jueves, 17 de octubre de 2013

10/20/2013 - 29 sunday of Ordinary time (C)

Inicio (Página inicial del blog de la Iglesia de Sopelana)
Jose Antonio Pagolaren Homiliak (Jose Antonio Pagolaren Homiliaren horria)
Homilias de Jose Antonio Pagola (Página Homilias de Jose Antonio Pagola)
Videos de conferencias de Jose Antonio Pagola (Página Conferencias de Jose Antonio Pagola)
Jose Antonio Pagolaren homiliak hainbat hizkuntzetan
Homilias de José Antonio Pagola en diferantes idiomas
Jose Antonio Pagola homilies in different languages
------------------------------------------------------------------------------------------------

HOMILIA - ES

20 de octubre de 2013
29 Tiempo ordinario (C)
Lucas, 18, 1-8

¿SEGUIMOS CREYENDO EN LA JUSTICIA?

Lucas narra una breve parábola indicándonos que Jesús la contó para explicar a sus discípulos “cómo tenían que orar siempre sin desanimarse”. Este tema es muy querido al evangelista que, en varias ocasiones, repite la misma idea. Como es natural, la parábola ha sido leída casi siempre como una invitación a cuidar la perseverancia de nuestra oración a Dios.
Sin embargo, si observamos el contenido del relato y la conclusión del mismo Jesús, vemos que la clave de la parábola es la sed de justicia. Hasta cuatro veces se repite la expresión “hacer justicia”. Más que modelo de oración, la viuda del relato es  ejemplo admirable de lucha por la justicia en medio de una sociedad corrupta que abusa de los más débiles.
El primer personaje de la parábola es un juez que “ni teme a Dios ni le importan los hombres”. Es la encarnación exacta de la corrupción que denuncian repetidamente los profetas: los poderosos no temen la justicia de Dios y no respetan la dignidad ni los derechos de los pobres. No son casos aislados. Los profetas denuncian la corrupción del sistema judicial en Israel y la estructura machista de aquella sociedad patriarcal.
El segundo personaje es una viuda indefensa en medio de una sociedad injusta. Por una parte, vive sufriendo los atropellos de un “adversario” más poderoso que ella. Por otra, es víctima de un juez al que no le importa en absoluto su persona ni su sufrimiento. Así viven millones de mujeres de todos los tiempos en la mayoría de los pueblos.
En la conclusión de la parábola, Jesús no habla de la oración. Antes que nada, pide confianza en la justicia de Dios: “¿No hará Dios justicia a sus elegidos que le gritan día y noche?”. Estos elegidos no son “los miembros de la Iglesia” sino los pobres de todos los pueblos que claman pidiendo justicia. De ellos es el reino de Dios.
Luego, Jesús hace una pregunta que es todo un desafío para sus discípulos: “Cuando venga el Hijo del Hombre, ¿encontrará esta fe en la tierra?”. No está pensando en la fe como adhesión doctrinal, sino en la fe que alienta la actuación de la viuda, modelo de indignación, resistencia activa y coraje para reclamar justicia a los corruptos.
¿Es esta la fe y la oración de los cristianos satisfechos de las sociedades del bienestar? Seguramente, tiene razón J. B. Metz cuando denuncia que en la espiritualidad cristiana hay demasiados cánticos y pocos gritos de indignación, demasiada complacencia y poca nostalgia de un mundo más humano, demasiado consuelo y poca hambre de justicia.

José Antonio Pagola

Red evangelizadora BUENAS NOTICIAS.
Mantén viva la esperanza de los pobres.
Pásalo.

HOMILIA - EU

2013ko urriaren 20a
Urteko 29. igandea C
Lukas 18,1-8

USTERIK BAI ORAINO ZUZENTASUNEAN?

Lukasek parabola labur bat dakarkigu; diosku Jesusek kontatu zuela, ikasleei adierazteko «beti egin behar zutela otoitz, gogogabetu gabe». Ebanjelariak oso gustukoa du gai hau, eta batzuetan ideia bera errepikatzen du. Jakina denez, gonbit bat bezala hartu izan da beti parabola hau, Jainkoari egiten diogun otoitzari eten gabe eutsi behar diogula esateko.
Alabaina, kontakizunaren edukiari eta Jesusek berak atera duen konklusioari erreparatzen badiegu, garbi dakusagu zuzentasun-egarria dela parabolaren giltza. Lautaraino errepikatzen da «zuzentasuna egin» esapidea. Otoitz-eredua baino gehiago, jende makalenaz abusatzen duen gizarte usteldu batean, kontakizuneko alargunak egiten duen borroka-eredua da, zuzentasunaren alde.
Parabola honetako lehen pertsonaia, epaile bat da: «ez da ez Jainkoaren beldur, ez gizon-emakumeen axola». Profetek behin eta berriz salatu izan duten ustelkeriaren hezurmamitze bistakoa da: boteretsuak ez dira Jainkoaren zuzentasunaren beldur eta ez dute errespetatzen pobreen duintasuna, ez eskubideak. Ez dira kasu bakanak. Israelen bizi duten zuzenbide-sistemaren ustelkeria salatzen dute profetek; baita patriarkatu-gizarte hartako egitura matxista ere.
Bigarren pertsonaia, babesik gabeko emakume alargun bat da, gizarte zuzengabe batean. Alde batetik, bera baino boteretsuago den «arerio» baten zapalketa jasaten ari da. Bestetik, bera eta bere sufrimena bost axola zaizkion epaile baten biktima da. Horrela bizi da milioika emakume aldi guztietan herririk gehienetan.
Parabolaren konklusioan, Jesus ez da mintzo otoitzaz. Beste ezer baino lehen, Jainkoaren zuzentasunan konfiantza izateko eskatzen du: «Ez ote die Jainkoak zuzentasuna egingo gau eta egun dei egiten dioten bere aukeratuei?» Aukeratu hauek ez dira «Elizako kideak», baizik herri guztietako pobreak, zuzentasuna eskatuz oihu egiten dutenak. Halakoena da Jainkoaren erreinua.
Ondoren, galdera bat dagi Jesusek, ikasleentzat erronka handia: «Gizonaren Semea etorriko denean, sinesmenik aurkitu ote du lurrean?» Ez du buruan Jesusek doktrina bati atxikitzea den fedea, baizik eta bizitzako jarduera arnasten duen fedea, haserre-eredua, aurre egite aktiboa eta adorea gizaki ustelei zuzentasuna eskatzeko.
Hau ote da ongizatearen gizarteko kristau aseen fedea eta otoitza? Segur aski, arrazoi du J.B. Metz-ek, hau salatzen duenean: kristau-espiritualitatean kanta gehiegi kantatzen dela eta haserre-oihu gutxiegi oihu egiten, konforme egote gehiegi eta gizatasun handiagoko mundu baten amets gutxiegi, kontsolamendu gehiegi eta zuzentasun-gose gutxiegi.

José Antonio Pagola

BERRI ONAK Sare Ebanjelizatzailea.
Eutsi bizirik pobreen esperantzari.
Bidali hau.

HOMILIA - CA

20 d'octubre de 2013
Diumenge XXIX durant l'any (C)
Lluc, 18, 1-8

¿CREIEM ENCARA EN LA JUSTÍCIA?

Lluc narra una breu paràbola indicant-nos que Jesús la va explicar per ensenyar als seus deixebles "com havien de pregar sempre sense defallir". Aquest tema és molt estimat per l'evangelista que, en diverses ocasions, repeteix la mateixa idea. Com és natural, la paràbola ha estat llegida gairebé sempre com una invitació a mantenir la perseverança de la nostra pregària a Déu.
No obstant això, si observem el contingut del relat i la conclusió del mateix Jesús, veiem que la clau de la paràbola és la set de justícia. Fins a quatre vegades es repeteix l'expressió "fer justícia". Més que model de pregària, la vídua del relat és exemple admirable de lluita per la justícia enmig d'una societat corrupta que abusa dels més febles.
El primer personatge de la paràbola és un jutge que "ni tem Déu ni li importen els homes". És l'encarnació exacta de la corrupció que denuncien repetidament els profetes: els poderosos no temen la justícia de Déu i no respecten la dignitat ni els drets dels pobres. No són casos aïllats. Els profetes denuncien la corrupció del sistema judicial a Israel i l'estructura masclista d'aquella societat patriarcal.
El segon personatge és una vídua indefensa enmig d'una societat injusta. D'una banda, viu patint els atropellaments d'un "adversari" més poderós que ella. Per altra, és víctima d'un jutge a qui no li importa en absolut la seva persona ni el seu patiment. Així viuen milions de dones de tots els temps en la majoria dels pobles.
En la conclusió de la paràbola, Jesús no parla de l'oració. Primer de tot, demana confiança en la justícia de Déu: "¿Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia?" Aquests elegits no són "els membres de l'Església", sinó els pobres de tots els pobles que clamen demanant justícia. D'ells és el Regne de Déu.
Després, Jesús fa una pregunta que és tot un desafiament per als seus deixebles: "Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?" No està pensant en la fe com a adhesió doctrinal, sinó en la fe que encoratja l'actuació de la vídua, model d'indignació, resistència activa i coratge per reclamar justícia als corruptes.
És aquesta la fe i la pregària dels cristians satisfets de les societats del benestar? Segurament, té raó J. B. Metz quan denuncia que en l'espiritualitat cristiana hi ha massa càntics i pocs crits d'indignació, massa complaença i poca nostàlgia d'un món més humà, massa consol i poca fam de justícia.

José Antonio Pagola

Xarxa evangelitzadora BONES NOTÍCIES.
Mantingues viva l'esperança dels pobres.
Passa-ho!

HOMILIA - GL

20-10-2013.
Dom 29 T.O.(C).
Lc 18, 1-8

SEGUIMOS CRENDO NA XUSTIZA?

Lucas narra unha breve parábola indicándonos que Xesús contouna para explicar aos seus discípulos “como tiñan que orar sempre sen desanimárense”. Este tema é moi querido para o evanxelista que, en varias ocasións, repite a mesma idea. Como é natural, a parábola foi lida case sempre como unha invitación a coidar a perseveranza na nosa oración a Deus.
Con todo, se observamos o contido do relato e a conclusión do mesmo Xesús, vemos que a clave da parábola é a sede de xustiza. Ata catro veces repite a expresión “facer xustiza”. Máis que modelo de oración, a viúva do relato é exemplo admirábel de loita pola xustiza no medio dunha sociedade corrupta que abusa dos máis febles.
A primeira personaxe da parábola é un xuíz que “nin teme a Deus nin lle importan os homes”. É a encarnación exacta da corrupción que denuncian repetidamente os profetas: os poderosos non temen á xustiza de Deus e non respectan a dignidade nin os dereitos dos pobres. Non son casos illados. Os profetas denuncian a corrupción do sistema xudicial en Israel e a estrutura machista daquela sociedade patriarcal.
A segunda personaxe é unha viúva indefensa no medio dunha sociedade inxusta. Por unha banda, vive sufrindo os atropelos dun “adversario” máis poderoso do que ela. Por outra, é vítima dun xuíz ao que non lle importa en absoluto a súa persoa nin o seu sufrimento. Así viven millóns de mulleres de todos os tempos na maioría dos pobos.
Na conclusión da parábola, Xesús non fala da oración. Primeiro de nada, pide confianza na xustiza de Deus: “Non fará Deus xustiza aos seus elixidos que lle berran día e noite”?. Estes elixidos non son “os membros da Igrexa” senón os pobres de todos os pobos que claman pedindo xustiza. Deles é o reino de Deus.
Logo, Xesús fai unha pregunta que é todo un desafío para os seus discípulos: “Cando veña o Fillo do Home, atopará esta fe na terra”?. Non está pensando na fe como adhesión doutrinal, senón na fe que alenta a actuación da viúva, modelo de indignación, resistencia activa e coraxe para reclamar xustiza aos corruptos.
É esta a fe e a oración dos cristiáns satisfeitos das sociedades do benestar? Seguramente, ten razón J. B. Metz cando denuncia que na espiritualidade cristiá hai demasiados cánticos e poucos gritos de indignación, demasiada compracencia e pouca nostalxia dun mundo máis humano, demasiado consolo e pouca fame de xustiza.

José Antonio Pagola
Traduciu:Xaquín Campo Freire

Rede Evanxelizadora  BOAS NOTICIAS.
Contribúe a defender ás mulleres máis indefensas.
Pásao.

HOMILIA -IT

20 ottobre 2013
XXIX T. O. (C)
Lc, 18, 1-8

CREDIAMO ANCORA NELLA GIUSTIZIA?

Luca narra una breve parabola, indicando che Gesù la raccontò per spiegare ai suoi discepoli la necessità di pregare sempre, senza stancarsi mai. Questo tema è molto caro all’evangelista che, in diverse occasioni, ripete la stessa idea. Come è naturale, la parabola è stata letta quasi sempre come un invito ad aver cura della perseveranza della nostra preghiera a Dio.
Tuttavia, se osserviamo il contenuto del racconto e la conclusione dello stesso Gesù, vediamo che la chiave della parabola è la sete di giustizia. Fino a quattro volte si ripete l’espressione fare giustizia. Più che modello di preghiera, la vedova del racconto è esempio mirabile di lotta per la giustizia in una società corrotta che abusa dei più deboli.
Il primo personaggio della parabola è un giudice che non temeva Dio né aveva riguardo per alcuno. È l’esatta incarnazione della corruzione che ripetutamente denunciano i profeti: i potenti non temono la giustizia di Dio e non rispettano la dignità né i diritti dei poveri. Non sono casi isolati. I profeti denunciano la corruzione del sistema giuridico in Israele e la struttura maschilista di quella società patriarcale.
Il secondo personaggio è una vedova indifesa in mezzo a una società ingiusta. Da una parte, vive soffrendo le vessazioni di un “avversario” più potente di lei. Dall’altra, è vittima di un giudice a cui non importa nulla della sua persona né della sua sofferenza. Così vivono milioni de donne di tutti i tempi nella maggior parte dei paesi.
Nella conclusione della parabola, Gesù non parla della preghiera. Prima di tutto chiede fiducia nella giustizia di Dio: Non farà forse Dio giustizia ai suoi eletti, che gridano giorno e notte verso di lui? Questi eletti non sono “i membri della Chiesa”, ma i poveri di tutti i paesi che gridano chiedendo giustizia. Di essi è il Regno di Dio.
Poi, Gesù fa una domanda che è tutta una sfida per i suoi discepoli: Ma il Figlio dell’uomo, quando verrà, troverà la fede sulla terra? Non sta pensando alla fede come adesione dottrinale, ma alla fede che alimenta l’azione della vedova, modello d’indignazione, resistenza attiva e coraggio per reclamare giustizia dai corrotti.
È questa la fede e la preghiera dei cristiani soddisfatti delle società del benessere? Sicuramente ha ragione J. B. Metz quando denuncia che nella spiritualità cristiana ci sono troppi cantici e poche grida di indignazione, troppa compiacenza e poca nostalgia di un mondo più umano, troppa consolazione e poca fame di giustizia.

José Antonio Pagola

Rete evangelizzatrice BUONE NOTIZIE.
Tieni viva la speranza dei poveri.
 Diffondilo.

HOMILIA - FR

20  Octobre  2013
29 Temps ordinaire (C)
Luc, 18, 1-8

CROYONS-NOUS ENCORE A LA JUSTICE?

Luc nous transmet une brève parabole nous rappelant que Jésus l’avait racontée pour expliquer à ses disciples « comment ils devaient toujours prier sans se décourager ». C’est un thème très cher à l’évangéliste qui reprend à maintes reprises la même idée. Naturellement, cette parabole a souvent été lue comme  une invitation à la persévérance dans notre relation à Dieu dans la prière.
Cependant, si nous remarquons le contenu du récit et la conclusion tirée par Jésus lui-même, nous constatons que la clé de la parabole est la soif de justice. L’expression « faire justice » est reprise quatre fois.  Plus qu’un modèle de prière, la veuve du récit est un exemple admirable de lutte pour la justice au milieu d’une société corrompue qui abuse des plus faibles.
Le premier personnage de la parabole est un juge qui “ne craint ni Dieu ni les hommes”. Il est l’incarnation exacte  de la corruption souvent dénoncée par les prophètes : les puissants ne craignent pas la justice de Dieu et ne respectent ni  la dignité  ni les droits des pauvres. Ce ne sont pas de cas isolés. Les  prophètes dénoncent la corruption du système judiciaire en Israël et la structure machiste de la société  patriarcale de ce temps-là.
Le deuxième personnage est une veuve vulnérable dans une société injuste. D’une part, elle vit en subissant les abus  d’un « adversaire » plus puissant qu’elle. D’autre part, elle est victime d’un juge qui se  moque royalement de sa personne et de ses souffrances. C’est-là la vie de millions de femmes de tous les temps, dans la plupart des peuples.
En tirant la conclusion de la parabole, Jésus ne parle pas de la prière. Il demande avant tout, d’avoir confiance en la justice de Dieu : « Dieu, ne fera-t-il pas justice  à ses élus qui crient vers lui jour et nuit » ? Ces élus en question  ne sont pas « les membres de l’Eglise » mais les pauvres de tous les peuples qui crient en demandant justice.  Le Royaume de Dieu est à eux !
Jésus pose ensuite une question qui est tout un défi lancé à ses disciples: “Lorsque le Fils de l’Homme reviendra, trouvera-t-il encore cette foi sur terre? » Il ne pense pas à la foi en tant qu’adhésion à une doctrine mais à la foi qui pousse cette veuve à agir : modèle d’indignation, de résistance active et de courage pour réclamer justice face aux corrompus.
Est-ce que ce sont là la foi et la prière des chrétiens satisfaits de nos  sociétés du bien-être ? J.B. Metz a sûrement raison lorsqu’il dénonce qu’il y a dans la spiritualité chrétienne trop de cantiques et peu de cris d’indignation, trop de complaisance et peu de nostalgie d’un monde plus humain, trop de consolation et peu de faim de justice.

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna, csv

Réseau d’évangélisation BONNES NOUVELLES.
Maintiens vivante l’espérance des pauvres.
Fais passer ce message !

HOMILIA - PT

20 de Outubro de 2013
29 Tempo ordinário (C)
Lucas, 18, 1-8

CONTINUAMOS A ACREDITAR NA JUSTIÇA?

Lucas narra uma breve parábola indicando-nos que Jesus lha contou para explicar aos Seus discípulos “como tinham que orar sempre sem desanimar”. Este tema é muito querido ao evangelista que, em várias ocasiões, repete a mesma ideia. Como es natural, a parábola foi lida quase sempre como um convite para cuidar da perseverança da nossa oração a Deus.
No entanto, se observamos o conteúdo do relato e a conclusão do mesmo Jesus, vemos que a chave da parábola é a sede de justiça. Até quatro vezes se repete a expressão “fazer justiça”. Mais que modelo de oração, a viúva do relato é exemplo admirável de luta pela justiça no meio de uma sociedade corrupta que abusa dos mais débeis.
O primeiro personagem da parábola é um juiz que “não teme a Deus nem lhe importam os homens”. É a encarnação exata da corrupção que denunciam repetidamente os profetas: os poderosos não temem a justiça de Deus e não respeitam a dignidade nem os direitos dos pobres. Não são casos isolados. Os profetas denunciam a corrupção do sistema judicial em Israel e a estrutura machista daquela sociedade patriarcal.
O segundo personagem é uma viúva indefesa no meio de uma sociedade injusta. Por uma parte, vive o sofrimento dos atropelos de um “adversário” mais poderoso que ela. Por outro, é vítima de um juiz a quem não lhe importa em absoluto a sua pessoa nem o seu sofrimento. Assim vivem milhões de mulheres de todos os tempos na maioria dos povos.
Na conclusão da parábola, Jesus não fala da oração. Antes de mais nada, pede confiança na justiça de Deus: “Não fará Deus justiça aos Seus eleitos que lhe gritam dia e noite?”. Estes eleitos não são “os membros da Igreja” mas os pobres de todos os povos que clamam pedindo justiça. Deles é o reino de Deus.
Logo, Jesus faz uma pregunta que é todo um desafio para os Seus discípulos: “Quando vier o Filho do Homem, encontrará esta fé na terra?”. Não está a pensar na fé como adesão doutrinal, mas na fé que alenta a atuação da viúva, modelo de indignação, resistência ativa e coragem para reclamar justiça aos corruptos.
É esta a fé e a oração dos cristãos satisfeitos das sociedades do bem-estar? Seguramente, tem razão J. B. Metz quando denuncia que na espiritualidade cristã há demasiados cânticos e poucos gritos de indignação, demasiada complacência e pouca nostalgia de um mundo mais humano, demasiado consolo e pouca fome de justiça.

José Antonio Pagola

Rede evangelizadora BUENAS NOTICIAS.
Mantem viva a esperança dos pobres.
Passa-o.

HOMILIA - EN

Oct. 20, 2013
29th Sunday in Ordinary Time (C)
Luke 18:1-8

DO WE STILL BELIEVE IN JUSTICE?

Luke tells a short parable that points out to us that Jesus wants to explain to his disciples “about the need to pray continually and never lose heart”.  This topic is very dear to the Gospel writer since he repeats the same idea in various settings.  As usual, the parable has been read almost always as an invitation to keep persevering in our prayer to God.
However if we take into account the content of this story and the conclusion Jesus makes, we see that the key to the parable is the thirst for justice.  At least four times the expression “do justice” gets repeated.  More than a model of prayer, the widow in the story is an admirable example of the struggle for justice in the midst of a corrupt society that abuses the very weak.
The first character in the parable is a judge “who had neither fear of God nor respect for anyone”.  He is the exact incarnation of the corruption that the prophets have denounced over and over: the powerful don’t fear God’s justice and don’t respect the dignity or the rights of the poor.  These aren’t isolated cases.  The prophets denounce the corruption of the judicial system in Israel and the male chauvinist structures of that patriarchal society.
The second character is a widow who is helpless in the midst of an unjust society.  On one hand, she’s been suffering the abuse of an “enemy” who is stronger than she is.  On the other hand she is the victim of a judge who isn’t concerned at all about her or her suffering.  This is how millions of women have lived in most countries throughout the ages.
At the end of the parable, Jesus isn’t talking about prayer.  More than anything, he asks us to trust in God’s justice: “Will God not see justice done to his elect if they keep calling to him day and night?”  These elect aren’t ‘the members of the Church’ but the poor of every nation who cry out asking for justice.  Of them is the Kingdom of God.
Later on Jesus asks a question that is a complete challenge to his disciples: “When the Son of man comes, will he find any faith on earth?”  He isn’t thinking about faith as a holding onto doctrine, but faith that strengthens the action of a widow who is a model of indignation, a faith that is active resistance and courage to demand justice of the corrupt.
Is this the faith and the prayer of Christians who live pretty complacent in our pampered societies?  Surely J.B. Metz was right when he indicates that in our Christian spirituality there are too many songs and too few cries of indignation, too much complacency and too little yearning for a more human world, too much consolation and too little hunger for justice.

José Antonio Pagola

Evangelization Network BUENAS NOTICIAS.
Keep the hope of the poor alive.
Pass it on.


HOMILIA - CN

20131020日,
在普通時間29日星期日(C
路加福音18:1-8


我们还相信正义吗?

圣史路加记述了一个简短的比喻,告诉我们耶稣如何告诉他的门徒们应时常祈祷,不要灰心。这是圣史非常喜爱的一个题目,他在不同的场合多次重复这个思想。很自然地,这个比喻总是被解读为一个让我们坚持不懈地向天主祈祷的邀请。
然而,如果我们仔细观察这段福音的内容与耶稣所做的结论,我们会看到这个比喻的关键是对正义的渴望。文中的寡妇不仅仅是一个祈祷的模范,更是一个在欺压弱小者的腐败社会中为正义而奋斗的榜样。
这个比喻所提到的第一个人物是一个既不敬畏天主也不敬重人的法官。这正是先知们不断批判的腐败的化身:那些达官权贵们既不敬畏天主的正义,也不尊重穷人的尊严与权利。这并不是个别现象。先知们批判以色列司法机构的腐败与那个父性社会的大男人主义。
第二个人物是一个生活在不义社会中的贫困寡妇。一方面,她承受着一个比她有权势的对头的欺压;另一方面,她是一个根本不将她及她的痛苦放在眼中的法官的牺牲品。从古至今,在世界上大多数的民族中,无数的妇女这样悲惨地生活着。
在这个比喻的最后,耶稣并没有提到祈祷。首先,他要求我们信赖天主的正义:天主所拣选的人,日夜呼求他,他岂能不为他们伸张正义?这些被选的人不是教会的成员,而是世上所有呼求正义的穷人。天国是属于他们的。
随后,耶稣提出了一个问题,这为他的门徒们是一个巨大的挑战:当人子来临时,能在世上找到信德吗?他所想的并不是一个遵守各项教会规定的信德,而是一个像这个寡妇的信德,因着不义而愤怒,有勇气反抗不义,向腐败者呼喊正义的信德。
在一个追求舒适生活的社会中,这是基督徒的信德与祈祷吗?显然,当梅茨(J.B. Metz)指出在基督徒的精神中有太多的凯歌,太少正义的呼喊,太多的满足,太少对更人性化的世界的渴望,太多的安慰,太少对正义的渴望时,是有道理的。

若瑟×安多尼帕戈拉.
翻译者: 宁远
 (Traducción de Eclesalia Informativo)

紅傳福音的好消息。
支持真正跟隨耶穌的生活。
通過。


No hay comentarios:

Publicar un comentario