lunes, 26 de octubre de 2015

11/01/2015 - All Saints (B)

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre, José Antonio Pagola nos visitó en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos la conferencia:
"Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción". 
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .

Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------


HOMILIA - ES

01-11-2015
Todos los Santos – B
Mateo 5,1-12

CREER EN EL CIELO

En esta fiesta cristiana de «Todos los Santos», quiero decir cómo entiendo y trato de vivir algunos rasgos de mi fe en la vida eterna. Quienes conocen y siguen a Jesucristo me entenderán.
Creer en el cielo es para mí resistirme a aceptar que la vida de todos y de cada uno de nosotros es solo un pequeño paréntesis entre dos inmensos vacíos. Apoyándome en Jesús, intuyo, presiento, deseo y creo que Dios está conduciendo hacia su verdadera plenitud el deseo de vida, de justicia y de paz que se encierra en la creación y en el corazón da la humanidad.
Creer en el cielo es para mí rebelarme con todas mis fuerzas a que esa inmensa mayoría de hombres, mujeres y niños, que solo han conocido en esta vida miseria, hambre, humillación y sufrimientos, quede enterrada para siempre en el olvido. Confiando en Jesús, creo en una vida donde ya no habrá pobreza ni dolor, nadie estará triste, nadie tendrá que llorar. Por fin podré ver a los que vienen en las pateras llegar a su verdadera patria.
Creer en el cielo es para mí acercarme con esperanza a tantas personas sin salud, enfermos crónicos, minusválidos físicos y psíquicos, personas hundidas en la depresión y la angustia, cansadas de vivir y de luchar. Siguiendo a Jesús, creo que un día conocerán lo que es vivir con paz y salud total. Escucharán las palabras del Padre: Entra para siempre en el gozo de tu Señor.
No me resigno a que Dios sea para siempre un «Dios oculto», del que no podamos conocer jamás su mirada, su ternura y sus abrazos. No me puedo hacer a la idea de no encontrarme nunca con Jesús. No me resigno a que tantos esfuerzos por un mundo más humano y dichoso se pierdan en el vacío. Quiero que un día los últimos sean los primeros y que las prostitutas nos precedan. Quiero conocer a los verdaderos santos de todas las religiones y todos los ateísmos, los que vivieron amando en el anonimato y sin esperar nada.
Un día podremos escuchar estas increíbles palabras que el Apocalipsis pone en boca de Dios: «Al que tenga sed, yo le daré a beber gratis de la fuente de la vida». ¡Gratis! Sin merecerlo. Así saciará Dios la sed de vida que hay en nosotros.

José Antonio Pagola

HOMILIA - EU

2015-11-01
Santu Guztiak – B
Mateo 5,1-12

ZERUA BADELA SINETSI

«Santu Guztien» kristau-jai honetan hau agertu nahi dut: betiko biziaz dudan fedearen ezaugarri batzuk nola hartzen ditudan eta nola ahalegintzen naizen haiek bizitzen. Kristo ezagutzen eta hari jarraitzen dionak ulertuko dit, nik uste.
Zerua badela sinestea niretzat, honako uste hau ezin onartu ahal izatea da: bizitza hau gutako bakoitzarentzat bi hutsune izugarri handiren arteko parentesi koxkor bat besterik ez dela. Jesus sostengutzat hartuz, barruntatzen dut, sumatzen dut, desiratzen eta sinesten dut ezen Jainkoa bere egiazko betera bideratzen ari dela kreazioak eta gizadiaren bihotzak beren baitan bizi duten biziaren, zuzentasunaren eta bakearen desira.
Zerua badela sinestea niretzat, neure indar guztiaz honako honen kontra altxatzea da: gizonezkoen, emakumeen, haurren gehiengo handi hori, bizitza honetan soilik miseria, umilazioa eta sufrimena ezagutu duen hori, betiko ahaztua izango delakoaren kontra altxatzea. Jesusen baitan dudan konfiantzaz, bizitza bat sinesten dut zeinetan ez baita izango pobreziarik eta oinazerik, inor ez baita biziko triste, inork ez baitu izango zertan negar egin. Azkenean beren aberrira iristen ikusiko ditut itsas txaneletan datozenak.
Zerua badela sinestea niretzat, hainbat eta hainbat jenderengana hurbiltzea da: osasunik gabe, gaixo kroniko, elbarri fisiko eta psikiko, depresioan eta larritasunean murgildurik, bizitzeaz eta borroka egiteaz asperturik den jendearengana hurbiltzea. Jesusi jarraituz, sinesten dut ezen egun batean ezagutuko dutela zer den bakean eta guztiz osasuntsu bizitzea. Entzungo diotela Aitari esaten: Sar zaitez zeure Jaunaren gozamenean betiko.
Ezin dut ulertu Jainkoa «Jainko ezkutua» izango dela betiko; ez dugula gozatuko sekula haren begitartea, samurtasuna eta besarkada. Ezin zait burutik pasatu ez dugula Jesusekin topo egingo sekula. Ezin dut ulertu hutsean geldituko dela mundua gizatarragoa eta zoriontsuagoa bihurtzeko egin den hainbat eta hainbat ahalegin. Egun batean azkenak lehenengo izan daitezen eta prostituituak geure aurretik izan ditzagun nahi dut. Erlijio guztietako eta ateismo guztietako egiazko santuak, anonimatuan eta ezer espero gabe bizi izan direnak ezagutu nahi ditut.
Egun batean entzun ahal izango ditugu hitz sinestezin hauek, Apokalipsi liburuak Jainkoaren ahoan ezarri dituen hauek: «Egarri izango denari, doan emanen diot nik bizi-iturritik edatea». Doan! Merezimendurik gabe. Horrela aseko du Jainkoak gu baitan den bizi-egarria.

José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA - CA

01-11-2015
Tots Sants – B
Mateu 5,1-12

CREURE EN EL CEL

En aquesta festa cristiana de «Tots Sants», vull dir com entenc i intento viure alguns trets de la meva fe en la vida eterna. Els que coneixen i segueixen Jesucrist m’entendran.
Creure en el cel és per a mi resistir-me a acceptar que la vida de tots i de cadascú de nosaltres és només un petit parèntesi entre dos immensos buits. Recolzant-me en Jesús, intueixo, pressento, desitjo i crec que Déu està conduint cap a la seva veritable plenitud el desig de vida, de justícia i de pau que enclou la creació i el cor de la humanitat.
Creure en el cel és per a mi rebel·lar-me amb totes les meves forces en contra que aquesta immensa majoria d’homes, dones i nens, que només han conegut en aquesta vida misèria, fam, humiliació i sofriments, quedi enterrada per sempre en l’oblit. Confiant en Jesús, crec en una vida on ja no hi haurà pobresa ni dolor, ningú estarà trist, ningú haurà de plorar. Per fi podré veure els que vénen en les pasteres arribar a la seva veritable pàtria.
Creure en el cel és per a mi apropar-me amb esperança a tantes persones sense salut, malalts crònics, minusvàlids físics i psíquics, persones enfonsades en la depressió i l’angoixa, cansades de viure i de lluitar. Seguint Jesús, crec que un dia coneixeran el que és viure amb pau i salut total. Escoltaran les paraules del Pare: Entra per sempre en el goig del teu Senyor.
No em resigno que Déu sigui per sempre un «Déu amagat», del qual no puguem conèixer mai la seva mirada, la seva tendresa i les seves abraçades. No em puc fer a la idea de no trobar-me mai amb Jesús. No em resigno que tants esforços per un món més humà i més feliç es perdin en el buit. Vull que un dia els últims siguin els primers i que les prostitutes ens precedeixin. Vull conèixer els veritables sants de totes les religions i tots els ateismes, els que van viure estimant en l’anonimat i sense esperar res.
Un dia podrem escoltar aquestes increïbles paraules que l’Apocalipsi posa en boca de Déu: «Al qui tingui set, jo li concediré que begui a la font de l’aigua de la vida sense pagar res». De franc! Sense merèixer-ho. Així saciarà Déu la set de vida que hi ha en nosaltres.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA - GL

01-11-2015
Todos os Santos – B
Mateu 5,1-12

CRER NO CEO

Nesta festa cristiá de «Todos os Santos», quero dicir como entendo e trato de vivir algúns trazos da miña fe na vida eterna. Os que coñece e seguen a Xesús Cristo entenderanme.
Crer no ceo é para min resistirme a aceptar que a vida de todos e de cada un de nós é só un pequeno paréntese entre dous inmensos baleiros. Apoiándome en Xesús, intúo, presinto, desexo e creo que Deus está conducindo cara á súa verdadeira plenitude o desexo de vida, de xustiza e de paz que se encerra na creación e no corazón da humanidade.
Crer no ceo é para min rebelarme con todas as miñas forzas a que esa inmensa maioría de homes, mulleres e nenos, que só coñeceron nesta vida miseria, fame, humillación e sufrimentos, fique enterrada para sempre no esquecemento. Confiando en Xesús, creo nunha vida onde xa non haberá pobreza nin dor, ninguén estará triste, ninguén terá de chorar Poderei ver aos que veñen nas pateras chegaren por fin á súa verdadeira patria.
Crer no ceo é para min achegarme con esperanza a tantas persoas sen saúde, doentes crónicos, minusválidos físicos e psíquicos, persoas afundidas na depresión e a angustia, cansadas de viviren e de loitaren. Seguindo a Xesús, creo que un día coñecerán o que é vivir con paz e saúde total. Escoitarán as palabras do Pai: Entra para sempre no gozo do teu Señor.
Non me resigno a que Deus sexa para sempre un «Deus oculto», do que non podamos coñecer xamais a súa mirada, a súa tenrura e os seus abrazos. Non podo facerme á idea de non atoparme nunca con Xesús. Non me resigno a que tantos esforzos por un mundo máis humano e ditoso se  perdan no baleiro. Quero que un día os últimos sexan os primeiros e que as prostitutas nos precedan. Quero coñecer aos verdadeiros santos de todas as relixións e todos os ateísmos, os que viviron amando no anonimato e sen esperaren nada.
Un día poderemos escoitar estas incribles palabras que a Apocalipse pon en boca de Deus: «Ao que teña sede, eu dareille a beber gratis da fonte da vida». ¡Gratis! merecelo. Así saciará Deus a sede de vida que hai en nós.

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA -IT

01-11-2015
Tutti i Santi – B
Mateo 5,1-12

CREDERE NEL CIELO

In questa festa cristiana di «Tutti i Santi», voglio dire come intendo e cerco di vivere alcuni tratti della mia fede nella vita eterna. Coloro che conoscono e seguono Gesù Cristo mi intenderanno.
Credere nel cielo è per me rifiutare di accettare che la vita di tutti e di ciascuno di noi sia solo una piccola parentesi tra due immensi vuoti. Appoggiandomi a Gesù, intuisco, presagisco, desidero e credo che Dio sta conducendo verso la sua vera pienezza il desiderio di vita, di giustizia e di pace racchiuso nella creazione e nel cuore dell’umanità.
Credere nel cielo è per me ribellarmi con tutte le mie forze al fatto che quell’immensa maggioranza di uomini, donne e bambini che in questa vita hanno conosciuto solo miseria, fame, umiliazione e sofferenza, resti seppellita per sempre nell’oblio. Confidando in Gesù, credo in una vita in cui non ci sarà più povertà né dolore, nessuno sarà triste, nessuno dovrà piangere. Infine potrò vedere quelli che vengono nei barconi arrivare alla loro vera patria.
Credere nel cielo è per me avvicinarmi con speranza a tante persone senza salute, infermi cronici, handicappati fisici e psichici, persone affondate nella depressione e nell’angoscia, stanche di vivere e di lottare. Seguendo Gesù, credo che un giorno conosceranno quello che è vivere in pace e salute totale. Ascolteranno le parole del Padre: Entra per sempre nella gioia del tuo Signore.
Non mi rassegno a che Dio sia per sempre un «Dio nascosto» di cui non possiamo conoscere mai lo sguardo, la tenerezza e gli abbracci. Non posso sopportare l’idea di non incontrarmi mai con Gesù. Non mi rassegno a che tanti sforzi per un mondo più umano e felice si perdano nel vuoto. Voglio che un giorno gli ultimi siano i primi e che le prostitute ci precedano. Voglio conoscere i veri santi di tutte le religioni e di tutti gli ateismi, quelli che vissero amando nell’anonimato e senza attendere nulla.
Un giorno potremo ascoltare queste incredibili parole che l’Apocalisse pone in bocca a Dio: «Chi ha sete, prenda gratuitamente l’acqua della vita». Gratuitamente! Senza meritarlo. Così Dio sazierà la sete di vita che c’è in noi.

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA - FR

01-11-2015
Tous les saints – B
Matthieu 5,1-12

CROIRE AU CIEL

En cette fête chrétienne de la «Toussaint», je voudrais dire comment je comprends et j’essaie de vivre quelques aspects de ma foi en la vie éternelle. Ceux qui connaissent et suivent le Christ me comprendront.
Croire au ciel signifie pour moi refuser d’accepter que la vie de tout un chacun ne soit qu’une petite parenthèse entre deux immenses vides. En m’appuyant sur Jésus, j’ai l’intuition, le pressentiment, le désir et la croyance que Dieu est en train de conduire vers sa véritable plénitude le désir de vie, de justice et de paix que la création et le cœur de l’humanité renferment.
Croire au ciel est pour moi me rebeller de toutes mes forces contre l’idée que cette immense majorité d’hommes, de femmes et d’enfants, qui n’ont connu dans cette vie que misère, famine, humiliation et souffrance, restent pour toujours enterrés dans l’oubli. En mettant ma confiance en Jésus, je crois en une vie où il n’y aura plus ni pauvreté ni douleur, où personne ne sera triste ni aura à pleurer. Je pourrai enfin voir ces immigrants qui meurent en mer lors de leur traversée, arriver à leur véritable patrie.
Croire au ciel est pour moi me rapprocher avec espérance de tant de personnes qui n’ont pas une bonne santé, des malades chroniques, des handicapés physiques et psychiques, des personnes enfoncées dans la dépression et dans l’angoisse, fatiguées de vivre et de lutter. En suivant Jésus, je crois qu’elles connaîtront un jour ce que veut dire vivre avec une paix et une santé totales. Ils entendront les paroles du Père: Entre pour toujours dans la joie de ton Maître.
Je ne me résigne pas à ce que Dieu soit pour toujours un «Dieu caché», dont on ne peut jamais connaître  le regard, la tendresse, l’affection. Je ne peux pas me faire à l’idée de ne pouvoir jamais rencontrer Jésus. Je ne me résigne pas à ce que tant d’efforts pour construire un monde plus humain et heureux se perdent dans le vide. Je veux qu’un jour les derniers soient les premiers et que les prostituées nous devancent. Je veux connaître les vrais saints de toutes les religions et tous les athéismes, ceux qui ont vécu en aimant dans l’anonymat et sans rien  attendre.
Un jour nous pourrons entendre ces paroles incroyables que l’Apocalypse met dans la bouche de Dieu: «A celui qui a soif je  donnerai à boire gratuitement de la source de la vie». Gratuitement! Sans l’avoir mérité. C’est ainsi que Dieu étanchera la soif de vie qui se trouve en nous.

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna

HOMILIA - PT

01-11-2015
Todos os Santos – B
Marcos 5,1-12

ACREDITAR NO CÉU

Nesta festa cristã de «Todos os Santos», quero dizer como entendo e trato de viver alguns aspetos da minha fé na vida eterna. Quem conhece e segue Jesus Cristo entender-me-á.
Acreditar no céu é para mim resistir-me a aceitar que a vida de todos e de cada um de nós é apenas um pequeno parêntesis entre dois imensos vazios. Apoiando-me em Jesus, intuiu, pressinto, desejo e creio que Deus está a conduzir para a sua verdadeira plenitude o desejo de vida, de justiça e de paz que se encerra na criação e no coração da humanidade.
Acreditar no céu é para mim rebelar-me com todas as minhas forças a que essa imensa maioria de homens, mulheres e crianças, que só conheceram nesta vida miséria, fome, humilhação e sofrimentos, fique enterrada para sempre no esquecimento. Confiando em Jesus, creio numa vida onde já não haverá pobreza nem dor, ninguém estará triste, ninguém terá que chorar. Por fim poderei ver aos que vêm nas barcas chegar à sua verdadeira pátria.
Acreditar no céu é para mim aproximar-me com esperança a tantas pessoas sem saúde, doentes crónicos, inválidos físicos e psíquicos, pessoas afundadas na depressão e na angústia, cansadas de viver e de lutar. Seguindo Jesus, creio que um dia conhecerão o que é viver com paz e saúde total. Escutarão as palavras do Pai: Entra para sempre no gozo do teu Senhor.
Não me resigno a que Deus seja para sempre um «Deus oculto», de quem não podemos conhecer jamais o Seu olhar, a Sua ternura e os Seus abraços. Não posso imaginar não me encontrar nunca com Jesus. Não me resigno a que tantos esforços por um mundo mais humano e ditoso se percam no vazio. Quero que um dia os últimos sejam os primeiros e que as prostitutas nos precedam. Quero conhecer aos verdadeiros santos de todas as religiões e de todos os ateísmos, os que viveram amando no anonimato e sem esperar nada.
Um dia poderemos escutar estas incríveis palavras que o Apocalipse coloca na boca de Deus: «Ao que tenha sede, Eu lhe darei de beber grátis da fonte da vida». Grátis! Sem o merecer. Assim saciará Deus a sede de vida que há em nós.

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA - EN

11-01-2015
Feast of All Saints – B
Matthew 5,1-12

BELIEVE IN HEAVEN

In this Christian feast of «All Saints», I want to say how I understand and deal with living some aspects of my faith in eternal life. Those who know and follow Jesus Christ will understand me.
For me, to believe in heaven is to resist accepting that the life of everyone and of each one of us is just a little parenthesis between two vacuums. Relying on Jesus, I intuit, feel, desire and believe that God is leading toward a true fullness our desire for life, justice and peace that are part of creation and part of humanities’ heart.
For me, to believe in heaven is to rebel with all my power against the fact that a huge majority of men, women and children in this life have only known misery, hunger, humiliation and suffering, being buried forever in oblivion. Trusting in Jesus, I believe in a life where there is now no poverty, no one is sad, no one needs to cry. Finally I would be able to see those together in the boat of life arrive at their true homeland.
For me, to believe in heaven is to draw near with hope to so many people without health, the chronically sick, the physically and mentally handicapped, those plunged into depression and anxiety, those tired or living and struggling. Following Jesus, I believe that one day they will know what it is to live in peace and full health. They will hear the words of the Father: Enter into your Master’s joy forever.
I do not accept that God will always be a «hidden God», whose gaze, kindness and embrace we can never know. I can’t fathom the idea that I’ll never meet Jesus. I do not accept that so much effort for a more human and happy world gets lost in emptiness. I desire that the last will be first someday and that the prostitutes go in before us. I desire to know the true saints of all religion and of all atheisms, those who loved anonymously, expecting nothing.
One day we will be able to hear these unbelievable words that the Book of Revelation puts in God’s mouth: «To the one who is thirsty, I will give to drink freely of the fountain of life». Free! Without deserving it. That’s how God will quench the thirst for life that we find within us.

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf




Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com


lunes, 19 de octubre de 2015

10/25/2015 - 30th Sunday in Ordinary Time (B)

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre, José Antonio Pagola nos visitó en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos la conferencia:
"Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción". 
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .

Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------


HOMILIA - ES

25-10-2015
30 Tiempo Ordinario – B
Marcos 10,46-52

CURARNOS DE LA CEGUERA

¿Qué podemos hacer cuando la fe se va apagando en nuestro corazón? ¿Es posible reaccionar? ¿Podemos salir de la indiferencia? Marcos narra la curación del ciego Bartimeo para animar a sus lectores a vivir un proceso que pueda cambiar sus vidas.
No es difícil reconocernos en la figura de Bartimeo. Vivimos a veces como «ciegos», sin ojos para mirar la vida como la miraba Jesús. «Sentados», instalados en una religión convencional, sin fuerza para seguir sus pasos. Descaminados, «al borde del camino» que lleva Jesús, sin tenerle como guía de nuestras comunidades cristianas.
¿Qué podemos hacer? A pesar de su ceguera, Bartimeo «se entera» de que, por su vida, está pasando Jesús. No puede dejar escapar la ocasión y comienza a gritar una y otra vez: «ten compasión de mí». Esto es siempre lo primero: abrirse a cualquier llamada o experiencia que nos invita a curar nuestra vida.
El ciego no sabe recitar oraciones hechas por otros. Solo sabe gritar y pedir compasión porque se siente mal. Este grito humilde y sincero, repetido desde el fondo del corazón, puede ser para nosotros el comienzo de una vida nueva. Jesús no pasará de largo.
El ciego sigue en el suelo, lejos de Jesús, pero escucha atentamente lo que le dicen sus enviados: «¡Ánimo! Levántate. Te está llamando». Primero, se deja animar abriendo un pequeño resquicio a la esperanza. Luego, escucha la llamada a levantarse y reaccionar. Por último, ya no se siente solo: Jesús lo está llamando. Esto lo cambia todo.
Bartimeo da tres pasos que van a cambiar su vida. «Arroja el manto» porque le estorba para encontrarse con Jesús. Luego, aunque todavía se mueve entre tinieblas, «da un salto» decidido. De esta manera «se acerca» a Jesús. Es lo que necesitamos muchos de nosotros: liberarnos de ataduras que ahogan nuestra fe; tomar, por fin, una decisión sin dejarla para más tarde; y ponernos ante Jesús con confianza sencilla y nueva.
Cuando Jesús le pregunta qué quiere de él, el ciego no duda. Sabe muy bien lo que necesita: «Maestro, que pueda ver». Es lo más importante. Cuando uno comienza a ver las cosas de manera nueva, su vida se transforma. Cuando una comunidad recibe luz de Jesús, se convierte.

José Antonio Pagola

HOMILIA - EU

2015-10-25
Urteko 30. igandea – B
Markos 10,46-52

ITSU IZATETIK SENDATU

Zer egin genezake geure bihotzean fedea epeltzen ari dela nabari dugunean? Daitekeena ote erreakzionatzea? Irten ote gintezke axola-ezetik? Bartimeo itsuaren sendatzea dakarkigu Markosek, bere irakurleei bihotz emateko, bere bizitza aldaraz lezakeen ibilbidea egitera jo dezaten.
Ez da neke geure burua ezagutzea Bartimeoren irudi horretan. Inoizka «itsu» bezala bizi ohi gara, begirik gabe, Jesusek ikusten zuen moduan, bizitza ikusteko. «Eseririk», ohiko erlijio batean kokaturik, Jesusen urratsei jarraitzeko kemenik gabe. Desbideraturik, Jesus egiten ari den bidearen «ertzean», hura hartu ezinik geure kristau-elkarteen gidaritzat.
Zer egin genezake? Bere itsu-izaera eta guzti, Bartimeok «jakin du» ezen bere ingurunean dabilela Jesus. Ezin utzi du galtzen bere aukera, eta hoska ekin dio, behin eta berriz: «erruki nitaz». Horixe da beti lehenengo gauza: bihotza irekitzea edozein deiri edo esperientziari, geure bizitza sendatzera gonbidatzen gaituenean.
Itsuak ez daki bestek egindako otoitzak errepikatzen. Dei-hotsa bakarrik atera zaio, erruki-eskea soilik, bere burua gaizki ikusten duelako. Dei-hots apal eta egiati hori, bihotz-barnetik atera den hori, bizitza on baten hasiera gerta dakiguke. Jesus ez da igaroko gure ondotik kasurik egin gabe.
Itsuak lurrean jarraitzen du, Jesusengandik urrun, baina adi-adi entzun du bidalitakoek esan diotena: «Aupa! Jaiki! Deika duzu!» Lehenik, bihotza ireki du, esperantzari zirrikitu txiki bat eskainiz. Ondoren, deia entzun du, jaiki eta erreakziona dezan. Azkenik, ez dago bakarrik: deika sumatu du Jesus. Guztiz aldarazi du horrek itsua.
Orduan, hiru urrats egin ditu Bartimeok, bere bizia aldatuko dutenak. «Gain-jantzia bota du», oztopo du Jesusengana joateko. Gero, artean itsumustuka bada ere, «jausi bat egin du», ausart. Horrela, Jesusengana «hurbildu da». Horra zer behar genukeen gutako askok ere: geure fedea itotzen ari diren lotura askotarik geure burua askatu; behingoz erabakia hartu, gerorako utzi gabe, eta Jesusen aurrean jarri, konfiantza xumez eta berriz.
Jesusek galdetu dionean zer nahi duen, itsuak ez du dudarik. Ederki asko daki zer behar duen: «Irakasle, ikus dezadala». Hori du gauzarik inportanteena. Norbait gauzak era berri batean ikusten hasten denean, eraldatu egiten da halakoaren bizitza. Elkarte bat, Jesusen argia ikusten duenean, bihotz-berritu egiten da.

José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA - CA

25-10-2015
Diumenge 30 durant l’any – B
Marc 10,46-52

GUARIR-SE DE LA CEGUESA

Què podem fer quan la fe va apagant-se en el nostre cor? És possible reaccionar? Podem sortir de la indiferència? Marc narra la guarició del cec Bartimeu per animar els seus lectors a viure un procés que pugui canviar les seves vides.
No és difícil reconèixer-nos en la figura de Bartimeu. Vivim de vegades com «cecs», sense ulls per mirar la vida com la mirava Jesús. «Asseguts», instal·lats en una religió convencional, sense força per seguir els seus passos. Desencaminats, «a la vora del camí» que porta Jesús, sense tenir-lo com a guia de les nostres comunitats cristianes.
Què podem fer? Malgrat la seva ceguesa, Bartimeu «s’assabenta» que, per la seva vida, està passant Jesús. No pot deixar escapar l’ocasió i comença a cridar una i altra vegada: «tingues pietat de mi». Això és sempre el primer: obrir-se a qualsevol crida o experiència que ens convida a guarir la nostra vida.
El cec no sap recitar oracions fetes per altres. Només sap cridar i demanar compassió perquè es troba malament. Aquest crit humil i sincer, repetit des del fons del cor, pot ser per a nosaltres el començament d’una vida nova. Jesús no passarà de llarg.
El cec segueix a terra, lluny de Jesús, però escolta atentament el que li diuen els seus enviats: «Coratge! Aixeca’t que et crida». Primer, es deixa animar obrint una petita escletxa a l’esperança. Després, escolta la crida a aixecar-se i reaccionar. Finalment, ja no se sent sol: Jesús el crida. Això ho canvia tot.
Bartimeu dóna tres passes que canviaran la seva vida. «Llança el mantell» perquè el destorba per trobar-se amb Jesús. Després, tot i que encara es mou entre tenebres, «es posà dret d’una revolada». D’aquesta manera «s’acosta» a Jesús. És el que necessitem molts de nosaltres: alliberar-nos de lligams que ofeguen la nostra fe; prendre, per fi, una decisió sense deixar-la per més tard; i posar-nos davant Jesús amb confiança senzilla i nova.
Quan Jesús li pregunta què vol d’ell, el cec no dubta. Sap molt bé el que necessita: «Mestre, fes que hi vegi». És el més important. Quan hom comença a veure les coses de manera nova, la seva vida es transforma. Quan una comunitat rep llum de Jesús, es converteix.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA - GL

25-10-2015
30 Tempo Ordinario – B
Marcos 10,46-52

CURÁRMONOS DA CEGUEIRA

Que podemos facer cando a fe se vai apagando no noso corazón? É posíbel reaccionarmos? Podemos saír da indiferenza? Marcos narra a curación do cego Bartimeu para animar aos seus lectores a viviren un proceso que poida cambiar as súas vidas.
Non é difícil recoñecérmonos na figura de Bartimeu. Vivimos ás veces coma «cegos», sen ollos para mirarmos a vida como a miraba Xesús. «Sentados», instalados nunha relixión convencional, sen forza para seguir os seus pasos. Descamiñados, «aos bordos do camiño» que leva Xesús, sen telo como guía das nosas comunidades cristiás.
Que podemos facer? Malia a súa cegueira, Bartimeu «decátase» de que, pola súa vida, está pasando Xesús. Non pode deixar escapar a ocasión e comeza a gritar unha e outra vez: «ten compaixón de min». Isto é sempre o primeiro: abrirse a calquera chamada ou experiencia que nos invita a curarmos a nosa vida.
O cego non sabe recitar oracións feitas por outros. Só sabe berrar e pedir compaixón porque se sente mal. Este berro humilde e sincero, repetido desde o fondo do corazón, pode ser para nós o comezo dunha vida nova. Xesús non pasará de longo.
O cego segue no chan, lonxe de Xesús, pero escoita atentamente o que lle din os seus enviados: «Ánimo! Érguete! Estate chamando». Primeiro, déixase animar abrindo unha pequena físgoa á esperanza. Logo, escoita a chamada a levantarse e reaccionar. Para rematar, xa non se sente só: Xesús estao chamando. Isto cámbiao todo.
Bartimeu dá tres pasos que van cambiar a súa vida. «Tira co manto» porque lle estorba para atoparse con Xesús. Logo, por máis que aínda se move entre tebras, «dá un salto» decidido. Deste xeito «achégase» a Xesús. É o que necesitamos moitos de nós: liberarnos de ataduras que afogan a nosa fe; tomar, por fin, unha decisión sen deixala para máis tarde; e poñérmonos diante Xesús con confianza sinxela e nova.
Cando Xesús lle pregunta que quere del, o cego non dúbida. Sabe moi ben o que necesita: «Mestre, que poida ver». É o máis importante. Cando un comeza a ver as cousas de xeito novo, a súa vida transfórmase. Cando unha comunidade recibe luz de Xesús, convértese.

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA -IT

25-10-2015
30 Tempo Ordinario – B
Marco 10,46-52

GUARIRCI DALLA CECITÀ

Che possiamo fare quando la fede si va spegnendo nel nostro cuore? È possibile reagire? Possiamo uscire dall’indifferenza? Marco narra la guarigione del cieco Bartimeo per animare i suoi lettori a vivere un processo che può cambiare la loro vita.
Non è difficile riconoscerci nella figura di Bartimeo. Viviamo a volte come «ciechi», senza occhi per guardare la vita come la guardava Gesù. «Seduti», istallati in una religione convenzionale, senza forza per seguire i suoi passi. Disorientati, «ai margini del cammino» che segue Gesù, senza averlo come guida delle nostre comunità cristiane.
Che possiamo fare? Nonostante la sua cecità, Bartimeo «si rende conto» che per la sua vita sta passando Gesù. Non può lasciarsi scappare l’occasione e comincia a gridare ripetutamente: «Abbi pietà di me!». Questa è sempre la prima cosa: aprirsi a qualsiasi chiamata o esperienza che ci invita a guarire la nostra vita.
Il cieco non sa recitare preghiere fatte da altri. Sa solo gridare e chiedere pietà perché si sente male. Questo grido umile e sincero, ripetuto dal fondo del cuore, può essere per noi l’inizio di una vita nuova. Gesù non passerà al largo.
Il cieco rimane sdraiato a terra, lontano da Gesù, ma ascolta attentamente quello che gli dicono i suoi inviati: «Coraggio! Alzati, ti chiama!». Per prima cosa, si lascia incoraggiare aprendo un piccolo spiraglio alla speranza. Poi, ascolta la chiamata ad alzarsi e a reagire. Per ultimo, non si sente più solo: Gesù lo sta chiamando. Questo cambia tutto.
Bartimeo fa tre passi che cambieranno la sua vita. «Getta via il mantello» perché gli impedisce di incontrarsi con Gesù. Poi, per quanto ancora si muova nelle tenebre, «balza in piedi» deciso. In questo modo «si avvicina» a Gesù. È ciò di cui abbiamo bisogno molti di noi: liberarci da legami che soffocano la nostra fede; prendere, infine, una decisione senza lasciarla per più tardi; e porci davanti a Gesù con fiducia semplice e nuova.
Quando Gesù gli domanda che cosa vuole da lui, il cieco non dubita. Sa molto bene di che cosa ha bisogno: «Maestro, che io possa vedere». È la cosa più importante. Quando uno comincia a vedere le cose in modo nuovo, la sua vita si trasforma. Quando una comunità riceve luce da Gesù, si converte.

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA - FR

25-10-2015
30 Temps Ordinaire – B
Marc 10,46-52

GUÉRIR DE NOTRE CÉCITÉ

Que pouvons-nous faire lorsque la foi s’éteint dans notre coeur? Est-il possible de réagir? Pouvons-nous sortir de l’indifférence? Marc  fait le récit de la guérison de l’aveugle Bartimée pour encourager ses lecteurs à vivre un processus susceptible de changer leurs vies.
Il n’est pas difficile de se reconnaître dans l’image de Bartimée. Nous vivons parfois comme des «aveugles», sans pouvoir regarder la vie avec le  regard de Jésus. «Assis», installés dans une religion conventionnelle, privés de force pour  suivre ses pas. Egarés, «au bord du chemin» qui mène à Jésus, sans qu’il soit le guide de nos communautés chrétiennes.
Que pouvons-nous faire? Malgré sa cécité, Bartimée «apprend» que Jésus passe dans sa vie. Il ne peut pas manquer l’occasion et il commence à crier maintes fois: «aie pitié de moi». C’est toujours la première des choses: s’ouvrir à tout appel ou expérience nous invitant à guérir notre vie.
L’aveugle ne sait pas réciter des prières composées par d’autres. Il ne sait que crier et demander secours car il ne se sent pas bien. Ce cri humble et sincère, répété du fond du cœur, peut devenir pour nous le début d’une vie nouvelle. Jésus n’ira pas son chemin.
L’aveugle est toujours par terre, loin de Jésus, mais il écoute attentivement ce que lui disent ses émissaires: «Courage! Lève-toi. Il t’appelle»; Il se laisse d’abord encourager en ouvrant une petite porte à l’espérance. Ensuite, il écoute l’appel à se lever et à réagir. Finalement, il ne se sent plus seul: Jésus l’appelle. Et cela change tout.
Bartimée fait trois pas qui vont changer sa vie. «Il jette son manteau» parce qu’il l’embarrasse pour rencontrer Jésus. Ensuite, tout en bougeant encore dans des ténèbres, «il bondit» tout décidé. Et c’est ainsi qu’il «se rapproche» de Jésus. C’est ce dont beaucoup d’entre nous  avons besoin: nous libérer des attaches qui étouffent notre foi; prendre enfin une décision sans la laisser pour plus tard; et nous mettre devant Jésus avec une confiance nouvelle et simple.
Lorsque Jésus lui demande ce qu’il attend de lui, l’aveugle n’hésite pas. Il sait très bien ce dont il a besoin: «Maître, que je voie». C’est le plus important. Lorsqu’on commence à voir les choses d’un nouveau regard, notre vie est transformée. Lorsqu’une communauté reçoit la lumière de Jésus, elle se convertit.

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna

HOMILIA - PT

25-10-2015
30 Tempo Ordinário – B
Marcos 10,46-52

CURAR-NOS DA CEGUEIRA

Que podemos fazer quando a fé se vai apagando dos nossos corações? É possível reagir? Poderemos sair da indiferença? Marcos narra a cura do cego Bartimeu para animar os seus leitores a viver um processo que pode mudar as suas vidas.
Não é difícil reconhecer-nos na figura de Bartimeu. Vivemos por vezes como «cegos», sem olhos para ver a vida como a via Jesus. «Sentados», instalados numa religião convencional, sem forças para seguir os Seus passos. Desencaminhados, «à beira do caminho» que leva até Jesus, sem o ter como guia das nossas comunidades cristãs.
Que podemos fazer? Apesar da sua cegueira, Bartimeu «toma conhecimento» que, pela sua vida, está a passar Jesus. Não pode deixar escapar a oportunidade e começa a gritar uma e outra vez: «tem compaixão de mim». Isto é sempre o início: abrir-se a qualquer chamada ou experiencia que nos convida a curar a nossa vida.
O cego não sabe recitar orações feitas por outros. Só sabe gritar e pedir compaixão porque se sente mal. Este grito humilde e sincero, repetido desde o fundo do coração, pode ser para nós o início de uma vida nova. Jesus não passará ao largo.
O cego continua no chão, longe de Jesus, mas escuta atentamente o que lhe dizem os Seus enviados: «Ânimo! Levanta-te. Estão a chamar-te». Primeiro, anima-se abrindo um pequeno resquício à esperança. Logo, escuta a chamada de levantar-se e reage. Por fim, já não se sente só: Jesus chama-o. Isto muda tudo.
Bartimeu dá três passos que vão mudar a sua vida. «Atira o manto» porque o estorva para se encontrar com Jesus. Logo, apesar de todavia se mover entre trevas, «dá um salto» decidido. Desta forma «aproxima-se» de Jesus. É o que necessitamos muitos de nós: liberar-nos de correntes que afogam a nossa fé; tomar, por fim, uma decisão sem deixar para mais tarde; e colocar-nos ante Jesus com confiança simples e nova.
Quando Jesus lhe pergunta que quer Dele, o cego não tem dúvidas. Sabe muito bem o que necessita: «Mestre, que eu possa ver». É o mais importante. Quando se começa a ver as coisas de uma nova forma, a sua vida transforma-se. Quando uma comunidade recebe a luz de Jesus, converte-se.

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA - EN

10-25-2015
30th Sunday in Ordinary Time – B
Mark 10,46-52

HEAL OUR BLINDNESS

What can we do when faith is extinguished in our heart? Is it possible to react? Can we get out of our indifference? Mark tells about the healing of the blind man Bartimaeus, in order to encourage his readers to live out a process that can change their lives.
It’s not difficult to recognize ourselves in the figure of Bartimaeus. We sometimes live like «blind people», without eyes to see life as Jesus saw it. «Sitting», installed in a conventional religion, without energy to follow Jesus’ footsteps. On the wrong track, «on the side of the road» that Jesus is on, without having him as guide in our Christian communities.
What can we do? In spite of his blindness, Bartimaeus «figured out» that Jesus was passing by his life. He can’t let the opportunity pass him by and starts shouting over and over: «have pity on me». This is always what’s most important: open ourselves up to whatever calling or experience that invites us to heal our life.
The blind man doesn’t know how to say prayers composed by others. He only knows how to shout and beg compassion because he’s feeling bad. This humble and sincere cry, repeated from the bottom of one’s heart, can be for us the beginning of a new life. Jesus won’t pass us by.
The blind man continues on the ground, far from Jesus, but he listens attentively to what the messengers are saying to him: «Courage, get up; he is calling you». First he lets himself get encouraged as he opens the door a small crack to hope. Then he hears the call to get up and do something. Lastly he no longer feels himself alone: Jesus is calling him. This changes everything.
Bartimaeus takes three steps that change his life. «He throws off his cloak» because it gets in the way of meeting Jesus. Then, even though he’s still moving in darkness, «jumps up» decidedly. Then «he goes to Jesus». This is what many of us need: free ourselves of bindings that suffocate our faith; make a decision –finally– without putting it off for later; and put ourselves in front of Jesus with a simple faith that’s new.
When Jesus asks him what he wants of him, the blind man doesn’t hesitate. He knows well what he needs: «Rabbuni, let me see again». That’s what’s most important. When someone starts to see things in a new way, that person’s life is transformed. When a community receives Jesus’ light, it changes.

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf




Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com


lunes, 12 de octubre de 2015

10/18/2015 - 29th Sunday in Ordinary Time (B)

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre, José Antonio Pagola nos visitó en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos la conferencia:
"Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción". 
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .

Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------


HOMILIA - ES

18-10-2015
29 Tiempo Ordinario – B
Marcos 10,35-45

NADA DE ESO ENTRE NOSOTROS

Camino de Jerusalén, Jesús va advirtiendo a sus discípulos del destino doloroso que le espera a él y a los que sigan sus pasos. La inconsciencia de quienes lo acompañan es increíble. Todavía hoy se sigue repitiendo.
Santiago y Juan, los hijos del Zebedeo, se separan del grupo y se acercan ellos solos a Jesús. No necesitan de los demás. Quieren hacerse con los puestos más privilegiados y ser los primeros en el proyecto de Jesús, tal como ellos lo imaginan. Su petición no es una súplica sino una ridícula ambición: «Queremos que hagas lo que te vamos a pedir». Quieren que Jesús los ponga por encima de los demás.
Jesús parece sorprendido. «No sabéis lo que pedís». No le han entendido nada. Con paciencia grande los invita a que se pregunten si son capaces de compartir su destino doloroso. Cuando se enteran de lo que ocurre, los otros diez discípulos se llenan de indignación contra Santiago y Juan. También ellos tienen las mismas aspiraciones. La ambición los divide y enfrenta. La búsqueda de honores y protagonismos interesados rompen siempre la comunión de la comunidad cristiana. También hoy. ¿Qué puede haber más contrario a Jesús y a su proyecto de servir a la liberación de las gentes?
El hecho es tan grave que Jesús «los reúne» para dejar claro cuál es la actitud que ha de caracterizar siempre a sus seguidores. Conocen sobradamente cómo actúan los romanos, «jefes de los pueblos» y «grandes» de la tierra: tiranizan a las gentes, las someten y hacen sentir a todos el peso de su poder. Pues bien, «vosotros nada de eso».
Entre sus seguidores, todo ha de ser diferente: «El que quiera ser grande, sea vuestro servidor; y el que quiera ser primero, sea esclavo de todos». La grandeza no se mide por el poder que se tiene, el rango que se ocupa o los títulos que se ostentan. Quien ambiciona estas cosas, en la Iglesia de Jesús, no se hace más grande sino más insignificante y ridículo. En realidad, es un estorbo para promover el estilo de vida querido por el Crucificado. Le falta un rasgo básico para ser seguidor de Jesús.
En la Iglesia todos hemos de ser servidores. Nos hemos de colocar en la comunidad cristiana, no desde arriba, desde la superioridad, el poder o el protagonismo interesado, sino desde abajo, desde la disponibilidad, el servicio y la ayuda a los demás. Nuestro ejemplo es Jesús. No vivió nunca «para ser servido, sino para servir». Este es el mejor y más admirable resumen de lo que fue él: servicio a todos.

José Antonio Pagola

HOMILIA - EU

2015-10-18
Urteko 29. igandea – B
Markos 10,35-45

GURE ARTEAN HORRELAKORIK EZ

Jerusalemera bidean, ikasleei ohartaraziz doa Jesus ezen dolorezko zoria izango duela, bai berak, bai berari jarraitzen dion orok. Sinestezina da bidean lagun dituenak zein oharkabe bizi diren. Gauza bera gertatzen da gaur egun ere.
Santiago eta Joan, Zebedeoren semeak, taldetik apartatu eta Jesusengana doaz, biak bakarrik. Ez dute besteen beharrik. Lekurik hoberenak nahi dituzte eta lehenengo izan Jesusen egitasmoan, berek beren erara irudikatu duten hartan. Haien eskaria ez da erregua, baizik handinahi zoroa: «Eskatzera gatozkizuna eman diezaguzun nahi dugu». Jesusek gainerakoen gain ezar ditzan gura dute.
Jesus harritu egin dela ematen du. «Ez dakizue zer ari zareten eskatzen». Ez diote zipitzik ere ulertu. Patxada handiaz gonbidatu ditu Jesusek pentsatzera, ea gai diren bere doloretako zoria bera partekatzeko. Bi haien ateraldiaz konturatu direnean, biziki haserretu dira beste hamar ikasleak Santiagoren eta Joanen aurka. Berek ere amets bera dute. Handinahi horrek banatu egin ditu eta elkarren kontra jarri. Ohorearen eta probetxuzko protagonismoaren bila ibiltzeak hautsi egiten du beti kristau-elkartearen batasuna. Baita gaur egun ere. Zer hori baino okerragorik, Jesusen eta jendearen askatasunaren zerbitzari izateko hark dakarren egitasmoaren kontra?
Hain larria da gertatua, non Jesusek «bildu egin baititu» garbi uzteko zer jarrera izan behar duten bere jarraitzaileek beti. Ondo baino hobeto dakite nola jokatzen duten erromatarrek, «herrietako buruzagiek» eta lurreko «handikiek»: jendearen tirano izan ohi dira, menderatzaile eta beren boterea sentiarazi behar izaten dute. Hona bada: «zuen artean horrelakorik ez».
Jesusen jarraitzaileen artean dena bestelako izan behar du: «handi izan nahi duena izan bedi zerbitzari, eta lehenengo izan nahi duena izan bedi guztien esklabo». Handitasuna ez da neurtzen duzun boterearen arabera, gizartean duzun mailaren arabera, erakusteko dituzun tituluen arabera. Jesusen Elizan horrelako gauzen bila dabilena ez da handiago bihurtzen, baizik ezdeusago eta barregarriago. Izatez, oztopo da hori guztia Gurutziltzatuak nahi izan duen biziera sustatu nahi denean. Halakoari oinarrizko ezaugarri bat falta zaio Jesusen jarraitzaile izateko.
Elizan guztiok behar dugu izan zerbitzari. Kristau-elkartean kokatu behar dugu geure burua, ez goitik beherantz, nagusitasunetik, boteretik edo probetxuzko protagonismotik begira, baizik behetik, prestasunetik, zerbitzutik eta besteei nola lagunduko bilatzetik begira. Jesus dugu geure eredu. Hura ez zen bizi sekula «zerbitzatua izateko, baizik zerbitzari izateko». Horixe da hura zer izan zen hobekienik eta miresgarrienik adierazten duen laburpena: zerbitzari izan.

José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA - CA

18-10-2015
Diumenge 29 durant l’any – B
Marc 10,35-45

QUE NO SIGUI PAS AIXÍ ENTRE NOSALTRES

Camí de Jerusalem, Jesús va advertint els seus deixebles del destí dolorós que li espera a ell i als qui segueixin els seus passos. La inconsciència dels que l’acompanyen és increïble. Encara avui es continua repetint.
Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, se separen del grup i s’apropen ells sols a Jesús. No necessiten els altres. Volen aconseguir els llocs més privilegiats i ser els primers en el projecte de Jesús, tal com ells se l’imaginen. La seva petició no és una súplica sinó una ridícula ambició: «Voldríem que ens concedissis el que et demanarem». Volen que Jesús els posi per sobre dels altres.
Jesús sembla sorprès. «No sabeu què demaneu». No han entès res. Amb gran paciència els convida que es preguntin si són capaços de compartir el seu destí dolorós. Quan s’assabenten del que passa, els altres deu deixebles s’omplen d’indignació contra Jaume i Joan. També ells tenen les mateixes aspiracions. L’ambició els divideix i enfronta. La recerca d’honors i protagonismes interessats trenquen sempre la comunió de la comunitat cristiana. També avui. Què hi pot haver de més contrari a Jesús i al seu projecte de servir l’alliberament de les persones?
El fet és tan greu que Jesús «els reuneix» per deixar clar quina és l’actitud que ha de caracteritzar sempre els seus seguidors. Coneixen àmpliament com actuen els romans, «governants de les nacions» i «grans personatges» de la terra: tiranitzen la gent, la sotmeten i els fan sentir el pes del seu poder. Doncs bé, «entre vosaltres no ha de ser pas així».
Entre els seus seguidors, tot ha de ser diferent: «Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l’esclau de tots». La grandesa no es mesura pel poder que es té, el rang que s’ocupa o els títols que s’ostenten. Qui ambiciona coses, a l’Església de Jesús, no es fa més gran sinó més insignificant i ridícul. En realitat, és un destorb per promoure l’estil de vida volgut pel Crucificat. Li manca un tret bàsic per ser seguidor de Jesús.
A l’Església tots hem de ser servidors. Ens hem de col·locar a la comunitat cristiana, no des de dalt, des de la superioritat, el poder o el protagonisme interessat, sinó des de baix, des de la disponibilitat, el servei i l’ajuda als altres. El nostre exemple és Jesús. No va viure mai «per a ser servit, sinó per a servir». Aquest és el millor i més admirable resum del que va ser ell: servei a tothom.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA - GL

18-10-2015
29 Tempo Ordinario – B
Marcos 10,35-45

NADA DISO ENTRE NÓS

Camiño de Xerusalén, Xesús vai advertindo aos seus discípulos do destino doloroso que lle espera a el e aos que sigan os seus pasos. A inconsciencia dos que o acompañan é incríbel. Aínda hoxe se segue a repetir.
Santiago e Xoán, os fillos do Zebedeu, sepáranse do grupo e achéganse eles sos a Xesús. Non necesitan dos demais. Queren facerse cos postos máis privilexiados e seren os primeiros no proxecto de Xesús, tal como eles o imaxinan. A súa petición non é unha súplica senón unha ridícula ambición: «Queremos que fagas o que che imos a pedir». Queren que Xesús os poña por encima dos demais. Xesús parece sorprendido. «Non sabedes o que estades a pedir». Non lle entenderon nada.
Con paciencia grande invítaos a que se pregunten se son capaces de compartiren o seu destino doloroso. Cando se decatan do que ocorre, os outros dez discípulos énchense de indignación contra Santiago e Xoán. Tamén eles teñen as mesmas aspiracións. A ambición divídeos e enfróntaos. A procura de honores e protagonismos interesados rompen sempre a comuñón da comunidade cristiá. Tamén hoxe. Que pode haber máis contrario a Xesús e ao seu proxecto de servir á liberación das xentes?
O feito é tan grave que Xesús «reúneos» para deixar claro cal é a actitude que ha caracterizar sempre aos seus seguidores. Coñecen sobradamente como actúan os romanos, «xefes dos pobos» e «grandes» da terra: tiranizan ás xentes, sométenas e fan sentir a todos o peso do seu poder. Pois ben, «vós nada diso».
Entre os seus seguidores, todo ha de ser diferente: «O que queira ser grande, sexa o voso servidor; e o que queira ser primeiro, sexa escravo de todos». A grandeza non se mide polo poder que se ten, o rango que se ocupa ou os títulos que se ostentan. Quen ambiciona estas cousas, na Igrexa de Xesús, non se fai máis grande senón máis insignificante e ridículo. En realidade, é un estorbo para promover o estilo de vida querido polo Crucificado. Fáltalle un trazo básico para ser seguidor de Xesús.
Na Igrexa todos temos de ser servidores. Temos de colocarnos na comunidade cristiá, non desde arriba, desde a superioridade, o poder ou o protagonismo interesado, senón desde abaixo, desde a dispoñibilidade, o servizo e a axuda aos demais. O noso exemplo é Xesús. Non viviu nunca «para ser servido, senón para servir». Este é o mellor e máis admirábel resumo do que foi el: servizo a todos.

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA -IT

18-10-2015
29 Tempo Ordinario – B
Marco 10,35-45

NON COSÌ TRA DI NOI

Andando verso Gerusalemme, Gesù va avvertendo i suoi discepoli del destino doloroso che aspetta lui e quelli che seguono i suoi passi. È incredibile l’incoscienza di quelli che l’accompagnano. Ancora oggi si va ripetendo.
Giacomo e Giovanni, i figli di Zebedeo, si separano dal gruppo e si avvicinano da soli a Gesù. Non hanno bisogno degli altri. Vogliono procurarsi i posti più privilegiati ed essere i primi nel progetto di Gesù, come essi se lo immaginano. La loro petizione non è una supplica, ma una ridicola ambizione: «Vogliamo che tu faccia per noi quello che ti chiederemo». Vogliono che Gesù li metta al di sopra degli altri.
Gesù sembra sorpreso. «Voi non sapete quello che chiedete». Non hanno capito nulla. Con grande pazienza li invita a domandarsi se sono capaci di condividere il suo doloroso destino. Quando si rendono conto di quello che accade, gli altri dieci discepoli si riempiono d’indignazione contro Giacomo e Giovanni. Anche loro hanno le stesse aspirazioni. L’ambizione li divide e li contrappone. La ricerca di onori e protagonismi interessati rompe sempre la comunione della comunità cristiana. Anche oggi. Cosa può esserci di più contrario a Gesù e al suo progetto di servire la liberazione delle persone?
Il fatto è così grave che Gesù «li chiama a sé» per dire con chiarezza qual è l’atteggiamento che deve caratterizzare sempre i suoi seguaci. Conoscono molto bene come agiscono i romani, «i governanti delle nazioni» e «i grandi» della terra: tiranneggiano le nazioni, le opprimono e fanno sentire a tutti il peso del loro potere. Ebbene «tra voi non è così».
Tra i suoi seguaci, tutto deve essere differente: «Chi vuole diventare grande, sarà vostro servitore; e chi vuol essere il primo, sarà schiavo di tutti». La grandezza non si misura per il potere che si ha, il rango che si occupa o i titoli che si ostentano. Chi ha ambizione di queste cose, nella Chiesa di Gesù, non diventa più grande, ma più insignificante e ridicolo. In realtà, è un ostacolo a promuovere lo stile di vita voluto dal Crocifisso. Gli manca un tratto fondamentale per essere seguace di Gesù.
Nella Chiesa tutti dobbiamo essere servitori. Ci dobbiamo porre nella comunità cristiana non dall’alto, a partire dalla superiorità, dal potere o dal protagonismo interessato, ma dal basso, a partire dalla disponibilità, dal servizio e dall’aiuto agli altri. Il nostro esempio è Gesù. Non visse mai «per essere servito, ma per servire». Questo è il migliore e più mirabile riassunto di quel che lui fu: servizio a tutti.

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA - FR

18-10-2015
29 Temps Ordinaire – B
Marc 10,35-45

RIEN DE TOUT CELA PARMI NOUS

Chemin faisant vers Jérusalem, Jésus avertit progressivement ses  disciples de la fin douloureuse qui l’attend, lui et tous ceux qui accepteront de le suivre. L’inconscience de ceux qui l’accompagnent est incroyable.  Et elle l’est encore aujourd’hui.
Jacques et Jean, les fils du Zébédée, quittent le groupe pour se rapprocher, eux seuls, de Jésus. Ils n’ont pas besoin des autres. Ils veulent s’emparer des postes les plus privilégiés et être les premiers dans le projet de Jésus, tel qu’ils l’imaginent. Leur demande n’est pas une supplication mais une ridicule ambition: «Nous voulons que tu fasses  ce que nous allons te demander» Ils veulent que Jésus les place au dessus des autres.
Jésus semble surpris. «Vous ne savez pas ce que vous demandez». Ils n’ont rien compris. Avec une grande patience, il les invite à se poser la question de savoir s’ils sont capables de partager son destin douloureux. Lorsque les autres apprennent ce qui se passe, ils s’indignent contre Jacques et Jean. Eux aussi, ils ont les mêmes aspirations. L’ambition les oppose et les divise. En effet, c’est la recherche des honneurs et d’un protagonisme intéressé qui brise toujours la communion au sein de la communauté chrétienne. Aujourd’hui aussi. Peut-il exister quelque chose de plus contraire à Jésus et à son projet de servir et de libérer les gens?
Le fait est si grave que Jésus «les réunit» pour mettre au clair l’attitude qui doit toujours caractériser ses disciples. Ils connaissent trop bien comment agissent les romains, «chefs des nations» et «grands» de cette terre: ils dominent et soumettent les gens et leur font sentir le poids de leur pouvoir. Eh bien! «Il ne doit pas en être ainsi parmi vous».
Tout doit être différent parmi ses disciples: «Celui qui veut être grand qu’il soit votre serviteur; et celui qui veut être premier, qu’il soit l’esclave de tous». Ce n’est pas le pouvoir que l’on a, le rang social que l’on occupe ou les titres que l’on brandit qui donnent la mesure de la grandeur de quelqu’un. Celui qui, dans l’Eglise de Jésus, ambitionne ces choses-là ne devient pas plus grand mais plus insignifiant et ridicule. En réalité, il constitue un obstacle qui empêche de promouvoir le style de vie voulu par le Crucifié. Il lui manque un trait fondamental pour  être disciple de Jésus.
Au sein de l’Eglise, nous devons être tous des serviteurs. A l’intérieur de la communauté chrétienne, nous devons nous placer, non pas en haut, dans une position de pouvoir, de supériorité ou de protagonisme intéressé, mais en bas, dans une position de disponibilité, de service et d’aide aux autres. C’est Jésus notre exemple. Lui qui n’a jamais vécu «pour être servi mais pour servir». C’est là le meilleur et le plus admirable des résumés de ce qu’il a été: servir.

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna

HOMILIA - PT

18-10-2015
29 Tempo Ordinário – B
Marcos 10,35-45

NADA DISSO ENTRE NÓS

A caminho de Jerusalém, Jesus adverte os Seus discípulos do destino doloroso que O espera e aos que sigam os Seus passos. A inconsciência dos que o acompanham é incrível. Todavia hoje continua a repetir-se.
Santiago e João, os filhos de Zebedeu, afastam-se do grupo e aproximam-se sozinhos de Jesus. Não necessitam dos outros. Querem ficar com os lugares mais privilegiados e ser os primeiros no projeto de Jesus, tal como eles o imaginam. A sua petição não é uma súplica mas uma ridícula ambição: «Queremos que faças o que te vamos a pedir». Querem que Jesus os coloque acima dos outros.
Jesus parece surpreendido. «Não sabeis o que pedis». Não entenderam nada. Com grande paciência convida-os para que se perguntem se são capazes de partilhar o Seu destino doloroso. Quando se apercebem do que se passa, os outros dez discípulos enchem-se de indignação contra Santiago e João. Também eles têm as mesmas aspirações. A ambição divide-os e confrontam-se. A procura de honras e protagonismos rompe sempre a comunhão da comunidade cristã. Também hoje. Que pode ser mais contrário a Jesus e ao Seu projeto de servir a libertação das pessoas?
O facto é tão grave que Jesus «reúne-os» para deixar claro qual é a atitude que deve caracterizar sempre os Seus seguidores. Conhecem bem como atuam os romanos, «chefes dos povos» e «grandes» da terra: tiranizam as pessoas, submetem-nas e fazem sentir a todos o peso do seu poder. Pois bem, «vós não fareis nada disso».
Entre os Seus seguidores, tudo tem de ser diferente: «O que queira ser grande, seja servidor; e o que queira ser o primeiro, seja escravo de todos». A grandeza não se mede pelo poder que se tem, o cargo que se ocupa ou os títulos que se ostentam. Quem ambiciona estas coisas, na Igreja de Jesus, não se faz maior mas mais insignificante e ridículo. Na realidade, é um estorvo para quem quer promover o estilo de vida pretendido pelo Crucificado. Falta-lhe um traço básico para ser seguidor de Jesus.
Na Igreja todos temos de ser servidores. Temos de nos colocar na comunidade cristã, não desde cima, desde a superioridade, o poder ou o protagonismo interesseiro, mas desde baixo desde a disponibilidade, o serviço e a ajuda aos outros. O nosso exemplo é Jesus. Não viveu nunca «para ser servido, mas para servir». Este é o melhor e mais admirável resumo do que Ele foi: servir.

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA - EN

10-18-2015
29th Sunday in Ordinary Time – B
Mark 10,35-45

NONE OF THAT AMONG YOU

On the road to Jerusalem, Jesus goes about warning his disciples about the painful destiny that awaits him and those who follow his footsteps. The cluelessness of those who accompany him is incredible. This keeps happening still today.
James and John, sons of Zebedee, leave the group and come alone to Jesus. They don’t need the others. They want to occupy the most privileged seats and be the first in Jesus’ project, as they imagine it. Their petition isn’t an asking but rather a ridiculous ambition: «We want you to do us a favor». They want Jesus to place them above the others.
Jesus seems to be surprised. «You do not know what you are asking». They haven’t understood anything. Very patiently Jesus invites them to ask themselves if they are capable of sharing his painful destiny. When the other ten disciples realize what’s happening, they get mad at James and John. They too have the same aspirations. Ambition divides and confronts them. The honor-seeking and self-interested initiatives always break the communion of the Christian community. Even today. What could be more opposed to Jesus and his project of serving the liberation of all peoples?
The event is so serious that Jesus «called them to him» in order to make clear what is the attitude that should always characterize his followers. They know well enough how the Romans act, «rulers of the peoples» and «great ones» of the world: they tyrannize the people, oppress them and make them all feel the weight of their power. Okay, «among you, this is not to happen».
Among his followers, everything must be different: «Anyone who wants to become great among you must be your servant, and anyone who wants to be first among you must be slave to all». Greatness isn’t measured by the power one has, the rank one occupies or the titles one flaunts. Whoever covets these things in Jesus’ Church doesn’t become greater but more insignificant and ridiculous. In reality, it’s an obstruction to promoting the style of life that the Crucified wants. Such a person lacks the basic mark of being Jesus’ follower.
In the Church we must all be servants. We need to place ourselves in the Christian community, not from the top, from superiority, power, or self-interested initiatives, but from below, from openness, service and helping others. Our example is Jesus. He never lived «to be served but to serve». This is the best and most admirable summary of what he was: service to all.

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf




Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com