martes, 22 de noviembre de 2016

11-27-2016 - 1st Advent – A

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Llegamos al millón de visitas en nuestro blog. Gracias de corazón.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre de 2014, José Antonio Pagola nos visitó  en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos  la conferencia: Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción.
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------
Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------


HOMILIA - ES

27-11-2016
1 Adviento – A
Mateo 24,37-44

CON LOS OJOS ABIERTOS

Las primeras comunidades cristianas vivieron años muy difíciles. Perdidos en el vasto Imperio de Roma, en medio de conflictos y persecuciones, aquellos cristianos buscaban fuerza y aliento esperando la pronta venida de Jesús y recordando sus palabras: «Vigilad. Vivid despiertos. Tened los ojos abiertos. Estad alerta».
¿Significan todavía algo para nosotros estas llamadas de Jesús a vivir despiertos?
¿Qué es hoy para los cristianos poner nuestra esperanza en Dios viviendo con los ojos abiertos?
¿Dejaremos que se agote definitivamente en nuestro mundo secular la esperanza en una última justicia de Dios para esa inmensa mayoría de víctimas inocentes que sufren sin culpa alguna?
Precisamente, la manera más fácil de falsear la esperanza cristiana es esperar de Dios nuestra propia salvación eterna mientras damos la espalda al sufrimiento que hay ahora mismo en el mundo. Un día tendremos que reconocer nuestra ceguera ante Cristo Juez: ¿cuándo te vimos hambriento o sediento, extranjero o desnudo, enfermo o en la cárcel, y no te asistimos? Este será nuestro diálogo final con él si vivimos con los ojos cerrados.
Hemos de despertar y abrir bien los ojos. Vivir vigilantes para mirar más allá de nuestros pequeños intereses y preocupaciones. La esperanza del cristiano no es una actitud ciega, pues no olvida a los que sufren. La espiritualidad cristiana no consiste solo en una mirada hacia el interior, pues su corazón está atento a quienes viven abandonados a su suerte.
En las comunidades cristianas hemos de cuidar cada vez más que nuestro modo de vivir la esperanza no nos lleve a la indiferencia y el olvido de los pobres. No podemos aislarnos en la religión para no oír el clamor de los que mueren diariamente de hambre. No nos está permitido alimentar nuestra ilusión de inocencia para defender nuestra tranquilidad.
Una esperanza en Dios que se olvida de los que viven en esta tierra sin poder esperar nada, ¿no puede ser considerada como una versión religiosa de un optimismo a toda costa, vivido sin lucidez ni responsabilidad? Una búsqueda de la propia salvación eterna de espaldas a los que sufren, ¿no puede ser acusada de ser un sutil «egoísmo alargado hacia el más allá»?
Probablemente, la poca sensibilidad al sufrimiento inmenso que hay en el mundo sea uno de los síntomas más graves del envejecimiento del cristianismo actual. Cuando el papa Francisco reclama «una Iglesia más pobre y de los pobres», nos está gritando su mensaje más importante e interpelador a los cristianos de los países del bienestar.

José Antonio Pagola

HOMILIA - EU

2016-11-27
Abendualdiko 1. igandea – A
Mateo 24,37-44

BEGIAK IREKIRIK

Lehen kristau-elkarteek urte oso zailak bizi zituzten. Erromako inperio handian galdurik, gatazka eta pertsekuzio artean, kristau haiek indarra eta arnasa bilatu ohi zuten, Jesusen berehalako etorriko zain eta haren hitz hauek gogoan: «Egon erne. Bizi esna. Eduki begiak irekirik. Egon adi».
Esna bizitzeko Jesusen hitz hauek esaten al digute guri zerbait?
Zer esan nahi du gaurko kristauentzat geure esperantza Jainkoagan ipintzea begiak irekirik?
Erabat eta behin betiko galtzen utzi behar ote dugu Jainkoak azkenean zuzenbidea egingo dien esperantza, geure mundu sekular honetan, inolako errurik gabe sufritzen ari diren biktima errugabe horien gehiengo handiari?
Hain juxtu, kristau-esperantza faltsutzeko erarik errazena horixe da: Jainkoagandik geuretzat betiko salbazioa itxarotea, bizkarra emanik orain berean munduan ageri den sufrimenari. Egun batean aitortu beharra izango dugu geure itsutasuna Kristo Epailearen aurrean: noiz ikusi zintugun goseak edo egarri, arrotz edo biluzik, gaixo edo preso, eta guk laguntzarik eman ez? Hau izango dugu geure azken solasa harekin, orain begiak itxirik bizi bagara.
Esnatu beharra dugu eta begiak ondo ireki beharra. Erne bizi beharra, geure probetxu kaxkarra eta kezkak baino harago ikusi ahal izateko. Kristauaren esperantza ez da jarrera itsu bat, ez da ahazten sufritzen ari direnez. Kristau-espiritualitatea ez datza nork bere barnera bakarrik begiratzean, kristauak adi du bihotza beren zorira utziak direnei begira.
Kristau-elkarteetan gero eta gehiago zaindu behar dugu, geure bizitzeko erak pobreez axolagabe bizitzera eta ahaztera eraman ez gaitzan. Ezin hesitu gara erlijioaren baitan, egunero goseak hiltzen ari direnen deiadarra ez entzuteko. Ez dugu zilegi geure errugabetasun-ilusioa elikatzea, geure lasaitasuna babestu eta zuritzeko.
Jainkoarekiko esperantza, lur honetan ezer espero gabe bizi direnez ahazten den hura, ez ote genuke hartu behar baikortasun faltsuko ikuspegi erlijiosotzat, kosta ala kosta bizitakotzat, baina inolako argitasunik eta erantzukizunik gabe? Norberaren betiko salbazioa sufritzen ari direnei atzea emanik bilatzea, ez ote litzateke salatu behar «haragoko hartara luzatutako egoismo» sotiltzat?
Segur aski, munduan bizi den egundoko sufrimenduaz nabari den sentiera koxkorra da gaur egungo kristautasuna zaharkiturik ikustearen zantzurik larrienetako bat. Frantzisko aita santua «Eliza pobreago eta pobreena» aldarrikatzen ari denean, bere mezurik garrantzizkoena eta interpelagarriena ari zaigu hots egiten ongizatearen lurraldeetako kristauei.

José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA - CA

27-11-2016
Diumenge 1 d’Advent – A
Mateu 24,37-44

AMB ELS ULLS OBERTS

Les primeres comunitats cristianes van viure anys molt difícils. Perduts en el vast Imperi de Roma, enmig de conflictes i persecucions, aquells cristians cercaven força i alè esperant la ràpida vinguda de Jesús i recordant les seves paraules: «Vigileu. Viviu desperts. Tingueu els ulls oberts. Estigueu a punt».
Signifiquen encara alguna cosa per a nosaltres aquestes crides de Jesús a viure desperts?
Què és avui per als cristians posar la nostra esperança en Déu vivint amb els ulls oberts?
Deixarem que s’esgoti definitivament en el nostre món secular l’esperança en una última justícia de Déu per a aquesta immensa majoria de víctimes innocents que pateixen sense cap culpa?
Precisament, la manera més fàcil de falsejar l’esperança cristiana és esperar de Déu la nostra pròpia salvació eterna mentre donem l’esquena al sofriment que hi ha ara mateix al món. Un dia haurem de reconèixer la nostra ceguesa davant Crist Jutge: ¿quan et vam veure afamat o assedegat, estranger o nu, malalt o a la presó, i no et vam assistir? Aquest serà el nostre diàleg final amb ell si vivim amb els ulls tancats.
Hem de despertar i obrir bé els ulls. Viure vigilants per mirar més enllà dels nostres petits interessos i preocupacions. L’esperança del cristià no és una actitud cega, ja que no oblida els qui pateixen. L’espiritualitat cristiana no consisteix només en una mirada cap a l’interior, ja que el seu cor està atent als que viuen abandonats a la seva sort.
A les comunitats cristianes hem de fer per manera que la nostra forma de viure l’esperança no ens porti a la indiferència i l’oblit dels pobres. No podem aïllar-nos en la religió per no sentir el clam dels que moren diàriament de fam. No ens està permès alimentar la nostra il·lusió d’innocència per a defensar la nostra tranquil·litat.
Una esperança en Déu que s’oblida dels que viuen en aquesta terra sense poder esperar res, no pot ser considerada com una versió religiosa d’un optimisme a qualsevol preu, viscut sense lucidesa ni responsabilitat? Una recerca de la pròpia salvació eterna d’esquena als que pateixen, no pot ser acusada de ser un subtil «egoisme allargat cap al més enllà»?
Probablement, la poca sensibilitat al sofriment immens que hi ha al món sigui un dels símptomes més greus de l’envelliment del cristianisme actual. Quan el papa Francesc reclama «una Església més pobra i dels pobres», ens està proposant el seu missatge més important i interpel·lador als cristians dels països del benestar.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA - GL

27-11-2016
1 Advento – A
Mateu 24,37-44

COS OLLOS ABERTOS

As primeiras comunidades cristiás viviron anos moi difíciles. Perdidos no vasto Imperio de Roma, no medio de conflitos e persecucións, aqueles cristiáns buscaban forza e alento esperando a pronta vinda de Xesús e recordando as súas palabras: «Vixiade. Vivide espertos. Tende os ollos abertos. Estade alerta».
Significan aínda algo para nós estas chamadas de Xesús a vivirmos espertos?
Que é hoxe para os cristiáns poñer a nosa esperanza en Deus vivindo cos ollos abertos?
Deixaremos que se esgote definitivamente no noso mundo secular a esperanza nunha última xustiza de Deus para esa inmensa maioría de vítimas inocentes que sofren sen culpa algunha?
Precisamente, o xeito máis fácil de falsear a esperanza cristiá é esperarmos de Deus a nosa propia salvación eterna mentres damos as costas ao sufrimento que hai agora mesmo no mundo. Un día teremos que recoñecer a nosa cegueira ante o Cristo Xuíz: cando te vimos famento ou sedento, estranxeiro ou espido, enfermo ou no cárcere, e non te asistimos? Este será o noso diálogo final con el si vivimos cos ollos pechados.
Temos de espertar e abrir ben os ollos. Vivir vixiantes para ollarmos máis aló dos nosos pequenos intereses e preocupacións. A esperanza do cristián non é unha actitude cega, pois non esquece aos que sofren. A espiritualidade cristiá non consiste só nunha mirada cara ao interior, pois o seu corazón está atento aos que viven abandonados á súa sorte.
Nas comunidades cristiás habemos coidar cada vez máis que o noso modo de vivirmos a esperanza non nos leve á indiferenza e o esquecemento dos pobres. Non podemos illarnos na relixión para non oír o clamor dos que morren diariamente de fame. Non nos está permitido alimentar a nosa ilusión de inocencia para defendermos a nosa tranquilidade.
Unha esperanza en Deus que se esquece dos que viven nesta terra sen poder esperar nada, non poderá tal vez ser considerada como unha versión relixiosa dun optimismo custe o que custe, vivido sen lucidez nin responsabilidade? Unha procura da propia salvación eterna de costas aos que sofren, non pode tamén ser acusada de ser un sutil «egoísmo alargado cara ao máis aló»?
Probabelmente, a pouca sensibilidade ao sufrimento inmenso que hai no mundo sexa un dos síntomas máis graves do avellentamento do cristianismo actual. Cando o papa Francisco reclama «unha Igrexa máis pobre e dos pobres», estanos gritando a súa mensaxe máis importante e interpeladora aos cristiáns dos países do benestar.

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA -IT

27-11-2016
1 Avvento – A
Matteo 24,37-44

CON GLI OCCHI APERTI

Le prime comunità cristiane vissero anni molto difficili. Persi nel vasto Impero di Roma, in mezzo a conflitti e persecuzioni, quei cristiani cercavano forza e coraggio aspettando la venuta prossima di Gesù e ricordando le sue parole: «Vegliate. Vivete svegli. Tenete gli occhi aperti. State allerta».
Significano ancora qualcosa per noi gli inviti di Gesù a vivere svegli?
Che significa oggi per i cristiani porre la nostra speranza in Dio, vivendo con gli occhi aperti?
Lasceremo che si spenga definitivamente nel nostro mondo secolarizzato la speranza in un’ultima giustizia di Dio per quell’immensa maggioranza di vittime innocenti che soffrono senza alcuna colpa?
La maniera più facile di dare una falsa immagine della speranza cristiana è appunto sperare da Dio la nostra salvezza eterna, mentre ignoriamo la sofferenza che c’è proprio ora nel mondo. Un giorno dovremo riconoscere la nostra cecità di fronte al Cristo Giudice. Quando ti abbiamo visto affamato o assetato, straniero o nudo, malato o in carcere, e non ti abbiamo assistito? Questo sarà il nostro dialogo finale con lui se viviamo con gli occhi chiusi.
Dobbiamo svegliarci e aprire bene gli occhi. Vivere vigilanti per guardare al di là dei nostri piccoli interessi e preoccupazioni. La speranza del cristiano non è un atteggiamento cieco, poiché non dimentica mai quelli che soffrono. La spiritualità cristiana non consiste solo in uno sguardo verso l’interno, poiché il suo cuore è attento a quelli che vivono abbandonati alla loro sorte.
Nelle comunità cristiane dobbiamo fare sempre più attenzione a che il nostro modo di vivere la speranza non ci porti all’indifferenza o alla dimenticanza dei poveri. Non possiamo isolarci nella religione per non udire il clamore di quelli che muoiono ogni giorno di fame. Non ci è permesso alimentare la nostra illusione d’innocenza per difendere la nostra tranquillità.
Una speranza in Dio che si dimentichi di quelli che vivono su questa terra senza poter sperare nulla, non può essere considerata come una versione religiosa di un certo ottimismo a ogni costo, vissuto senza lucidità né responsabilità? Una ricerca della propria salvezza eterna ignorando quelli che soffrono, non può essere accusata di essere un sottile “egoismo esteso fino all’aldilà”?
Probabilmente, la poca sensibilità alla sofferenza immensa che c’è nel mondo è uno dei sintomi più gravi dell’invecchiamento del cristianesimo di oggi. Quando il Papa Francesco reclama “una Chiesa più povera e dei poveri” sta gridando il suo messaggio più importante e che interpella noi cristiani dei paesi del benessere.

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA - FR

27-11-2016
1 Avent – A
Matthieu 24,37-44

LES YEUX OUVERTS

Les premières communautés chrétiennes ont vécu des années très difficiles. Dispersés dans le vaste Empire romain, au milieu de conflits et de persécutions, les chrétiens de cette époque-là cherchaient force et courage en espérant le retour imminent de Jésus et en se rappelant ses paroles: «Veillez. Restez éveillés. Ayez les yeux ouverts. Soyez vigilants».
Ces appels de Jésus à rester éveillés gardent-ils encore une signification pour nous?
Que veut dire pour nous, chrétiens d’aujourd’hui, mettre notre espérance en Dieu tout en vivant les yeux ouverts?
Laisserons-nous s’épuiser définitivement dans notre monde sécularisé l’espérance d’une ultime justice de Dieu envers cette immense majorité de victimes innocentes qui souffrent sans être coupables?
Justement, la manière la plus facile de fausser l’espérance chrétienne c’est d’attendre de Dieu notre propre salut éternel tandis que nous tournons le dos à la souffrance qui existe actuellement dans le monde. Un jour, nous devrons reconnaître notre cécité devant le Christ notre Juge: Quand est-ce que nous t’avons vu affamé ou assoiffé, étranger ou nu, malade ou en prison, et nous ne t’avons pas assisté? Ce sera notre dialogue final avec lui si nous vivons les yeux fermés.
Il faut se réveiller et bien ouvrir les yeux. Etre vigilants pour regarder au-delà de nos petits intérêts et soucis. L’espérance du chrétien n’est pas une attitude aveugle, car elle n’oublie pas ceux qui souffrent. La spiritualité chrétienne ne consiste pas à regarder seulement l’intérieur, car son coeur est attentif à ceux qui vivent abandonnés à leur sort.
Dans nos communautés chrétiennes il faut veiller de plus en plus à ce que notre façon de vivre l’espérance ne nous mène pas à l’indifférence ou à l’oubli des pauvres. Nous ne pouvons pas nous réfugier dans la religion pour ne pas avoir à entendre la clameur de ceux qui chaque jour meurent de faim. Il ne nous est pas permis de nourrir notre illusion d’innocence pour défendre notre tranquillité.
Une espérance en Dieu qui oublie ceux qui vivent dans notre monde sans pouvoir rien espérer, ne peut-elle être considérée comme la version religieuse d’un optimisme tous azimuts, vécu sans lucidité et sans responsabilité? La recherche de son propre salut éternel en tournant le dos à ceux qui souffrent, ne peut-elle être accusée d’être un «égoïsme subtile qui se prolonge jusqu’à l’au-delà»?
Le peu de sensibilité envers la souffrance immense qui existe aujourd’hui dans notre monde est probablement l’un des symptômes les plus graves du vieillissement du christianisme actuel. Quand le Pape François réclame «une Eglise plus pauvre et pour les pauvres», il est en train de lancer aux chrétiens des pays du bien-être son message le plus important et le plus interpellant.

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna

HOMILIA - PT

27-11-2016
1 Advento – A
Mateus 24,37-44

COM OS OLHOS ABERTOS

As primeiras comunidades cristãs viveram anos muito difíceis. Perdidos no vasto Império de Roma, no meio de conflitos e perseguições, aqueles cristãos procuravam força e alento esperando a pronta vinda de Jesus e recordando as suas palavras: «Vigiai. Vivei despertos. Tende os olhos abertos. Estai alerta».
Significarão todavia algo para nós estas chamadas de Jesus para viver despertos?
Que é hoje para os cristãos colocar a nossa esperança em Deus vivendo com os olhos abertos?
Deixaremos que se esgote definitivamente no nosso mundo secular a esperança numa última justiça de Deus para essa imensa maioria de vítimas inocentes que sofrem sem culpa alguma?
Precisamente, a forma mais fácil de falsear a esperança cristã é esperar de Deus a nossa própria salvação eterna enquanto damos as costas ao sofrimento que há agora mesmo no mundo. Um dia teremos que reconhecer a nossa cegueira ante Cristo Juiz: quando te vimos com fome ou sedento, estrangeiro ou nu, doente ou na prisão, e não te assistimos? Este será o nosso diálogo final com Ele se vivemos com os olhos fechados.
Temos de despertar e abrir bem os olhos. Viver vigilantes para olhar mais para lá dos nossos pequenos interesses e preocupações. A esperança do Cristão não é una atitude cega, pois não esquece os que sofrem. A espiritualidade cristã não consiste só num olhar para o interior, pois o seu coração está atento a quem vive abandonado à sua sorte.
Nas comunidades cristãs temos de cuidar cada vez mais que o nosso modo de viver a esperança não nos leve à indiferença e ao esquecimento dos pobres. Não podemos isolar-nos na religião para não ouvir o clamor dos que morrem diariamente de fome. Não nos está permitido alimentar a nossa ilusão de inocência para defender a nossa tranquilidade.
Uma esperança em Deus que se esquece dos que vivem nesta terra sem poder esperar nada, não poderá ser considerada como uma versão religiosa de um otimismo a todo o custo, vivido sem lucidez nem responsabilidade? Uma busca da própria salvação eterna de costas aos que sofrem, não poderá ser acusada de ser um sutil «egoísmo alargado para o mais além»?
Provavelmente, a pouca sensibilidade ao sofrimento imenso que há no mundo seja um dos sintomas mais graves do envelhecimento do cristianismo atual. Quando o Papa Francisco reclama «uma Igreja mais pobre e dos pobres», está a gritar-nos a sua mensagem mais importante e interpeladora aos cristãos dos países do bem-estar.

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA - EN

11-27-2016
1st Advent – A
Matthew 24,37-44

WITH OUR EYES WIDE OPEN

The first Christian communities lived through very hard times. Lost in the vast Roman Empire, in the midst of conflicts and persecutions, those Christians sought strength and encouragement by hoping for the prompt coming of Jesus and by remembering his words: «Keep watch. Stay awake. Have your eyes open. Be ready».
Does this call of Jesus to stay awake still mean something to us today?
What does it mean for Christians today to put our hope in God, living with our eyes wide open?
Do we let the hope in God’s final judgment lie completely played out in our secular world for all too many of the innocent victims who suffer without any guilt?
Precisely the easiest way to falsify Christian hope is to wait for God to give us eternal salvation, while we turn our backs on the suffering in our world right now. One day we will have to recognize our blindness before Jesus our Judge: when did we see you hungry or thirsty, a stranger or naked, sick or in jail, and we didn’t help you? This will be our last dialogue with him if we live with our eyes closed.
We need to wake up and open our eyes wide. We need to keep vigilant in order to see beyond our own small interests and concerns. The Christian’s hope isn’t in being blind, since we can never forget those who suffer. Christian spirituality doesn’t consist in only looking inside, since our heart pays attention to those who are left on their own.
In our Christian communities we need to take care all the more that our way of living in hope doesn’t lead to indifference or to forgetting the poor. We can’t isolate ourselves in religion in order to close our ears to the cry of those who die from hunger each day. We aren’t allowed to nourish our illusion of innocence in order to defend our peace and quiet.
Hope in a God that forgets those who live in this world who are unable to hope at all – wouldn’t such a hope be considered to be a religious version of a kind of optimism that we hold onto whatever the cost, lived out without clarity or responsibility? A seeking of our own eternal salvation with backs turned away from those who suffer – wouldn’t such a seeking be accused of being a subtle «selfishness stretched out to the great beyond»?
Probably the lack of sensibility for the immense suffering in our world is one of the most serious symptoms of today’s Christianity that has grown old. When Pope Frances calls for «a Church that is poorer and that is of the poor», he is shouting his most important message to us Christians of the well-off nations.

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf




Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com


lunes, 14 de noviembre de 2016

11-20-2016 - 34 Ordinary – C

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Llegamos al millón de visitas en nuestro blog. Gracias de corazón.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre de 2014, José Antonio Pagola nos visitó  en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos  la conferencia: Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción.
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------
Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------


HOMILIA - ES

20-11-2016
Solemnidad de Cristo Rey – C
Lucas 23,35-43

CARGAR CON LA CRUZ

El relato de la crucifixión, proclamado en la fiesta de Cristo Rey, nos recuerda a los seguidores de Jesús que su reino no es un reino de gloria y de poder, sino de servicio, amor y entrega total para rescatar al ser humano del mal, el pecado y la muerte.
Habituados a proclamar la «victoria de la Cruz», corremos el riesgo de olvidar que el Crucificado nada tiene que ver con un falso triunfalismo que vacía de contenido el gesto más sublime de servicio humilde de Dios hacia sus criaturas. La Cruz no es una especie de trofeo que mostramos a otros con orgullo, sino el símbolo del amor crucificado de Dios que nos invita a seguir su ejemplo.
Cantamos, adoramos y besamos la Cruz de Cristo porque en lo más hondo de nuestro ser sentimos la necesidad de dar gracias a Dios por su amor insondable, pero sin olvidar que lo primero que nos pide Jesús de manera insistente no es besar la Cruz sino cargar con ella. Y esto consiste sencillamente en seguir sus pasos de manera responsable y comprometida, sabiendo que ese camino nos llevará tarde o temprano a compartir su destino doloroso.
No nos está permitido acercarnos al misterio de la Cruz de manera pasiva, sin intención alguna de cargar con ella. Por eso, hemos de cuidar mucho ciertas celebraciones que pueden crear en torno a la Cruz una atmósfera atractiva pero peligrosa, si nos distraen del seguimiento fiel al Crucificado haciéndonos vivir la ilusión de un cristianismo sin Cruz. Es precisamente al besar la Cruz cuando hemos de escuchar la llamada de Jesús: «Si alguno viene detrás de mí… que cargue con su cruz y me siga».
Para los seguidores de Jesús, reivindicar la Cruz es acercarse servicialmente a los crucificados; introducir justicia donde se abusa de los indefensos; reclamar compasión donde solo hay indiferencia ante los que sufren. Esto nos traerá conflictos, rechazo y sufrimiento. Será nuestra manera humilde de cargar con la Cruz de Cristo.
El teólogo católico Johann Baptist Metz viene insistiendo en el peligro de que la imagen del Crucificado nos esté ocultando el rostro de quienes viven hoy crucificados. En el cristianismo de los países del bienestar está ocurriendo, según él, un fenómeno muy grave: «La Cruz ya no intranquiliza a nadie, no tiene ningún aguijón; ha perdido la tensión del seguimiento a Jesús, no llama a ninguna responsabilidad, sino que descarga de ella».
¿No hemos de revisar todos cuál es nuestra verdadera actitud ante el Crucificado? ¿No hemos de acercarnos a él de manera más responsable y comprometida?

José Antonio Pagola

HOMILIA - EU

2016-11-20
Kristo Erregearen Festaburua – C
Lukas 23,35-43

GURUTZEA LEPOAN

Kristo Errege egunean hots egiten den kontakizunak, gurutzean jostearenak, hau gogoratzen digu Jesusen jarraitzaileei: haren erreinua ez dela aintzaren eta boterearen erreinua, baizik zerbitzuaren, maitasunaren eta erabateko buru-eskaintzarena, gizakia gaitzetik, bekatutik eta heriotzatik libratzeko.
«Gurutzeko garaipena» hots egitera ohituak gara eta horrek arrisku bat du berekin: ahaztaraztekoa Gurutziltzatuak ez duela inolako zerikusirik sasi-triunfalismoarekin. Eta badakigu: honek hustu egiten du edukiaz Jainkoak bere sorkarientzat burutu duen zerbitzu apalaren keinurik nagusiena.
Gurutzea ez da, ordea, trofeo antzeko zerbait, besteei harrokeriaz erakusteko erabiliko genukeena, baizik bere etsenplua jarraitzera gonbidatzen gaituen Jainkoaren Maitasun gurutziltzatuaren sinboloa.
Kristoren gurutzea abesten, adoratzen eta musukatzen dugu, geure izatearen barneenean Jainkoari eskerrak eman beharra sentitzen dugulako, agertu digun maitasun hondogabeagatik; ez dugu ahazten, alabaina, Jesusek eskatzen digun lehenbiziko gauza ez dela Gurutzeari musu ematea, baizik hura lepoan hartzea.
Eta hau honetan datza soil-soilik: haren urratsak jarraitzea erantzukizunez eta serioski, jakinik bide horrek, goiz edo berandu, oinazezko haren zoria partekatzera eramango gaituela.
Ez da bidezkoa Kristoren misteriora era pasiboan hurbiltzea, hura lepoan jartzeko inolako asmorik gabe. Horregatik, oso kontuan hartu beharreko ditu zenbait ospakizun, Gurutzearen inguruan ingurune erakarlea baina arriskutsua sor dezaketenak; Gurutziltzatuari jarraitzetik apartarazi eta,Gurutzerik gabe ere, kristautasuna bizi dugun ilusioa sortaraziz. Juxtu, Gurutzeari musu ematean entzun beharko genuke Jesusen dei hau: «Norbait nire ondoren badator… har dezala bere gurutzea eta jarrai diezadala».
Jesusen jarraitzaileentzat, hau esan nahi du Gurutzea bakoitzak bere egiteak: gurutziltzatuengana zerbitzari bezala hurbiltzea; babesgabeez abusatzen den lekuan zuzentasuna ezartzea; sufritzen ari direnen aurrean axolarik ez den lekuan errukia eskatzea. Honek guztiak gatazkak, ukoa eta sufrimena ekarriko dizkigu. Horixe izango da Kristoren gurutzea lepoan hartzeko gure modu apala.
Joham Baptist Metz teologo katolikoa behin eta berriz ari da azpimarratzen arrisku hau: Gurutziltzatuaren irudia gure begi-bistatik ezkutatzen ari dela gaur egun gurutzeratuak direnen aurpegia. Ongizatea bizi duten lurraldeetako kristautasunean, Metz-en ustez, fenomeno larri hau ari da gertatzen: «Gurutzeak ez du jada inor kezkarazten, ez du jada akuilu-puntarik; galdua du Jesusi jarraitzearen tentsioa, ez du eskatzen inolako erantzukizunik; aitzitik, kendu egiten du».
Ez ote gara guztiok berrikusi beharrean zein den gure egiazko jarrera Gurutziltzatuarekiko? Ez ote gara guztiok harengana hurbildu beharrean erantzukizun handiagoz eta konpromiso biziagoz?

José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA - CA

20-11-2016
Solemnitat de Crist Rei – C
Lluc 23,35-43

PRENDRE LA CREU

El relat de la crucifixió, proclamat en la festa de Crist Rei, ens recorda als seguidors de Jesús que el seu regne no és un regne de glòria i de poder, sinó de servei, d’amor i d’entrega total per rescatar l’ésser humà del mal, el pecat i la mort.
Habituats a proclamar la «victòria de la Creu», correm el risc d’oblidar que el Crucificat no té res a veure amb un fals triomfalisme que buida de contingut el gest més sublim de servei humil de Déu envers les seves criatures. La Creu no és una espècie de trofeu que mostrem als altres amb orgull, sinó el símbol de l’Amor crucificat de Déu que ens convida a seguir el seu exemple.
Cantem, adorem i besem la Creu de Crist perquè en el més profund del nostre ésser sentim la necessitat de donar gràcies a Déu pel seu amor insondable, però sense oblidar que el primer que ens demana Jesús de manera insistent no és besar la Creu sinó prendre-la. I això consisteix senzillament en seguir els seus passos de manera responsable i compromesa, sabent que aquest camí ens portarà tard o d’hora a compartir el seu destí dolorós.
No ens està permès d’apropar-nos al misteri de la Creu de manera passiva, sense cap intenció de portar-la. Per això, hem de tenir molta cura de certes celebracions que poden crear al voltant de la Creu una atmosfera atractiva però perillosa, si ens distreuen del seguiment fidel al Crucificat fent-nos viure la il·lusió d’un cristianisme sense Creu. És precisament en besar la Creu quan hem d’escoltar la crida de Jesús: «Si algú vol venir amb mi,… que prengui la seva creu i que em segueixi».
Per als seguidors de Jesús, reivindicar la Creu és apropar-se servicialment als crucificats; introduir justícia on s’abusa dels indefensos; reclamar compassió on només hi ha indiferència davant els que pateixen. Això ens portarà conflictes, rebuig i sofriment. Serà la nostra manera humil de prendre la Creu de Crist.
El teòleg catòlic Johann Baptist Metz insisteix en el perill que la imatge del Crucificat ens estigui ocultant el rostre d’aquells que avui viuen crucificats. En el cristianisme dels països del benestar està passant, segons ell, un fenomen molt greu: «La Creu ja no intranquil·litza ningú, no té cap fibló; ha perdut la tensió del seguiment de Jesús, no crida a cap responsabilitat, sinó que en descarrega».
No hem de revisar tots quina és la nostra veritable actitud davant el Crucificat? No hem d’apropar-nos a ell de manera més responsable i compromesa?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA - GL

20-11-2016
Solemnidade de Cristo Rei – C
Lucas 23,35-43

CARGAR COA CRUZ

O relato da crucifixión, proclamado na festa de Cristo Rei, recórdanos aos seguidores de Xesús que o seu reino non é un reino de gloria e de poder, senón de servizo, amor e entrega total para rescatar ao ser humano do mal, o pecado e a morte.
Habituados a proclamarmos a «vitoria da Cruz», corremos o risco de esquecer que o Crucificado nada ten que ver cun falso triunfalismo que baleira de contido o xesto máis sublime do servizo humilde de Deus cara ás súas criaturas. A Cruz non é unha especie de trofeo que mostramos a outros con orgullo, senón o símbolo do Amor crucificado de Deus que nos invita a seguirmos o seu exemplo.
Cantamos, adoramos e bicamos a Cruz de Cristo porque no máis fondo do noso ser sentimos a necesidade de dar grazas a Deus polo seu amor insondábel, pero sen esquecer que o primeiro que nos pide Xesús de xeito insistente non é bicar a Cruz senón cargar con ela. E isto consiste sinxelamente en seguir os seus pasos de xeito responsábel e comprometido, sabendo que ese camiño ha levarnos tarde ou cedo a compartirmos o seu destino doloroso.
Non nos está permitido achegarnos ao misterio da Cruz de xeito pasivo, sen intención algunha de cargar con ela. Por iso, temos de coidar moito certas celebracións que poden crear en torno á Cruz unha atmosfera atractiva pero perigosa, se nos distraen do seguimento fiel ao Crucificado facéndonos vivir a ilusión dun cristianismo sen Cruz. É precisamente ao bicar a Cruz cando temos de escoitar a chamada de Xesús: «Se algún vén detrás de min… que cargue coa súa cruz e que me siga».
Para os seguidores de Xesús, reivindicar a Cruz é achegarse servicialmente aos crucificados; introducir xustiza onde se abusa dos indefensos; reclamar compaixón onde só hai indiferenza ante os que sofren. Isto traeranos conflitos, rexeitamento e sufrimento. Será o noso xeito humilde de cargar coa Cruz de Cristo.
O teólogo católico Johann Baptist Metz vén insistindo no perigo de que a imaxe do Crucificado nos estea ocultando o rostro dos que hoxe viven crucificados. No cristianismo dos países do benestar está ocorrendo, segundo el, un fenómeno moi grave: «A Cruz xa non intranquiliza a ninguén, non ten ningún aguillón; perdeu a tensión do seguimento a Xesús, non chama a ningunha responsabilidade, senón que descarga dela».
Non temos de revisar todos cal é a nosa verdadeira actitude ante o Crucificado? Non temos de achegármonos a el de xeito máis responsábel e comprometido?

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA -IT

20-11-2016
Solennità di Cristo Re – C
Luca 23,35-43

CARICARE LA CROCE

Il racconto della crocifissione, proclamato nella festa di Cristo Re, ricorda ai seguaci di Gesù che il suo regno non è un regno di gloria e di potere, ma di servizio, amore e consegna totale per riscattare l’essere umano dal male, dal peccato e dalla morte.
Abituati a proclamare la «vittoria della Croce», corriamo il rischio di dimenticare che il Crocifisso non ha niente a che vedere con un falso trionfalismo che svuota di contenuto il gesto più sublime di servizio umile di Dio verso le sue creature. La Croce non è una specie di trofeo che mostriamo agli altri con orgoglio, ma il simbolo dell’Amore crocifisso di Dio che ci invita a seguire il suo esempio.
Cantiamo, adoriamo e baciamo la Croce di Cristo perché nel più profondo del nostro essere sentiamo la necessità di rendere grazie a Dio per il suo amore insondabile, ma senza dimenticare che la prima cosa che Gesù in maniera insistente ci chiede, non è baciare la Croce ma caricarsi di essa. E questo semplicemente consiste nel seguire i suoi passi in maniera responsabile e impegnata, sapendo che questo cammino ci porterà prima o poi a condividere il suo doloroso destino.
Non ci sarà permesso avvicinarci al mistero della Croce in maniera passiva, senza alcuna intenzione di caricarsi di essa. Per questo, dobbiamo curare molto certe celebrazioni che possono creare intorno alla Croce un’atmosfera attraente ma pericolosa, se ci distraggono dalla sequela fedele del Crocifisso, facendoci vivere l’illusione di un cristianesimo senza Croce. È precisamente nel baciare la Croce che dobbiamo ascoltare l’appello di Gesù: «Se uno viene dietro a me… prenda la sua croce e mi segua».
Per i seguaci di Gesù, rivendicare la Croce è avvicinarsi come servi ai crocifissi; introdurre giustizia dove si abusa degli indifesi; reclamare compassione dove c’è solo indifferenza davanti a quelli che soffrono. Questo ci porterà conflitti, rifiuto e sofferenza. Sarà la nostra umile maniera di portare la Croce di Cristo.
Il teologo cattolico Johann Baptist Metz continua a insistere sul pericolo che l’immagine del Crocifisso ci stia occultando il volto di quelli che oggi vivono crocifissi. Nel cristianesimo dei paesi del  benessere sta accadendo, secondo lui, un fenomeno molto grave: «La Croce non inquieta più nessuno, non ha nessuno stimolo; ha perso la tensione della sequela di Gesù, non richiama a nessuna responsabilità, ma scarica da essa».
Non dobbiamo tutti rivedere qual è il nostro vero atteggiamento davanti al Crocifisso? Non dobbiamo avvicinarci a lui in maniera più responsabile e impegnata?

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA - FR

20-11-2016
Solennité du Christ Roi – C
Luc 23,35-43

CHARGER AVEC SA CROIX

Le récit de la crucifixion, proclamé en la fête de Christ Roi, nous rappelle, à nous disciples de Jésus, que son royaume n’est pas un règne de gloire et de pouvoir mais de service, d’amour et de don total afin de racheter l’être humain du mal, du péché et de la mort.
Habitués à proclamer la «victoire de la Croix», nous risquons d’oublier que le Crucifié n’a rien à voir avec un faux triomphalisme qui vide de son contenu le geste le plus sublime d’humble service de Dieu à l’égard de ses créatures. La Croix n’est pas une espèce de trophée que nous montrons aux autres avec orgueil, mais le symbole de l’Amour crucifié de Dieu qui nous invite à suivre son exemple.
Nous chantons, nous vénérons et nous embrassons la Croix du Christ parce que au plus profond de notre être nous sentons le besoin de rendre grâce à Dieu pour son amour insondable; mais nous n’oublions pas que ce que Jésus nous demande d’abord de façon insistante ce n’est pas d’embrasser la Croix mais de nous charger de sa Croix. Et cela consiste simplement à suivre ses pas de manière responsable et engagée, tout en sachant que ce chemin nous conduira tôt ou tard à partager son destin douloureux.
Il ne nous est pas permis de nous approcher du mystère de la Croix d’une façon passive, sans aucune intention de nous en charger. C’est pourquoi, il faut bien soigner certaines célébrations qui peuvent créer autour de la Croix une atmosphère attrayante mais dangereuse, du moment où elles nous détournent d’une marche fidèle à la suite du Crucifié, nous donnant l’illusion de vivre un christianisme sans Croix. C’est justement au moment où nous embrassons la croix que nous devons entendre l’appel de Jésus: «Si quelqu’un veut me suivre…, qu’il se charge de sa croix et qu’il me suive».
Pour les disciples de Jésus, revendiquer la Croix équivaut à se rapprocher des crucifiés dans un esprit de service; rétablir la justice là où l’on abuse des gens sans défense; réclamer de la compassion là où il n’y a qu’indifférence face à ceux qui souffrent. Cela nous vaudra conflits, rejet et souffrance. Ce sera notre humble manière de nous charger de la Croix du Christ.
Le théologien catholique Johann Baptist Metz insiste sur le danger que l’image du Crucifié soit en train de nous cacher le visage des crucifiés d’aujourd’hui. Selon lui, dans le christianisme des pays aisés, un phénomène très grave est en train de se produire: «La Croix n’interpelle et ne stimule plus personne ; elle a perdu la tension exigée par la marche à la suite de Jésus ; elle n’appelle à aucune responsabilité, elle s’en décharge plutôt».
Ne devons-nous pas tous, réviser quelle est notre véritable attitude devant le Crucifié? Ne devons-nous pas nous rapprocher de lui d’une façon plus responsable et engagée?

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna

HOMILIA - PT

20-11-2016
Solenidade do Cristo Rei – C
Lucas 23,35-43

CARREGAR COM A CRUZ

O relato da crucificação, proclamado na festa do Cristo Rei, recorda aos seguidores de Jesus que o Seu reino não é um reino de glória e de poder, mas de serviço, amor e entrega total para resgatar o ser humano do mal, do pecado e da morte.
Habituados a proclamar a «vitória da Cruz», corremos o risco de esquecer que o Crucificado nada tem que ver com um falso triunfalismo que esvazia de conteúdo o gesto mais sublime de serviço humilde de Deus para com as Suas criaturas. A Cruz não é uma espécie de troféu que mostramos a outros com orgulho, mas o símbolo do Amor crucificado de Deus que nos convida a seguir o seu exemplo.
Cantamos, adoramos e beijamos a Cruz de Cristo porque no mais fundo do nosso ser sentimos a necessidade de dar graças a Deus pelo seu amor insondável, mas sem esquecer que o primeiro que nos pede Jesus de forma insistente não é beijar a Cruz mas sim carregar com ela. E isso consiste simplesmente em seguir os seus passos de forma responsável e comprometida, sabendo que esse caminho nos levará mais tarde ou mais cedo a partilhar o seu destino doloroso.
Não nos está permitido aproximar-nos do mistério da Cruz de forma passiva, sem intenção alguma de carregar com ela. Por isso, temos de cuidar muito de certas celebrações que podem criar em torno da Cruz uma atmosfera atrativa mas perigosa, se nos distraem do seguir fielmente o Crucificado fazendo-nos viver a ilusão de um cristianismo sem Cruz. É precisamente ao beijar a Cruz quando temos de escutar a chamada de Jesus: «Se alguém vem detrás de mim… que carregue com a sua cruz e me siga».
Para os seguidores de Jesus, reivindicar a Cruz é aproximar-nos serviçalmente aos crucificados; introduzir justiça onde se abusa dos indefesos; reclamar compaixão onde só há indiferença ante os que sofrem. Isto irá trazer-nos conflitos, rejeição e sofrimento. Será a nossa forma humilde de carregar com a Cruz de Cristo.
O teólogo católico Johann Baptist Metz tem insistido no perigo de que a imagem do Crucificado nos esteja a ocultar o rosto de quem vive hoje crucificado. No cristianismo dos países do bem-estar está a ocorrer, segundo ele, um fenómeno muito grave: «A Cruz já não intranquiliza a ninguém, não tem nenhum aguilhão; perdeu a tensão do seguimento a Jesus, não chama a nenhuma responsabilidade, mas retira-nos dela».
Não teremos todos de rever qual a nossa verdadeira atitude ante o Crucificado? Não teremos de nos aproximarmos Dele de forma mais responsável e comprometida?

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA - EN

11-20-2016
Christ the King – C
Luke 23,35-43

CARRYING THE CROSS

The story of the crucifixion, proclaimed on the Feast of Christ the King, reminds us followers of Jesus that his Reign isn’t a reign of glory and power, but of service, love, and complete self-giving in order to rescue human beings from evil, sin, and death.
Used to proclaiming the «victory of the Cross», we run the risk of forgetting that the Crucified One has nothing to do with a false triumphalism that empties of meaning the most sublime gesture of God’s humble service toward God’s creatures. The Cross isn’t a kind of trophy that we show others proudly, but the symbol of God’s crucified Love that invites us to follow God’s example.
We sing, adore, kiss Christ’s Cross because in the bottom of our being we feel the need to give God thanks for God’s unfathomable love, but without forgetting that the first thing Jesus asks of us insistently isn’t to kiss the Cross, but to carry it. And this consists simply in following his footsteps with responsibility and commitment, knowing that the path takes us sooner or later to share his painful destiny.
We aren’t allowed to come close to the mystery of the Cross passively, without any intention of carrying it. That’s why we need to be very careful about certain celebrations that could create an attractive but dangerous atmosphere around the Cross, if they distract us from the faithful following of the Crucified One, making us live out the illusion of a Christianity without the Cross. It’s precisely when kissing the Cross when we need to hear Jesus’ call: «If you want to be a follower of me… then take up your cross and follow me».
For Jesus’ followers, to claim the Cross is to come close to those who are crucified in service; to introduce justice where the defenseless are being abused; to reclaim compassion where there is only indifference in the face of those who suffer. This will bring us conflict, rejection and suffering. It will be our humble way of carrying Christ’s Cross.
The Catholic theologian Johann Baptist Metz insists on the danger that the image of the Crucified One hides from us the faces of those who are being crucified today. In the Christianity of well-off countries we find a very serious phenomenon, according to him: «The Cross doesn’t upset anyone, it has no sting; it has lost the tension of the following of Jesus, it calls us to no responsibility, except that of getting rid of it».
Don’t we all need to reexamine what is our true attitude before the Crucified One? Don’t we need to come close to him with more responsibility and more commitment?

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf




Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com