMASCARAR LA INSENSATEZ

El protagonista de la pequeña parábola del «rico insensato» es un terrateniente como aquellos que conoció Jesús en Galilea. Hombres poderosos que explotaban sin piedad a los campesinos, pensando solo en aumentar su bienestar. La gente los temía y envidiaba: sin duda eran los más afortunados. Para Jesús, son los más insensatos.
Sorprendido por una cosecha que desborda sus expectativas, el rico propietario se ve obligado a reflexionar: «¿Qué haré?». Habla consigo mismo. En su horizonte no aparece nadie más. No parece tener esposa, hijos, amigos ni vecinos. No piensa en los campesinos que trabajan sus tierras. Solo le preocupa su bienestar y su riqueza: mi cosecha, mis graneros, mis bienes, mi vida…
El rico no se da cuenta de que vive encerrado en sí mismo, prisionero de una lógica que lo deshumaniza vaciándolo de toda dignidad. Solo vive para acumular, almacenar y aumentar su bienestar material: «Construiré graneros más grandes, y almacenaré allí todo el grano y el resto de mi cosecha. Y entonces me diré a mí mismo: Hombre, tienes bienes acumulados para muchos años; túmbate, come y date buena vida».
De pronto, de manera inesperada, Jesús le hace intervenir al mismo Dios. Su grito interrumpe los sueños e ilusiones del rico: «Necio, esta noche te van a exigir la vida. Lo que has acumulado, ¿de quién será?». Esta es la sentencia de Dios: la vida de este rico es un fracaso y una insensatez.
Agranda sus graneros, pero no sabe ensanchar el horizonte de su vida. Acrecienta su riqueza, pero empequeñece y empobrece su vida. Acumula bienes, pero no conoce la amistad, el amor generoso, la alegría ni la solidaridad. No sabe dar ni compartir, solo acaparar. ¿Qué hay de humano en esta vida?
La crisis económica que estamos sufriendo es una «crisis de ambición»: los países ricos, los grandes bancos, los poderosos de la tierra… hemos querido vivir por encima de nuestras posibilidades, soñando con acumular bienestar sin límite alguno y olvidando cada vez más a los que se hunden en la pobreza y el hambre. Pero, de pronto nuestra seguridad se ha venido abajo.
Esta crisis no es una más. Es un «signo de los tiempos» que hemos de leer a la luz del evangelio. No es difícil escuchar la voz de Dios en el fondo de nuestras conciencias: «Basta ya de tanta insensatez y tanta insolidaridad cruel». Nunca superaremos nuestras crisis económicas sin luchar por un cambio profundo de nuestro estilo de vida: hemos de vivir de manera más austera; hemos de compartir más nuestro bienestar.

José Antonio Pagola

HOMILIA - EU

31-07-2016
Urteko 18. igandea – C
Lukas 11,13-21

ZORAKERIA MOZORROTIKA ATERA

«Aberats zoroaren» parabola labur honen protagonista Jesusek Galilean ezagutu zituen lurjabe handi haien antzekoa da. Jende boteretsua, nekazariak errukirik gabe ustiatzen edo esplotatzen zituena, bere ongizatea handitu beste asmorik ez zuena. Jendeak beldurra zion eta inbidia: dudarik gabe, zoriontsuenak ziren. Jesusentzat, berriz, zoroenak.
Bere usteak gainditu dituen uztaren handitasunaz harriturik, gogoeta egin beharrean gertatu da gure lurjabe aberats hori: «Zer egin nezake?». Bere baitan mintzo da. Haren ingurumarian ez da ageri beste inor. Ematen du ez duela emazterik, ez seme-alabarik, ez adiskide edo auzokorik. Ez dio axola bere lurretan lan egiten duten nekazariez. Bere ongizatea du ardura guztia eta beste aberastasunak: ene uzta, ene aletegiak, ene ondasunak, ene bizitza…
Aberatsa ez da konturatzen hesiturik bizi dela bere baitan, pertsona izaten uzten ez dion logikaren morroi bizi da. Pilatzeko soilik bizi da, metatzeko, bere ondasun materialak handitzeko: «Biltegi handiagoak egingo ditut eta hara jasoko nire ale guztia, nire uzta guztia. Eta orduan esango diot neure buruari: Hadi ezak, baduk pilaturik ondasunik asko urtetako; etzan hadi, emaiok jateari eta ondo bizitzeari».
Baina bat-batean, uste ez duela, Jainkoa tartekatzen du Jesusek. Jainkoaren hitzak eten ditu aberatsaren ametsak eta ilusioak: «Zoroa halakoa, gaur gauean heure bizitza eskatuko diate. Metatu duana, zeinentzat izango duk?» Horixe da Jainkoaren epaia: porrota eta zorakeria da aberats honen bizitza.
Aletegiak handitu ditu, baina ez da gauza izan bere bizitzaren ingurumaria zabaltzeko. Bere aberastasunak ugaldu ditu, baina bere bizia txikiago eta pobreago eginez. Ondasunak metatu ditu, baina ez daki zer den adiskidetasuna, maitasun eskuzabala, alaitasuna, solidaritatea. Ez daki ematen eta partekatzen, soilik biltzea dio axola. Zer da horren bizitzan gizatasunetik?
Jasaten ari garen ekonomi krisia «askoguraren krisia» da: lurralde aberatsek, banketxe handiek, lurreko boteretsuek… geure ahalbideen gainetik bizi nahi izan dugu, ongizatea mugarik gabe nola metatu amestuz, pobretasunean eta gosetean gero eta gehiago murgiltzen ari direnez ahaztuz. Baina, bat-batean, lur jo du gure segurtasunak.
Krisialdi hau ez da beste bat gehiago. «Aldien ezaugarria da», ebanjelioaren argian irakurri beharko genuke. Ez da zail Jainkoaren ahotsa entzutea geure kontzientzian: «Aski da halako zorakeria eta halako solidaritate-ez horretatik». Ez ditugu sekula gaindituko geure ekonomi krisialdiak baldin eta geure biziera sakon kanbiatzen saiatzen ez bagara: era soilagoan bizi beharra dugu, geure ongizatea partekatu beharra dugu.

José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA - CA

31-07-2016
Diumenge 18 durant l’any – C
Lluc 12,13-21

DESEMMASCARAR LA INSENSATESA

El protagonista de la petita paràbola del «ric insensat» és un terratinent com aquells que va conèixer Jesús a Galilea. Homes poderosos que explotaven sense pietat els camperols, pensant només en augmentar el seu benestar. La gent els tenia por i els envejava: sens dubte eren els més afortunats. Per a Jesús, són els més insensats.
Sorprès per una collita que desborda les seves expectatives, el ric propietari es veu obligat a reflexionar: «Què faré?». Parla amb ell mateix. En el seu horitzó no apareix ningú més. No sembla tenir dona, fills, amics ni veïns. No pensa en els pagesos que treballen les seves terres. Només el preocupa el seu benestar i la seva riquesa: la meva collita, els meus graners, els meus béns, la meva vida…
El ric no s’adona que viu tancat en si mateix, presoner d’una lògica que el deshumanitza buidant-lo de tota dignitat. Només viu per acumular, emmagatzemar i augmentar el seu benestar material: «Construiré graners més grans i hi guardaré tot el meu gra i els meus béns. Llavors em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te».
Tot d’una, de manera inesperada, Jesús hi fa intervenir el mateix Déu. El seu crit interromp els somnis i il·lusions del ric: «Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?». Aquesta és la sentència de Déu: la vida d’aquest ric és un fracàs i una insensatesa.
Engrandeix els seus graners, però no sap eixamplar l’horitzó de la seva vida. Incrementa la seva riquesa, però empetiteix i empobreix la seva vida. Acumula béns, però no coneix l’amistat, l’amor generós, l’alegria ni la solidaritat. No sap donar ni compartir, només acaparar. Què hi ha d’humà en aquesta vida?
La crisi econòmica que estem patint és una «crisi d’ambició»: els països rics, els grans bancs, els poderosos de la terra… hem volgut viure per sobre de les nostres possibilitats, somiant amb acumular benestar sense cap límit i oblidant cada vegada més els qui s’enfonsen en la pobresa i la fam. Però, de sobte la nostra seguretat s’ha ensorrat.
Aquesta crisi no és una més. És un «signe dels temps» que hem de llegir a la llum de l’evangeli. No és difícil escoltar la veu de Déu en el fons de les nostres consciències: «Ja n’hi ha prou de tanta insensatesa i tanta insolidaritat cruel». Mai superarem les nostres crisis econòmiques sense lluitar per un canvi profund del nostre estil de vida: hem de viure de manera més austera; hem de compartir més el nostre benestar.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA - GL

31-07-2016
18 Tempo ordinario – C
Lucas 11,13-21

DESENMASCARAR A INSENSATEZ

O protagonista da pequena parábola do «rico insensato» é un terratenente como aqueles que coñeceu Xesús na Galilea. Homes poderosos que explotaban sen piedade aos campesiños, pensando só en aumentar o seu benestar. A xente temíaos e envexaba: sen dúbida eran os máis afortunados. Para Xesús, son os máis insensatos.
Sorprendido por unha colleita que desborda as súas expectativas, o rico propietario vese obrigado a reflexionar: «Que farei?». Fala consigo mesmo. No seu horizonte non aparece ninguén máis. Non parece ter esposa, fillos, amigos nin veciños. Non pensa nos campesiños que traballan as súas terras. Só lle preocupa o seu benestar e a súa riqueza: a miña colleita, os meus celeiros, os meus bens, a miña vida…
O rico non se dá conta de que vive encerrado en si mesmo, prisioneiro dunha lóxica que o deshumaniza baleirándoo de toda dignidade. Só vive para acumular, almacenar e aumentar o seu benestar material: «Construirei celeiros máis grandes, e almacenarei alí todo a gra e o resto da miña colleita. E entón direime a min mesmo: Home, tes bens acumulados para moitos anos; tómbate, come e dáte boa vida».
De súpeto, de xeito inesperado, Xesús faille intervir ao mesmo Deus. O seu grito interrompe os soños e ilusións do rico: «Necio, esta noite vanche esixir a vida. O que acumulaches, de quen será?». Esta é a sentenza de Deus: a vida deste rico é un fracaso, é unha insensatez.
Agranda os seus celeiros, pero non sabe ensanchar o horizonte da súa vida. Acrecenta a súa riqueza, pero empequenece e empobrece a súa vida. Acumula bens, pero non coñece a amizade, o amor xeneroso, a alegría nin a solidariedade. Non sabe dar nin compartir, só acaparar. Que hai de humano nesta vida?
A crise económica que estamos a sufrir é unha «crise de ambición»: os países ricos, os grandes bancos, os poderosos da terra… quixemos vivir por encima das nosas posibilidades, soñando con acumular benestar sen límite algún e esquecendo cada vez máis aos que se afunden na pobreza e a fame. Pero, de súpeto a nosa seguridade veu abaixo.
Esta crise non é unha máis. É un «signo dos tempos» que habemos ler á luz do evanxeo. Non é difícil escoitarmos a voz de Deus no fondo das nosas conciencias: «Xa abonda de tanta insensatez e tanta insolidariedade cruel». Nunca superaremos as nosas crises económicas sen loitar por un cambio profundo do noso estilo de vida: temos de vivir de xeito máis austero; habemos compartir máis o noso benestar.

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA -IT

31-07-2016
18 Tempo ordinario – C
Luca 11,13-21

SMASCHERARE L’INSENSATEZZA

Il protagonista della piccola parabola del «ricco insensato» è un latifondista come quelli che Gesù conobbe in Galilea. Uomini potenti che sfruttano senza pietà i contadini, pensando solo ad accrescere il proprio benessere. La gente li temeva e li invidiava: senza dubbio erano i più fortunati. Per Gesù, sono i più insensati.
Sorpreso da un raccolto che supera le sue aspettative, il ricco proprietario si vede obbligato a riflettere: «Che farò?». Parla con se stesso. Nel suo orizzonte non appare nessun altro. Non sembra avere moglie, figli, amici, né vicini. Non pensa ai contadini che lavorano le sue terre. Si preoccupa solo del suo benessere e della sua ricchezza: il mio raccolto, i miei granai, i miei beni, la mia vita…
Il ricco non si rende conto che vive chiuso in se stesso, prigioniero di una logica che lo disumanizza, svuotandolo di ogni dignità. Vive solo per accumulare, ammassare e aumentare il suo benessere materiale. «Costruirò granai più grandi, e ammasserò lì tutto il grano e il resto del mio raccolto. E allora dirò a me stesso: Uomo, possiedi beni accumulati per molti anni; sdraiati, mangia e datti alla bella vita».
Improvvisamente, in maniera inattesa, Gesù fa intervenire lo stesso Dio. Il suo grido interrompe i sogni e le illusioni del ricco: «Stolto, questa notte ti sarà richiesta la vita. Quello che hai accumulato, di chi sarà?». Questa è la sentenza di Dio: la vita di questo ricco è un fallimento e un’insensatezza.
Ingrandisce i suoi granai, ma non sa allargare l’orizzonte della sua vita. Accresce la sua ricchezza, ma impicciolisce e impoverisce la vita. Accumula beni, ma non conosce l’amicizia, l’amore generoso, la gioia, né la solidarietà. Non sa dare, né condividere, solo accaparrare. Che c’è di umano in questa vita?
La crisi economica che stiamo soffrendo è una crisi di «ambizione»: i paesi ricchi, le grandi banche, i potenti della terra… abbiamo voluto vivere al di sopra delle nostre possibilità, sognando di accumulare benessere senza alcun limite e dimenticando sempre più quelli che sprofondano nella povertà e nella fame. Ma improvvisamente la nostra sicurezza è venuta meno.
Questa crisi non è una in più. È un «segno dei tempi» che dobbiamo leggere alla luce dell’evangelo. Non è difficile ascoltare la voce di Dio nel profondo delle nostre coscienze: «Basta ormai tanta insensatezza e tanta crudele non solidarietà». Non supereremo mai le nostre crisi economiche senza lottare per un cambiamento profondo del nostro stile di vita; dobbiamo vivere in maniera più austera; dobbiamo condividere di più il nostro benessere.

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA - FR

31-07-2016
18 Temps ordinaire – C
Luc 11,13-21

DÉMASQUER LA STUPIDITÉ

Le protagoniste de la petite parabole du «riche insensé» est un propriétaire terrien comme ceux que Jésus a connus en Galilée. Des hommes puissants qui exploitaient sans pitié les paysans, ne songeant qu’à accroître leur bien-être. Les gens les craignaient et les jalousaient: ils étaient, sans doute, les plus fortunés. Pour Jésus, ce sont les plus insensés.
Surpris par une récolte qui dépasse ses attentes, le riche propriétaire se sent obligé de réfléchir: «Que vais-je faire?». Il parle avec lui-même. Personne d’autre à l’horizon. Il semble n’avoir ni épouse, ni fils, ni amis ou voisins. Il ne pense pas aux paysans qui travaillent ses terres. Seuls son bien-être et sa richesse le préoccupent: ma récolte, mes greniers, mes biens, ma vie…
Le riche ne se rend pas compte qu’il vit enfermé sur soi-même, prisonnier d’une logique qui le déshumanise en le vidant de toute dignité. Il ne vit que pour accumuler, emmagasiner, et accroître son bien-être matériel: «Je bâtirai des greniers plus grands, pour y emmagasiner tout le grain et le reste de la récolte. Alors, je me dirai à moi-même: Te voilà avec des biens accumulés pour des années: couche-toi, mange et vis de ta belle vie».
Tout à coup, de façon inattendue, Jésus fait intervenir Dieu lui-même. Son cri interrompt les rêves et les illusions du riche: «Insensé, cette nuit on va te demander ta vie. A qui reviendra ce que tu as accumulé?». Voilà la sentence de Dieu: la vie de ce riche est un échec, une stupidité.
Il agrandit ses greniers mais il ne sait pas élargir l’horizon de sa vie. Il augmente sa richesse mais il rétrécit et appauvrit sa vie. Il accumule des biens mais il ne connaît ni l’amitié, ni l’amour généreux, ni la joie ou la solidarité. Il ne sait ni donner ni partager, seulement accaparer. Qu’y a-t-il d’humain dans cette vie?
La crise économique que nous sommes en train de subir est une «crise d’ambition»: les pays riches, les grandes banques, les puissants de la terre… ont voulu vivre au dessus leurs possibilités, en rêvant d’accumuler du bien-être sans aucune limite et en oubliant de plus en plus, ceux qui s’enfoncent dans la pauvreté et dans la faim. Mais tout à coup notre sécurité s’est effondrée.
Cette crise n’en est pas une de plus. C’est un «signe des temps» qu’il nous faut lire à la lumière de l’évangile. Ce n’est pas difficile d’entendre la voix de Dieu au fond de nos consciences: «Assez de tant de bêtise et de manque cruel de solidarité». Nous ne surmonterons jamais nos crises économiques sans une lutte pour un changement profond dans notre style de vie: il nous faut vivre de façon plus austère; nous devons partager davantage notre bien-être.

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna

HOMILIA - PT

31-07-2016
18 Tempo ordinário – C
Lucas 11,13-21

DESMASCARAR A INSENSATEZ

O protagonista da pequena parábola do «rico insensato» é um proprietário de terras como aqueles que conheceu Jesus na Galileia. Homens poderosos que exploravam sem piedade os camponeses, pensando só em aumentar o seu benestar. As pessoas temiam-nos e invejavam-nos: sem dúvida eram os mais afortunados. Para Jesus, são os mais insensatos.
Surpreendido por uma colheita que ultrapassa as suas expectativas, o rico propietário vê-se obrigado a refletir: «¿Que farei?». Fala consigo mesmo. No seu horizonte não aparece ninguém mais. Não parece ter esposa, filhos, amigos nem vizinhos. Não pensa nos camponeses que trabalham as suas terras. Só o preocupa o seu benestar e a sua riqueza: a minha colheita, os meus celeiros, os meus bens, a minha vida…
O rico não se dá conta de que vive encerrado em si mesmo, prisionero de uma lógica que o desumaniza esvaziando-o de toda a dignidade. Só vive para acumular, armazenar e aumentar o seu benestar material: «Construirei celeiros maiores, e armazenarei alí todo o grão e o resto da minha colheita. E então direi a mim mesmo: Homem, tens bens acumulados para muitos anos; deita-te, come e dá-te boa vida».
De repente, de forma inesperada, Jesus faz intervir ao mesmo Deus. O seu grito interrompe os sonhos e ilusões do rico: «Nescio, esta noite vão exigir-te a vida. O que acumulas-te, de quem será?». Esta é a sentênça de Deus: a vida deste rico é um fracasso e uma insensatez.
Aumenta os seus celeiros, mas não sabe ampliar o horizonte da sua vida. Acrescenta a sua riqueza, mas despreza e empobrece a sua vida. Acumula bens, mas não conhece a amizade, o amor generoso, a alegria nem a solidariedade. Não sabe dar nem partilhar,  só comprar. Que há de humano nesta vida?
A crise económica que estamos a sofrer é uma «crise de ambição»: os países ricos, os grandes bancos, os poderosos da terra… temos querido viver acima das nossas possibilidades, sonhando com acumular benestar sem limite algum e esquecendo cada vez mais os que se afundam na pobreza e na fome. Mas, de repente a nossa segurança veio-se abaixo.
Esta crise não é uma mais. É um «sinal dos tempos» que temos de ler à luz do evangelho. Não é difícil escutar a voz de Deus no fundo das nossas consciências: «Basta já de tanta insensatez e tanta falta de solidariedade cruel». Nunca superaremos as nossas crises económicas sem lutar por uma mudança profunda do nosso estilo de vida: temos de viver de forma mais austera; temos de partilhar mais o nosso benestar.

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA - EN

07-31-2016
18 Ordinary – C
Luke 12,13-21

UNMASKING FOOLISHNESS

The protagonist of the little parable about the «foolish rich man» is a landowner like those known by Jesus in Galilee. Powerful men who ruthlessly exploited farm-workers, thinking only about increasing their own welfare. The people feared and envied them: doubtlessly they were the fortunate ones. For Jesus, they are the most foolish.
Surprised by a harvest that went far beyond his expectations, the rich landowner finds himself obliged to think: «What am I to do?». He’s talking to himself. In his horizon no one else is around. It seems he doesn’t have a wife, children, friends or neighbors. He’s not thinking about the farm-workers who work his fields. He’s only concerned about his welfare and wealth: my harvest, my barns, my goods, my life…
The rich man doesn’t understand that he lives closed in on himself, prisoner of a logic that dehumanizes him, emptying him of all dignity. He only lives to accumulate, store and increase his material welfare: «I will pull down my barns and build bigger ones, and store all my grain and my goods in them, and I will say to my soul: My soul, you have plenty of good things laid by for many years to come; take things easy, eat, drink, have a good time».
Suddenly, unexpectedly, Jesus has God intervene. God’s cry interrupts the rich man’s dreams and illusions: «Fool! This very night the demand will be made for your soul; and this hoard of yours, whose will it be then?». This is God’s sentence: this rich man’s life is a failure and a foolishness.
He builds his barns bigger, but doesn’t know how to broaden the horizon of his life. He grows his wealth, but diminishes and impoverishes his life. He accumulates goods, but doesn’t know friendship, generous love, joy or solidarity. He doesn’t know how to give or share, only hoard. What of humanity is there in such a life?
The economic crisis we are suffering is a «crisis of ambition»: the rich countries, the huge banks, the powerful of the world… we’ve wanted to live above our possibilities, dreaming about accumulating well-being without any limit, and forgetting more and more those who sink into poverty and hunger. But suddenly our security falls apart.
This crisis isn’t just one crisis more. It is a «sign of the times» that we need to read in the light of the Gospel. It’s not difficult to hear God’s voice in the depths of our consciences: «Enough now of so much foolishness and so much cruel lack of solidarity». We will never overcome our economic crises without fighting for a profound change in our way of life: we need to live more austerely; we need to share more our well-being.

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf




Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com