martes, 13 de marzo de 2018

03-18-2018 - 5st Sunday of Lent – B

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Nos faltan 55.000 visitas en nuestro blog para llegar a los dos millones. Gracias de corazón.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre de 2014, José Antonio Pagola nos visitó  en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos  la conferencia: Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción.
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------
Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------



HOMILIA – ES

18-03-2018
Domingo 5 de Cuaresma – B
Juan 12,20-33

CONFIANZA ABSOLUTA

Nuestra vida discurre, por lo general, de manera bastante superficial. Pocas veces nos atrevemos a adentrarnos en nosotros mismos. Nos produce una especie de vértigo asomarnos a nuestra interioridad. ¿Quién es ese ser extraño que descubro dentro de mí, lleno de miedos e interrogantes, hambriento de felicidad y harto de problemas, siempre en búsqueda y siempre insatisfecho?

¿Qué postura adoptar al contemplar en nosotros esa mezcla extraña de nobleza y miseria, de grandeza y pequeñez, de finitud e infinitud? Entendemos el desconcierto de san Agustín, que, cuestionado por la muerte de su mejor amigo, se detiene a reflexionar sobre su vida: «Me he convertido en un gran enigma para mí mismo».

Hay una primera postura posible. Se llama resignación, y consiste en contentarnos con lo que somos. Instalarnos en nuestra pequeña vida de cada día y aceptar nuestra finitud. Naturalmente, para ello hemos de acallar cualquier rumor de trascendencia. Cerrar los ojos a toda señal que nos invite a mirar hacia el infinito. Permanecer sordos a toda llamada proveniente del Misterio.

Hay otra actitud posible ante la encrucijada de la vida. La confianza absoluta. Aceptar en nuestra vida la presencia salvadora del Misterio. Abrirnos a ella desde lo más hondo de nuestro ser. Acoger a Dios como raíz y destino de nuestro ser. Creer en la salvación que se nos ofrece.

Solo desde esa confianza plena en Dios Salvador se entienden esas desconcertantes palabras de Jesús: «Quien vive preocupado por su vida la perderá; en cambio, quien no se aferre excesivamente a ella la conservará para la vida eterna». Lo decisivo es abrirnos confiadamente al Misterio de un Dios que es Amor y Bondad insondables. Reconocer y aceptar que somos seres «gravitando en torno a Dios, nuestro Padre. Como decía Paul Tillich, «aceptar ser aceptados por él».

José Antonio Pagola

HOMILIA – EU

18-03-2018
Garizumako 5. igandea – B
Joan 12,20-33

ERABATEKO KONFIANTZA

Gure bizitza, eskuarki, aski arin joan ohi da bide egiten. Gutxitan ausartzen gara geure baitan murgil egiten. Zorabio antzeko bat eragiten digu geure barneari begira jartzeak. Zein da neure baitan aurkitzen dudan izaki estrainio hori, beldurrez eta galderez josia, zorion gose eta problemez ase, beti bila eta beti asegabe?

Zer jarrera hartu geure baitan nahastura arraro hori kontenplatzean: jatortasuna eta miseria, handitasuna eta txikitasuna, mugatasuna eta mugagabetasuna? Jabetzen gara San Agustinen nahasmenduaz, bere adiskiderik minenaren heriotzaz kezkaturik, bizitzaz hausnartzen hasi denean: «Neuretzat, enigma handi bihurtu naiz».

Bada lehen jarrera posible bat. Etsi ona deritzo. Eta garenaz konformatzean datza. Eguneroko geure bizitzan kokatu eta geure mugatasuna onartu. Jakina, horretarako isilarazi beharra izango dugu edozein zurrumurru transzendentziaz. Begiak itxi beharra izango dugu mugagabetasunerantz begiratzeko gonbita egiten digun seinale orori. Gor bizi beharra izango dugu Misteriotik datorkigun edozein deiarekiko.

Bada beste jarrera posible bat bizitzaren bidegurutzearen aurrean. Erabateko konfiantza. Onartzea geure bizitzan Misterioaren presentzia salbatzailea. Misterioari geure barnea irekitzea geure izatearen hondoenetik. Jainkoa onartzea geure izatearen sustrai eta zoritzat. Sinestea eskaintzen zaigun salbazioan.

Jainko Salbatzaileaz izan dezakegun konfiantza bete horretatik bakarrik uler daitezke Jesusen hitz nahasgarri hauek: «Bere bizitzaz kezkaturik dabilenak galdu egingo du; aitzitik, bere bizitzari hertsiki lotzen ez zaionak gordeko du betiko biziraino». Gauza erabakitzailea, geure barnea konfiantzaz irekitzea da Maitasun eta Onberatasun ezin atzemana den Jainkoaren misterioari. Aitortzea eta onartzea, «Jainko geure Aitaren inguruan grabitatzen» ari garen izaki garela. Paul Tillichek esaten zuen bezala, «onartzea berak onartzen gaituela».

José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA – CA

18-03-2018
Diumenge 5 de Quaresma – B
Joan 12,20-33

CONFIANÇA ABSOLUTA

La nostra vida discorre, en general, de manera força superficial. Poques vegades ens atrevim a endinsar-nos en nosaltres mateixos. Ens produeix una mena de vertigen endinsar-nos en la nostra interioritat. Qui és aquest ésser estrany que descobreixo dins meu, ple de pors i d’interrogants, afamat de felicitat i fart de problemes, sempre en recerca i sempre insatisfet?

Quina postura adoptar en contemplar en nosaltres aquesta barreja estranya de noblesa i de misèria, de grandesa i de petitesa, de finitud i d’infinitud? Entenem el desconcert de sant Agustí, que, qüestionat per la mort del seu millor amic, s’atura a reflexionar sobre la seva vida: «M’he convertit en un gran enigma per a mi mateix».

Hi ha una primera postura possible. Es diu resignació, i consisteix en acontentar-se amb el que som. Instal·lar-nos en la nostra petita vida de cada dia i acceptar la nostra finitud. Naturalment, per a això hem de fer callar qualsevol remor de transcendència. Tancar els ulls a tot senyal que ens convidi a mirar cap a l’infinit. Romandre sords a tota crida provinent del Misteri.

Hi ha una altra actitud possible davant la cruïlla de la vida. La confiança absoluta. Acceptar en la nostra vida la presència salvadora del Misteri. Obrir-se a ella des del més profund del nostre ésser. Acollir Déu com a arrel i destí del nostre ésser. Creure en la salvació que se’ns ofereix.

Només des d’aquesta confiança plena en Déu Salvador s’entenen aquestes desconcertants paraules de Jesús: «Els qui estimen la pròpia vida, la perde, i els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna». Allò decisiu és obrir-se amb confiança al Misteri d’un Déu que és Amor i Bondat insondables. Reconèixer i acceptar que som éssers «gravitant al voltant de Déu, el nostre Pare. Com deia Paul Tillich, «acceptar ser acceptats per ell»

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA – GL

18-03-2018
Domingo 5 de Coresma – B
Xoán 12,20-33

CONFIANZA ABSOLUTA

A nosa vida discorre, polo xeral, de xeito bastante superficial. Poucas veces nos atrevemos a penetrarmos en nós mesmos. Prodúcenos unha especie de vertixe asomármonos á nosa interioridade. Quen é ese ser estraño que descubro dentro de min, cheo de medos e interrogantes, famento de felicidade e farto de problemas, sempre en procura e sempre insatisfeito?

Que postura adoptar ao contemplarmos en nós esa mestura estraña de nobreza e miseria, de grandeza e pequenez, de finitude e infinitude? Entendemos o desconcerto de santo Agostiño, que, cuestionado pola morte do seu mellor amigo, detense a reflexionar sobre a súa vida: «Convertinme nun gran enigma para min mesmo».

Hai unha primeira postura posíbel. Chámase resignación, e consiste en contentármonos co que somos. Instalarnos na nosa pequena vida de cada día e aceptarmos a nosa finitude. Naturalmente, para iso habemos acalar calquera rumor de transcendencia. Pecharmos os ollos a toda sinal que nos invite a mirar cara ao infinito. Permanecermos xordos a toda chamada proveniente do Misterio.

Hai outra actitude posíbel ante a encrucillada da vida. A confianza absoluta. Aceptarmos na nosa vida a presenza salvadora do Misterio. Abrírmonos a ela desde o máis fondo do noso ser. Acoller a Deus como raíz e destino do noso ser. Crermos na salvación que se nos ofrece.

Só desde esa confianza plena en Deus Salvador se entenden esas desconcertantes palabras de Xesús: «Quen vive preocupado pola súa vida, perderaa; en troques, quen non se aferre excesivamente a ela, conservaraa para a vida eterna». O decisivo é abrírmonos confiadamente ao Misterio dun Deus que é Amor e Bondade insondábeis. Recoñecermos e aceptar que somos seres «gravitando en torno a Deus, o noso Pai. Como dicía Paul Tillich, «aceptar sermos aceptados por el».

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA –IT

18-03-2018
Domenica 5 di Quaresima – B
Giovanni 12,20-33

FIDUCIA ASSOLUTA

La nostra vita scorre, in genere, in maniera abbastanza superficiale. Poche volte osiamo penetrare in noi stessi. Ci produce una specie di vertigine affacciarci sulla nostra interiorità. Chi è questo essere strano che scopro dentro di me, pieno di paure e interrogativi, affamato di felicità e stanco di problemi, sempre in ricerca e sempre insoddisfatto?

Che atteggiamento adottare nel contemplare in noi questa mescolanza strana di nobiltà e miseria, di grandezza e piccolezza, di finitudine e infinitezza? Comprendiamo lo sconcerto di sant’Agostino che, interrogato dalla morte del suo miglior amico, si ferma a riflettere sulla sua vita: «Sono diventato un grande enigma per me stesso».

C’è un primo atteggiamento possibile. Si chiama rassegnazione, e consiste nell’accontentarci di quel che siamo. Istallarci nella nostra piccola vita di ogni giorno e accettare la nostra finitudine. Naturalmente, per far questo, dobbiamo far tacere qualsiasi voce di trascendenza. Chiudere gli occhi a ogni segnale che ci inviti a guardare verso l’infinito. Restare sordi a ogni chiamata proveniente dal Mistero.

C’è un altro atteggiamento possibile di fronte ai crocicchi della vita. La fiducia assoluta. Accettare nella nostra vita la presenza salvatrice del Mistero. Aprirci ad essa dal più profondo del nostro essere. Accogliere Dio come radice e destino del nostro essere. Credere nella salvezza che ci viene offerta.

Solo a partire da questa fiducia piena in Dio Salvatore si comprendono queste sconcertanti parole di Gesù: «Chi vive preoccupato della sua vita la perderà; chi invece non si afferra eccessivamente ad essa la conserverà per la vita eterna». La cosa decisiva è aprirci fiduciosamente al Mistero di un Dio che è Amore e Bontà insondabili. Riconoscere e accettare che siamo esseri «che gravitano intorno a Dio, nostro Padre», come diceva Paul Tillich, «accettare di essere accettati da lui».

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA – FR

18-03-2018
Dimanche 5 Carême – B
Jean 12,20-33

CONFIANCE ABSOLUE

Notre vie s’écoule généralement de façon assez superficielle. Ce n’est pas souvent que nous osons entrer en nous-mêmes. Nous pencher sur notre propre intériorité nous donne une espèce de vertige. Qui est-il cet être étrange que je découvre au-dedans de moi, plein de peurs et d’interrogations, affamé de bonheur et repu de problèmes, toujours en recherche et toujours insatisfait?

Quelle position adopter lorsque nous contemplons en nous-mêmes cet étrange, mélange de noblesse et de misère, de grandeur et de petitesse, de finitude et d’infinitude? Nous comprenons bien la perplexité de saint Augustin qui, bouleversé par la mort de son meilleur ami, marque un arrêt pour se mettre à réfléchir sur sa vie: «Je suis devenu une grande énigme pour moi-même».

Il y a une première position possible. Elle s’appelle résignation, et elle consiste à nous contenter de ce que nous sommes; à nous installer dans notre petite vie quotidienne en acceptant notre finitude. Naturellement, pour ce faire il nous faut étouffer toute rumeur de transcendance. Fermer les yeux à tout signe nous invitant à regarder vers l’infini. Rester sourds à tout appel venant du Mystère.

Il y a une autre attitude possible face à ce carrefour vital. La confiance absolue. Accepter la présence salvatrice du Mystère au coeur de notre vie. Nous ouvrir à elle depuis la profondeur de notre être. Accueillir Dieu comme racine et destinée de notre être. Croire au salut qui nous est offert.

C’est seulement à partir de cette confiance pleine en Dieu Sauveur qu’on peut comprendre ces paroles bouleversantes de Jésus: «Celui qui vit préoccupé pour sa vie la perdra; en revanche, celui qui ne s’y accrochera pas excessivement, la conservera pour la vie éternelle». Ce qui est décisif c’est de nous ouvrir avec confiance au Mystère de Dieu qui est Amour et Bonté insondables. Reconnaître que nous sommes des êtres «qui gravitent autour de Dieu, notre Père». Comme disait Paul Tillich, «accepter d’être acceptés par lui».

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna


HOMILIA – PT

18-03-2018
Domingo 5 de Quaresma – B
João 12,20-33

CONFIANÇA ABSOLUTA

A nossa vida decorre, no geral, de forma bastante superficial. Poucas vezes nos atrevemos a entrarmos em nós mesmos. Produz-nos uma espécie de vertigem aproximar-nos da nossa interioridade. Quem é esse estranho que descubro dentro de mim, cheio de medos e interrogações, faminto de felicidade e farto de problemas, sempre em busca e sempre insatisfeito?

Que postura adoptar ao contemplar em nós essa mistura estranha de nobreza e miséria, de grandeza e pequenez, de finitude e infinitude? Entendermos o desconcerto de Santo Agostinho, que, questionado pela morte do seu melhor amigo, reflexiona sobre a sua vida: «Converti-me num grande enigma para mim mesmo».

Há uma primeira postura possível. Chama-se resignação, e consiste em nos contentarmos com o que somos. Instalar-nos na nossa pequena vida de cada dia e aceitar a nossa finitude. Naturalmente, para isso temos de abafar qualquer rumor de transcendência. Fechar os olhos a qualquer sinal que nos convide a olhar para o infinito. Permanecer surdos a todas as chamadas provenientes do Mistério.

Há outra atitude possível ante a encruzilhada da vida. A confiança absoluta. Aceitar na nossa vida a presença salvadora do Mistério. Abrir-nos a ela do mais fundo do nosso ser. Acolher a Deus como raiz e destino do nosso ser. Acreditar na salvação que se nos oferece.

Só desde essa confiança plena em Deus Salvador se entendem essas desconcertantes palavras de Jesus: «Quem vive preocupado com a sua vida a perderá; pelo contrário, quem não se agarre excessivamente a ela a conservará para a vida eterna». O decisivo é abrir-nos confiadamente ao Mistério de um Deus que é Amor e Bondade insondáveis. Reconhecer e aceitar que somos seres «gravitando em torno a Deus, nosso Pai. Como dizia Paul Tillich, «aceitar ser aceites por Ele».

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA – EN

03-18-2018
5th Sunday of Lent – B
John 12,20-33

ABSOLUTE TRUST

Our lives generally run in all too superficial paths. Few are the times when we dare to enter deeply into ourselves. We feel a form of vertigo when we lean into our inner self. Who is that strange being that I discover within me, full of fears and questions, hungry for happiness and full of problems, always seeking and always unsatisfied?

What attitude do we adopt when we contemplate within us that strange mixture of nobility and misery, of greatness and pettiness, of limits and infinity? We understand the confusion of St. Augustine when he was confronted by the death of his best friend and he stopped to reflect about his life: «I have become a great enigma to myself».

A first possible attitude is resignation, and it consists in being satisfied with what we are. We seek refuge in our small life of each day and accept our limits. Naturally, in order to do this we need to silence any rumor of transcendence, close our eyes to every sign that invites us to look beyond to the infinite, stay deaf to every call that comes from the Mystery.

There is another possible attitude in the face of the crisis point of life: absolute trust. Accept the saving presence of the Mystery in our life. Open ourselves to it from the depths of our heart. Welcome God as the root and destiny of our being. Believe in the salvation that God offers us.

It’s only from that full trust in God our Savior that those upsetting words of Jesus are understood: «Anyone who loves his life loses it; anyone who hates his life in this world will keep it for eternal life». What’s decisive is the opening of ourselves confidently to the Mystery of a God who is unfathomable Love and Tenderness. Recognizing and accepting that we are beings «in orbit around God our Father», as Paul Tillich said, «accepting being accepted by God».

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf




Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com


lunes, 5 de marzo de 2018

03-11-2018 - 4st Sunday of Lent – B

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Nos faltan 55.000 visitas en nuestro blog para llegar a los dos millones. Gracias de corazón.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre de 2014, José Antonio Pagola nos visitó  en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos  la conferencia: Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción.
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------
Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------



HOMILIA - ES

11-03-2018
Domingo 4 de Cuaresma – B
Juan 3,14-21

ACERCARNOS A LA LUZ

Puede parecer una observación excesivamente pesimista, pero lo cierto es que las personas somos capaces de vivir largos años sin tener apenas idea de lo que está sucediendo en nosotros. Podemos seguir viviendo día tras día sin querer ver qué es lo que en verdad mueve nuestra vida y quién es el que dentro de nosotros toma realmente las decisiones.

No es torpeza o falta de inteligencia. Lo que sucede es que, de manera más o menos consciente, intuimos que vernos con más luz nos obligaría a cambiar. Una y otra vez parecen cumplirse en nosotros aquellas palabras de Jesús: «El que obra el mal detesta la luz y la rehúye, porque tiene miedo a que su conducta quede al descubierto». Nos asusta vernos tal como somos. Nos sentimos mal cuando la luz penetra en nuestra vida. Preferimos seguir ciegos, alimentando día a día nuevos engaños e ilusiones.

Lo más grave es que puede llegar un momento en el que, estando ciegos, creamos verlo todo con claridad y realismo. Qué fácil es entonces vivir sin conocerse a sí mismo ni preguntarse nunca: «¿Quién soy yo?». Creer ingenuamente que yo soy esa imagen superficial que tengo de mí mismo, fabricada de recuerdos, experiencias, miedos y deseos.

Qué fácil también creer que la realidad es justamente tal como yo la veo, sin ser consciente de que el mundo exterior que yo veo es, en buena parte, reflejo del mundo interior que vivo y de los deseos e intereses que alimento. Qué fácil también acostumbrarnos a tratar no con personas reales, sino con la imagen o etiqueta que de ellas me he fabricado yo mismo.

Aquel gran escritor que fue Hermann Hesse, en su pequeño libro Mi credo, lleno de sabiduría, escribía: «El hombre al que contemplo con temor, con esperanza, con codicia, con propósitos, con exigencias, no es un hombre, es solo un turbio reflejo de mi voluntad».

Probablemente, a la hora de querer transformar nuestra vida orientando nuestros pasos por caminos más nobles, lo más decisivo no es el esfuerzo por cambiar. Lo primero es abrir los ojos. Preguntarme qué ando buscando en la vida. Ser más consciente de los intereses que mueven mi existencia. Descubrir el motivo último de mi vivir diario.

Podemos tomarnos un tiempo para responder a esta pregunta: ¿por qué huyo tanto de mí mismo y de Dios? ¿Por qué, en definitiva, prefiero vivir engañado sin buscar la luz? Hemos de escuchar las palabras de Jesús: «Aquel que actúa conforme a la verdad se acerca a la luz, para que se vea que todo lo que hace está inspirado por Dios».

José Antonio Pagola

HOMILIA - EU

2018-03-11
Garizumako 4. igandea – B
Joan 3,14-21

ARGIRA HURBILDU

Irudi dakizuke, oharpen ezkorregia dela, baina hau da egia: pertsonak urtetan bizi gaitezkeela geugan gertatzen denaz ideiarik izan gabe. Eguna joan eguna etorri bizi gaitezke, ikusi nahi ezta, zerk duen egiaz mugitzen gure bizitza eta, jakin gabe, zeinek dituen egiaz gure barnean erabakiak hartzen.

Ez da trakeskeria edo adimen-eskasia baten kontua. Gertatzen dena da, sumatzen dugula, era gutxi-asko ohartuan, gauzak argiago ikusteak aldatzera eragingo ligukeela. Ematen du, behin eta berriz betetzen direla gugan Jesusen hitz hauek: «Oker jokatzen duenak amorrua dio argiari eta ihes egiten dio, beldur baita beraren jokabidea agerian geldituko den». Izua diogu geure burua garen bezala ikusteari. Gaizki sentitzen gara gure bizitzan argia sartzen denean. Nahiago izaten dugu itsu jarraitu, egunez egun geure engainuak eta ilusioak janarituz.

Larriena, ordea, beste hau da: irits daitekeela une bat, zeinetan, itsu izanik, uste izango baitugu den-dena argi eta den bezala ikusten dugula. Zein gauza erraza izaten den orduan bizitzea nork bere burua ezagutu gabe eta galderarik ere egin gabe sekula: «Nor naiz ni?» Zein gauza erraza izaten den orduan uste izatea xaloki, neure buruaz dudan irudi azaleko hori naizela, oroitzapenez, esperientziez, beldurrez eta desioez moldaturiko hori.

Zein gauza erraza izaten den orobat uste izatea, errealitatea nik ikusten dudan bezalakoa dela juxtu, kontuan izan gabe nik ikusten dudan kanpoko mundu hori, bizi dudan barne munduaren isla dela hein handian eta elikatzen ditudan desioen eta gurariena. Zein gauza erraza izaten den halaber neure harremanak izatea, ez benetako pertsonekin, baizik eta neuk haietaz moldatua dudan irudi eta etiketarekin.

Idazle handia izan zen Hermann Hesse-k, bere Mi credo liburu txikian, jakinduriaz betean, idatzi zuen: «Beldurrez, esperantzaz, irrikaz, asmoez, eskakizunez kontenplatzen dudan gizakia ez da gizaki bat; soil-soilik, nire nahimenaren isla lauso bat da».

Segur aski, geure bizitza eraldatu nahi izaten dugunean, geure urratsak bide jatorragoetara bideratuz, gauzarik funtsezkoena ez da izango aldatzeko ahalegina bera. Lehen gauza begiak irekitzea izango da. Galdetzea, bizitzan zeren bila nabilen. Ohartuago izatea nire bizitza mugitzen duten gurariez. Aurkitzea eguneroko nire bizitzaren azken arrazoia.

Hartzen ahal genuke tartetxo bat galdera honi erantzuteko: zergatik nabil neure buruari eta Jainkoari iheska hain bizi? Zergatik dut nahiago, azken batean, engainaturik bizi, argi bila ibili gabe? Jesusen hitz hau entzun beharko genuke: «Egiaren arabera diharduena argira hurbiltzen da, ikusteko, egiten duen guztia Jainkoak inspiratua dela».

José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA - CA

11-03-2018
Diumenge 4 de Quaresma – B
Joan 3,14-21

ACOSTAR-SE A LA LLUM

Pot semblar una observació excessivament pessimista, però el cert és que les persones som capaces de viure molts anys sense tenir massa idea de què està succeint en nosaltres. Podem seguir vivint dia rere dia sense voler veure què és el que en veritat mou la nostra vida i qui és que dins nostre pren realment les decisions.

No és malaptesa o falta d’intel·ligència. El que passa és que, de manera més o menys conscient, intuïm que veure’ns amb més llum ens obligaria a canviar. Una i altra vegada semblen complir-se en nosaltres aquelles paraules de Jesús: «Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s’acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres». Ens espanta veure’ns tal com som. Ens sentim malament quan la llum penetra en la nostra vida. Preferim continuar cecs, alimentant dia a dia nous enganys i il·lusions.

El més greu és que pot arribar un moment en què, estant cecs, creiem veure-ho tot amb claredat i realisme. Que fàcil és llavors viure sense conèixer-se a si mateix ni preguntar mai: «Qui sóc jo?». Creure ingènuament que jo sóc aquesta imatge superficial que tinc de mi mateix, fabricada de records, experiències, pors i desitjos.

Que fàcil també creure que la realitat és justament tal com jo la veig, sense ser conscient que el món exterior que jo veig és, en bona part, reflex del món interior que visc i dels desitjos i interessos que alimento. Que fàcil també acostumar-se a tractar no amb persones reals, sinó amb la imatge o etiqueta que d’elles m’he fabricat jo mateix.

Aquell gran escriptor que fou Hermann Hesse, en el seu petit llibre El meu credo, ple de saviesa, escrivia: «L’home a qui contemplo amb temor, amb esperança, amb cobdícia, amb propòsits, amb exigències, no és un home, és solament un tèrbol reflex de la meva voluntat».

Probablement, a l’hora de voler transformar la nostra vida orientant els nostres passos per camins més nobles, el més decisiu no és l’esforç per canviar. El primer és obrir els ulls. Preguntar-me què estic cercant a la vida. Ser més conscient dels interessos que mouen la meva existència. Descobrir el motiu últim del meu viure diari.

Podem prendre’ns un temps per respondre aquesta pregunta: per què fujo tant de mi mateix i de Déu? Per què, en definitiva, prefereixo viure enganyat sense buscar la llum? Hem d’escoltar les paraules de Jesús: «Els qui viuen d’acord amb la veritat s’acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA - GL

11-03-2018
Domingo 4 de Coresma – B
Xoán 3,14-21

ACHEGÁRMONOS Á LUZ

Pode parecer unha observación excesivamente pesimista, pero o certo é que as persoas somos capaces de vivirmos longos anos sen termos apenas idea do que está a suceder en nós. Podemos seguir vivindo día tras día sen querermos ver que é o que de verdade move a nosa vida e quen é o que toma realmente as decisións dentro de nós.

Non é torpeza ou falta de intelixencia. O que sucede é que, de xeito máis ou menos consciente, intuímos que vernos con máis luz obrigaríanos a cambiar. Unha e outra vez parecen cumprirse en nós aquelas palabras de Xesús: «O que obra o mal detesta a luz e rehúea, porque ten medo a que a súa conduta quede ao descuberto». Asústanos vernos tal como somos. Sentímonos mal cando a luz penetra na nosa vida. Preferimos seguir cegos, alimentando día a día novos enganos e ilusións.

O máis grave é que pode chegar un momento no que, estando cegos, creamos velo todo con claridade e realismo. Que fácil é entón vivir sen coñecerse a si mesmo nin preguntarse nunca: «Quen son eu?». Crer inxenuamente que eu son esa imaxe superficial que teño de min mesmo, fabricada de recordos, experiencias, medos e desexos.
 Que fácil tamén crer que a realidade é xustamente tal como eu a vexo, sen ser consciente de que o mundo exterior que eu vexo é, en boa parte, reflexo do mundo interior que eu vivo e dos desexos e intereses que alimento. Que fácil tamén afacérmonos a tratar non con persoas reais, senón coa imaxe ou etiqueta que delas me fabriquei eu mesmo.

Aquel gran escritor que foi Hermann Hesse, no seu pequeno libro O meu credo, escribía cheo de sabedoría: «O home ao que contemplo con temor, con esperanza, con cobiza, con propósitos, con esixencias, non é un home, é só un turbio reflexo da miña vontade».

Probabelmente, á hora de querermos transformar a nosa vida orientando os nosos pasos por camiños máis nobres, o máis decisivo non é o esforzo por cambiar. O primeiro é abrir os ollos. Preguntarme que ando a buscar na vida. Ser máis consciente dos intereses que moven a miña existencia. Descubrir o motivo último do meu vivir diario.

Podemos tomarnos un tempo para respondermos esta pregunta: por que fuxo tanto de min mesmo e de Deus? Por que, en definitiva, prefiro vivir enganado sen buscar a luz? Habemos escoitar as palabras de Xesús: «Aquel que actúa conforme á verdade achégase á luz, para que se vexa que todo o que fai está inspirado por Deus».

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA -IT

11-03-2018
Domenica 4 di Quaresima – B
Giovanni 3,14-21

AVVICINARCI ALLA LUCE

Può sembrare un’osservazione eccessivamente pessimista, ma è certo che noi uomini siamo capaci di vivere lunghi anni senza avere nemmeno idea di quello che sta accadendo in noi. Possiamo continuare a vivere giorno per giorno senza voler vedere che cos’è quello che in verità muove la nostra vita e chi è colui che dentro di noi prende realmente le decisioni.

Non è lentezza o mancanza di intelligenza. Quel che accade è che, in maniera più o meno cosciente, intuiamo che vederci con più luce ci obbligherebbe a cambiare. Prima o poi sembrano compiersi in noi quelle parole di Gesù: «Chi opera il male detesta la luce e la fugge, perché ha paura che la sua condotta venga allo scoperto». Ci spaventa vederci come siamo. Ci sentiamo male quando la luce penetra nella nostra vita. Preferiamo continuare ciechi, alimentando giorno per giorno nuovi inganni e illusioni.

La cosa più grave è che può arrivare un momento in cui, pur essendo ciechi, crediamo di vedere tutto con chiarezza e realismo. Come è facile vivere allora senza conoscere se stessi, né chiedersi mai: «Chi sono io?». Credere ingenuamente che sono quell’immagine superficiale che ho di me stesso, costruita di ricordi, esperienze, paure e desideri.

Come è facile anche credere che la realtà è proprio come io la vedo, senza essere cosciente che il mondo esteriore che io vedo è, in buona parte, riflesso del mondo interiore che vivo e dei desideri e interessi che alimento. Come è facile anche abituarsi a trattare non con le persone reali, ma con l’immagine o l’etichetta che di esse mi sono fabbricato io stesso.

Quel grande scrittore che fu Hermann Hesse, nel suo piccolo libro Mi credo, pieno di sapienza, scriveva: «L’uomo che contemplo con timore, con speranza, con bramosia, con propositi, con esigenze, non è un uomo, è solo un torbido riflesso della mia volontà».

Probabilmente, al momento di voler trasformare la nostra vita orientando i nostri passi per più nobili cammini, la cosa più decisiva non è lo sforzo per cambiare. La prima cosa è aprire gli occhi. Chiedermi che cosa vado cercando nella vita. Essere più cosciente degli interessi che muovono la mia esistenza. Scoprire il motivo ultimo del mio quotidiano vivere.

Possiamo prenderci un tempo per rispondere a questa domanda: perché fuggo tanto da me stesso e da Dio? Perché, in definitiva, preferisco vivere ingannato senza cercare la luce? Dobbiamo ascoltare le parole di Gesù: «Chi opera secondo la verità si avvicina alla luce, perché si veda che tutto quello che fa è ispirato da Dio».

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA - FR

11-03-2018
Dimanche 4 Carême – B
Jean 3,14-21

NOUS RAPPROCHER DE LA LUMIÈRE

Cela peut nous paraître une remarque excessivement pessimiste, mais ce qui est sûr c’est que nous sommes capables de vivre de longues années sans avoir une idée précise de ce qui nous arrive. Nous pouvons vivre jour après jour sans vouloir regarder ce qui dynamise vraiment notre vie et celui qui, au-dedans de nous, prend réellement les décisions.

Ce n’est pas de la maladresse ou du manque d’intelligence. Ce qui arrive c’est que nous avons l’intuition, plus ou moins consciente, que le fait de nous voir nous-mêmes avec plus de lumière, nous obligerait à changer. Les paroles de Jésus semblent s’accomplir chaque jour en nous: «Celui qui fait le mal déteste la lumière et s’en éloigne, car il a peur que sa conduite soit dévoilée». Cela nous effraie de nous voir tels que nous sommes. Nous nous sentons mal à l’aise lorsque notre vie est éclairée par la lumière. Nous préférons rester aveugles, en nourrissant chaque jour de nouvelles erreurs et illusions.

Le plus grave c’est qu’il peut arriver un moment où tout en demeurant aveugles, nous croyons tout voir clairement et avec réalisme. Qu’il est facile alors de vivre sans se connaître soi-même et sans jamais se demander: «Qui suis-je?». Croire naïvement que je suis cette image superficielle que j’ai de moi-même, faite de souvenirs, d’expériences, de peurs et de désirs.

Qu’il est facile aussi de croire que la réalité est justement telle que je la vois, sans avoir conscience que le monde extérieur que je perçois est, pour une bonne partie, le reflet du monde intérieur que je vis et des désirs et intérêts que je nourris! Qu’il est facile encore de nous habituer à traiter non pas avec des personnes réelles mais avec l’image ou l’étiquette que, nous-mêmes, nous en avons fabriquées!

Le grand écrivain Hermann Hesse, dans son petit livre Mon credo, plein de sagesse, écrit: «L’homme que je contemple avec crainte, avec espérance, avec convoitise, avec des résolutions, avec des exigences, n’est pas un homme, il n’est qu’un trouble reflet de ma volonté».

Au moment de vouloir transformer notre vie en orientant nos pas vers des chemins plus nobles, le plus décisif n’est probablement pas l’effort à fournir pour changer. La première chose à faire c’est d’ouvrir les yeux. Me demander ce que je cherche dans la vie. Etre davantage conscient des intérêts qui dirigent mon existence. Découvrir le motif ultime de mon vécu quotidien.

On peut prendre un temps pour répondre à cette question: pourquoi je fuis tant Dieu et moi-même? Pourquoi, en définitive, je préfère vivre dans l’erreur sans chercher la lumière? Il nous faut entendre les paroles de Jésus: «Celui qui agit selon la vérité vient à la lumière, afin que l’on voit que tout ce qu’il fait est inspiré par Dieu».

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna

HOMILIA - PT

11-03-2018
Domingo 4 de Quaresma – B
João 3,14-21

APROXIMAR-NOS À LUZ

Pode parecer uma observação excessivamente pessimista, mas o certo é que as pessoas, somos capazes de viver longos anos sem ter ideia do que está a suceder em nós. Podemos continuar a viver dia após dia sem querer ver que é que na verdade move a nossa vida e quem é que dentro de nós toma realmente as decisões.

Não é ignorância ou falta de inteligência. O que sucede é que, de forma mais ou menos consciente, intuímos que ver-nos com mais luz nos obrigaria a mudar. Uma e outra vez parecem cumprir-se em nós aquelas palavras de Jesus: «O que pratica o mal detesta a luz e afasta-a, porque tem medo a que a sua conduta fique a descoberto». Assusta-nos ver-nos tal como somos. Sentimo-nos mal quando a luz penetra na nossa vida. Preferimos continuar cegos, alimentando dia a dia novos enganos e ilusões.

O mais grave é que pode chegar um momento em que, estando cegos, acreditemos que vemos tudo com claridade e realismo. Que fácil é então viver sem conhecer-se a si mesmo nem perguntar-se nunca: «Quem sou eu?». Acreditar ingenuamente que eu sou essa imagem superficial que tenho de mim mesmo, fabricada de recordações, experiências, medos e desejos.

Que fácil também acreditar que a realidade é justamente tal como eu a vejo, sem ser consciente de que o mundo exterior que eu vejo é, em boa parte, reflexo do mundo interior que vivo e dos desejos e interesses que alimento. Que fácil também acostumar-nos a tratar não com pessoas reais, mas com a imagem ou etiqueta que delas me construi eu mesmo.

Aquele grande escritor que foi Hermann Hesse, no seu pequeno livro Meu credo, cheio de sabedoria, escrevia: «O homem que contemplo com temor, com esperança, com cobiça, com propósitos, com exigências, não é um homem, é só um turvo reflexo da minha vontade».

Provavelmente, na hora de querer transformar a nossa vida orientando os nossos passos por caminhos mais nobres, o mais decisivo não é o esforço por mudar. O primeiro é abrir os olhos. Perguntar-me que ando à procura na vida. Ser mais consciente dos interesses que movem a minha existência. Descobrir o motivo último do meu viver diário.

Podemos tomar-nos um tempo para responder a esta pregunta: porque fujo tanto de mim mesmo e de Deus? Porque, em definitivo, prefiro viver enganado sem procurar a luz? Temos de escutar as palavras de Jesus: «Aquele que actua conforme à verdade aproxima-se da luz, para que se veja que tudo o que faz está inspirado por Deus».

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA - EN

03-11-2018
4th Sunday of Lent – B
John 3,14-21

COMING CLOSE TO THE LIGHT

It could be seen as an excessively pessimistic observation, but it’s certain that people are capable of living many years without having any idea of what is happening within themselves. We can keep living day after day without wanting to see what is it that truly moves our lives and who it is that really makes decisions within ourselves.

It’s not stupidity or lack of intelligence. What’s happens is that in a more or less conscious way we intuit that seeing ourselves more lucidly obligates us to change. Once again it seems that some words of Jesus are fulfilled in us: «Everybody who does wrong hates the light and avoids it, to prevent his actions from being shown up». We’re afraid to seeing ourselves just as we are. We feel bad when the light penetrates our life. We prefer continuing on blind, day after day feeding our deceptions and illusions.

What’s most serious is that the moment comes when though blind, we believe we see everything clearly and realistically. How easy it is then to live without knowing ourselves or ever asking ourselves: «Who am I?». It’s easy to naively believe that I’m that superficial image that I have of myself, made up of memories, experiences, fears and desires.

How easy it also is to believe that reality is exactly how I see it, without being conscious that the outer world that I see is for the most part a reflection of the inner world that I live and of the desires and interests that I foster. How easy it also is to get used to dealing not with real people, but with the image or labels that I’ve fabricated for myself of them.

That great writer Hermann Hesse, in his small book My Credo, full of wisdom, wrote: «The man that I contemplate with fear, hope, greed, propositions, demands, isn’t a man, he’s only a cloudy reflection of my will».

Probably, when we want to transform our lives by directing our steps in more noble paths, what’s most decisive isn’t the effort to change. What’s first is opening our eyes, asking myself what I go about seeking in my life, being more conscious of the interests that move my existence, discovering the ultimate motive of my daily living.

We can take a moment to answer this question: Why do I flee myself and God so much? Why in short do I prefer living deceived without seeking the light? We need to listen to Jesus’ words: «Everybody who does the truth comes out into the light, so that what he is doing may plainly appear as done in God».

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf




Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com