lunes, 24 de abril de 2017

04-30-2017 - 3 Páscoa (A)

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Llegamos al millón de visitas en nuestro blog. Gracias de corazón.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre de 2014, José Antonio Pagola nos visitó  en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos  la conferencia: Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción.
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------
Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------


HOMILIA - ES

30-04-2017
3 Pascua – A
Lucas 24,13-35

ACOGER LA FUERZA DEL EVANGELIO

Dos discípulos de Jesús se van alejando de Jerusalén. Caminan tristes y desolados. Cuando lo han visto morir en la cruz, en su corazón se ha apagado la esperanza que habían puesto en él. Sin embargo continúan pensando en él. No lo pueden olvidar. ¿Habrá sido todo una ilusión?
Mientras conversan y discuten de todo lo vivido, Jesús se acerca y se pone a caminar con ellos. Sin embargo, los discípulos no lo reconocen. Aquel Jesús en el que tanto habían confiado y al que habían amado con pasión les parece ahora un caminante extraño.
Jesús se une a su conversación. Los caminantes lo escuchan primero sorprendidos, pero poco a poco algo se va despertando en su corazón. No saben exactamente qué les está sucediendo. Más tarde dirán: «¿No ardía nuestro corazón mientras nos hablaba en el camino y nos explicaba las Escrituras?».
Los caminantes se sienten atraídos por las palabras de Jesús. Llega un momento en que necesitan su compañía. No quieren dejarle marchar: «Quédate con nosotros». Durante la cena se les abrirán los ojos y lo reconocerán. Este es el gran mensaje de este relato: cuando acogemos a Jesús como compañero de camino, sus palabras pueden despertar en nosotros la esperanza perdida.
Durante estos años, muchas personas han perdido su confianza en Jesús. Poco a poco se les ha ido convirtiendo en un personaje extraño e irreconocible. Todo lo que saben de él es lo que pueden reconstruir, de manera parcial y fragmentaria, a partir de lo que han escuchado a predicadores y catequistas.
Sin duda, la homilía de los domingos cumple una tarea insustituible, pero resulta claramente insuficiente para que las personas de hoy puedan entrar en contacto directo y vivo con el Evangelio. Tal como se lleva a cabo, ante un pueblo que ha de permanecer mudo, sin exponer sus inquietudes, interrogantes y problemas, es difícil que logre regenerar la fe vacilante de tantas personas que buscan, a veces sin saberlo, encontrarse con Jesús.
¿No ha llegado el momento de instaurar, fuera del contexto de la liturgia dominical, un espacio nuevo y diferente para escuchar juntos el Evangelio de Jesús? ¿Por qué no reunirnos laicos y presbíteros, mujeres y hombres, cristianos convencidos y personas que se interesan por la fe, a escuchar, compartir, dialogar y acoger el Evangelio de Jesús?
Hemos de dar al Evangelio la oportunidad de entrar con toda su fuerza transformadora en contacto directo e inmediato con los problemas, crisis, miedos y esperanzas de la gente de hoy. Pronto será demasiado tarde para recuperar entre nosotros la frescura original del Evangelio. Hoy es posible. Esto es lo que se pretende con la propuesta de los Grupos de Jesús.

José Antonio Pagola

HOMILIA - EU

30-04-2017
Pazkoaldiko 3. igandea – A
Lukas 24,13-35

HARRERA EGIN EBANJELIOAREN INDARRARI

Jesusen ikasleetarik bi Jerusalemdik kanpora doaz. Triste eta lur jota. Bihotzean itzali egin zaie Jesusengan jarria zuten esperantza, gurutzean hiltzen ikusi baitute. Halaz guztiz, hartaz gogoeta egiten jarraitzen dute. Ezin ahaztu hartaz. Amets hutsa izan ote da guztia?
Bizi izan duten guztiaz hizketan eta eztabaidan ari direla, Jesus hurbildu zaie eta bidelagun dute. Alabaina, ikasleek ez diote antzeman. Halako konfiantza eskaini zioten eta hain sutsuki maite zuten Jesus hura, bidaiari arrotz bat dela uste dute.
Jesusek bat egin du haiekin solasean. Hasieran, harriturik entzun diote ikasleek; pixkana, ordea, zerbait ari zaie sortzen bihotzean. Ez dakite zehatz zer den. Geroago esango dute: «Ez ote genuen bihotza sutan, bidean mintzo zitzaigunean?».
Eta Jesusen hitzen erakarmena sentitu dute bidaiariek. Halako batean, haren lagunartea beharrezko sentitu dute. Ez diote utzi nahi alde egiten: «Geldi zaitez gurekin». Afarikoan, begiak irekiko zaizkie eta antzemango diote. Segidako hau da kontakizun honen lehen mezua: Jesus bidelagun onartzen dugunean, haren hitzek iratzar dezakete gugan galdua genuen esperantza.
Urte hauetan, jende askok du galdu Jesusekiko konfiantza. Apurka-apurka, pertsonaia arrotz eta antzeman ezineko bihurtu zaio Jesus. Hartaz dakiten guztia, predikariei eta katekistei entzun izan dieten hartatik, erdizka eta puskaka, berreraiki dezaketen apurra da.
Dudarik gabe, iganderoko homiliak zeregin ordezkaezina betetzen du; baina ez da aski, bistan da, gaur egungo jendea Ebanjelioarekin zuzeneko harreman biziak izatera iristeko. Homilia mutu egon behar izaten duen herriaren aurrean egiten da, bere kezkak, galderak eta problemak adierazko modurik ez duela; horrela, nekez iritsiko du koloka den fedea biziberritzea, batzuetan ezjakinean, Jesusen bila dabilen hainbat eta hainbat jenderengan.
Ez ote da iritsia momentua, Jesusen Ebanjelioa elkarrekin entzuteko, eremu berri eta desberdin bat sortzeko, igandeko liturgiaren testuingurutik aparte? Zergatik ez elkartu laiko eta apaiz, emakume eta gizonezko, kristau konbentzitu eta fedeaz kezka duen jende, Jesusen Ebanjelioa entzutera, partekatzera, hartaz elkarrekin hitz egin eta hari harrera egitera?
Ebanjelioari aukera eman beharrean gara, bere indar eraldatzaile guztiaz zuzeneko eta ondoz ondo harremanak izan ahal ditzan gaur egungo jendearen problema, krisi, beldur eta esperantzekin. Laster beranduegi izango da Ebanjelioaren jatorrizko freskotasuna berreskuratzeko. Gaur egun posiblea da. Hauxe lortu nahi da Jesusen taldeen proposamenarekin.


José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA - CA

30-04-2017
Diumenge 3 de Pasqua – A
Lluc 24,13-35

ACOLLIR LA FORÇA DE L’EVANGELI

Dos deixebles de Jesús van allunyant-se de Jerusalem. Caminen tristos i desolats. Quan l’han vist morir a la creu, en el seu cor s’ha apagat l’esperança que havien posat en ell. No obstant això continuen pensant en ell. No el poden oblidar. Haurà estat tot una il·lusió?
Mentre conversen i discuteixen de tot el viscut, Jesús s’acosta i es posa a caminar amb ells. No obstant això, els deixebles no el reconeixen. Aquell Jesús en qui tant havien confiat i que havien estimat amb passió els sembla ara un caminant estrany.
Jesús s’uneix a la seva conversa. Els caminants l’escolten primer sorpresos, però poc a poc alguna cosa es va despertant en el seu cor. No saben exactament què els està passant. Més tard diran: «¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?».
Els caminants se senten atrets per les paraules de Jesús. Arriba un moment en que necessiten la seva companyia. No volen deixar-lo marxar: «Queda’t amb nosaltres». Durant el sopar se’ls obriran els ulls i el reconeixeran. Aquest és el gran missatge d’aquest relat: quan acollim Jesús com a company de camí, les seves paraules poden despertar en nosaltres l’esperança perduda.
Durant aquests anys, moltes persones han perdut la confiança en Jesús. A poc a poc se’ls ha anat convertint en un personatge estrany i irreconeixible. Tot el que saben d’ell és el que poden reconstruir, de manera parcial i fragmentària, a partir del que han escoltat de predicadors i catequistes.
Sens dubte, l’homilia dels diumenges compleix una tasca insubstituïble, però resulta clarament insuficient perquè les persones d’avui puguin entrar en contacte directe i viu amb l’Evangeli. Tal com es porta a terme, davant d’un poble que ha de romandre mut, sense exposar les seves inquietuds, interrogants i problemes, és difícil que aconsegueixi regenerar la fe vacil·lant de tantes persones que busquen, de vegades sense saber-ho, trobar-se amb Jesús.
¿No ha arribat el moment d’instaurar, fora del context de la litúrgia dominical, un espai nou i diferent per escoltar junts l’Evangeli de Jesús? Per què no reunir-nos laics i preveres, dones i homes, cristians convençuts i persones que s’interessen per la fe, a escoltar, compartir, dialogar i acollir l’Evangeli de Jesús?
Hem de donar a l’Evangeli l’oportunitat d’entrar amb tota la seva força transformadora en contacte directe i immediat amb els problemes, crisis, pors i esperances de la gent d’avui. Aviat serà massa tard per recuperar entre nosaltres la frescor original de l’Evangeli. Avui és possible. Això és el que es pretén amb la proposta dels Grups de Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA - GL

30-04/2017
3 Pascua – A
Lucas 24,13-35

ACOLLER A FORZA DO EVANXEO

Dous discípulos de Xesús vanse afastando de Xerusalén. Camiñan tristes e abatidos. Cando o viron morrer na cruz, no seu corazón apagouse a esperanza que puxeran nel. Con todo continúan pensando nel. Non o poden esquecer. E el sería todo unha ilusión?
Mentres conversan e discuten de todo o vivido, Xesús achégase e ponse a camiñar cabo deles. Con todo, os discípulos non o recoñecen. Aquel Xesús no que tanto confiaran e ao que amaran con paixón parécelles agora un camiñante estraño.
Xesús únese á súa conversación. Os camiñantes escóitano primeiro sorprendidos, pero aos poucos algo se vai espertando no seu corazón. Non saben exactamente o que lles está a pasar. Máis tarde dirán: «Non ardía o noso corazón mentres nos falaba no camiño e nos explicaba as Escrituras?».
Os camiñantes séntense atraídos polas palabras de Xesús. Chega un momento no que necesitan a súa compañía. Non queren deixalo marchar: «Fica connosco». Durante a cea abriránselles os ollos e recoñecerano. Este é a grande mensaxe deste relato: cando acollemos a Xesús como compañeiro de camiño, as súas palabras poden espertar en nós a esperanza perdida.
Durante estes anos, moitas persoas perderon a súa confianza en Xesús. Aos poucos váiselles convertendo nunha personaxe estraña e irrecoñecíbel. Todo o que saben del é o que poden reconstruír, dun xeito parcial e fragmentario, a partires do que escoitaron a predicadores e catequistas.
Sen dúbida, a homilía dos domingos cumpre unha tarefa insubstituíbel, pero resulta claramente insuficiente para que as persoas de hoxe poidan entrar en contacto directo e vivo co Evanxeo. Tal como se leva a cabo, ante un pobo que ten de permanecer mudo, sen expor as súas inquietudes, interrogantes e problemas, é difícil que logre rexenerar a fe vacilante de tantas persoas que buscan, ás veces sen sabelo, atopárense con Xesús.
Non chegou xa o momento de instaurar, fóra do contexto da liturxia dominical, un espazo novo e diferente para escoitarmos xuntos o Evanxeo de Xesús? Por que non reunírmonos laicos e presbíteros, mulleres e homes, cristiáns convencidos e persoas que se interesan pola fe, a escoitarmos, compartirmos, dialogar e acollermos o Evanxeo de Xesús?
Habemos darlle ao Evanxeo a oportunidade de entrar con toda a súa forza transformadora en contacto directo e inmediato cos problemas, crises, medos e esperanzas da xente de hoxe. Ben axiña será tarde abondo para recuperarmos entre nós a frescura orixinal do Evanxeo. Hoxe é posíbel. Isto é o que se pretende coa proposta dos Grupos de Xesús.

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA -IT

30-04-2017
3 Pasqua –A
Luca 24,13-35

ACCOGLIERE LA FORZA DELL’EVANGELO

Due discepoli di Gesù si vanno allontanando da Gerusalemme. Camminano tristi e desolati. Quando lo hanno visto morire sulla croce, nel loro cuore si è spenta la speranza che avevano riposto in lui. Continuano tuttavia a pensare a lui. Non lo possono dimenticare. Sarà stato tutto un’illusione?
Mentre conversano e discutono di tutto quello che hanno vissuto, Gesù si avvicina e si mette a camminare con loro. Ma i discepoli non lo riconoscono. Quel Gesù nel quale avevano tanto confidato e che avevano amato con passione, sembra loro ora un viandante estraneo.
Gesù si unisce alla loro conversazione. I viandanti lo ascoltano prima sorpresi, ma a poco a poco qualcosa si va risvegliando nel loro cuore. Non sanno esattamente che cosa sta accadendo loro. Più tardi diranno: «Non ardeva forse in noi il nostro cuore mentre egli conversava con noi lungo la via e ci spiegava le Scritture?».
I viandanti si sentono attratti dalle parole di Gesù. Viene il momento in cui hanno bisogno della sua compagnia. Non vogliono lasciarlo andar via: «Resta con noi». Durante la cena si apriranno i loro occhi e lo riconosceranno. Questo è il grande messaggio del racconto: Quando accogliamo Gesù come compagno di strada, le sue parole possono risvegliare in noi la speranza perduta.
In questi anni, molte persone hanno perso la loro fiducia in Gesù. A poco a poco è diventato per loro un personaggio estraneo e irriconoscibile. Tutto quello che sanno di lui è quello che possono ricostruire, in maniera parziale e frammentaria, a partire da quello che hanno ascoltato da predicatori e catechisti.
Senza dubbio, l’omelia delle domeniche assolve un compito insostituibile, ma risulta chiaramente insufficiente perché le persone di oggi possano entrare in contatto diretto e vivo con l’Evangelo. Così come si svolge oggi, davanti a un popolo che deve rimanere muto, senza esporre le sue inquietudini, gli interrogativi e i problemi, è difficile che arrivi a rigenerare la fede vacillante di tante persone che cercano, a volte senza saperlo, di incontrarsi con Gesù.
Non è arrivato il momento di instaurare, fuori del contesto della liturgia domenicale, uno spazio nuovo e diverso per ascoltare insieme l’Evangelo di Gesù? Perché non riunirci laici e presbiteri, donne e uomini, cristiani convinti e persone che s’interessano della fede, ad ascoltare, condividere, dialogare e accogliere l’Evangelo di Gesù?
Dobbiamo dare all’Evangelo l’opportunità di entrare con tutta la sua forza trasformatrice in contatto diretto e immediato con i problemi, le crisi, le paure e le speranze della gente di oggi. Presto sarà troppo tardi per recuperare tra noi la freschezza originaria dell’Evangelo. Oggi è possibile. È questo che si pretende con la proposta dei Gruppi di Gesù.

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA - FR

30-04-2017
3 Pâques – A
Luc 24,13-35

ACCUEILLIR LA FORCE DE L’ÉVANGILE

Deux disciples de Jésus s’éloignent peu à peu de Jérusalem. Ils marchent tout tristes et désolés. En le voyant mourir sur la croix, l’espérance qu’ils avaient placée en lui s’est éteinte dans leur coeur. Cependant, ils continuent de penser à lui. Ils ne peuvent pas l’oublier. Ce n’était qu’une illusion?
Pendant qu’ils échangent et discutent sur tout ce qu’ils ont vécu, Jésus les rejoint et se met à marcher avec eux. Toutefois, les disciples ne le reconnaissent pas. Ce Jésus en qui ils avaient mis tant de confiance et qu’ils avaient aimé passionnément leur paraît maintenant un marcheur étrange.
Jésus les rejoint dans leur conversation. Les marcheurs l’écoutent d’abord, mais petit à petit quelque chose s’éveille dans leur coeur. Ils ne savent pas exactement ce qui leur arrive. Ils diront plus tard: «Notre coeur, n’était-t-il pas brûlant lorsqu’il nous parlait sur la route en nous expliquant les Ecritures?».
Les marcheurs se sentent attirés par les paroles de Jésus. Il arrive un moment où ils ressentent le besoin de sa compagnie. Ils veulent l’empêcher de partir: «Reste avec nous». Pendant le repas leurs yeux vont s’ouvrir et ils vont le reconnaître. Voilà le grand message de ce récit: quand nous accueillons Jésus comme compagnon de route, ses paroles peuvent éveiller en nous l’espérance perdue.
Ces dernières années, beaucoup de personnes ont perdu leur confiance en Jésus. Il est devenu progressivement pour eux un personnage étrange et méconnaissable. Tout ce qu’ils connaissent sur lui se réduit à des reconstructions partielles et fragmentaires, à partir des enseignements de prédicateurs et catéchistes.
L’homélie des dimanches remplit sans doute un rôle irremplaçable, mais elle est clairement insuffisante pour que les personnes d’aujourd’hui puissent avoir un contact direct et vivant avec l’Evangile. Tel qu’elle est pratiquée, devant un peuple qui reste muet, sans possibilité d’exprimer ses inquiétudes, ses interrogations et ses problèmes, il est difficile qu’elle réussisse à régénérer la foi hésitante de tant de personnes qui cherchent, parfois sans le savoir, à rencontrer Jésus.
Le moment n’est-il pas arrivé d’instaurer, en dehors du contexte de la liturgie dominicale, un espace différent et nouveau pour écouter ensemble l’Evangile de Jésus? Pourquoi ne pas nous réunir laïcs et prêtres, femmes et hommes, chrétiens convaincus et personnes s’intéressant à la foi, pour ensemble entendre, partager, dialoguer et accueillir l’Evangile de Jésu?
Il faut donner à l’Evangile l’opportunité d’entrer, avec toute sa force transformatrice, en contact direct et immédiat avec les problèmes, les crises, les peurs et les espérances des gens de notre temps. Il sera bientôt trop tard pour recouvrer parmi nous la fraîcheur originelle de l’Evangile. Aujourd’hui c’est encore possible. C’est l’objectif visé par notre proposition de création des Groupes de Jésus.

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna

HOMILIA - PT

30-04-2017
3 Páscoa – A (Lucas 24,13-35)

ACOLHER A FORÇA DO EVANGELHO

Dois discípulos de Jesus vão-se afastando de Jerusalém. Caminham tristes e desolados. Quando O viram morrer na cruz, nos seus corações, apagou-se a esperança que tinham posto Nele. No entanto continuam a pensar Nele. Não o podem esquecer. Terá sido tudo uma ilusão?
Enquanto conversam e discutem sobre tudo o que viveram, Jesus aproxima-se e caminha com eles. No entanto, os discípulos não o reconhecem. Aquele Jesus em quem tinham confiado e que tinham amado com paixão parece-lhes agora um caminhante estranho.
Jesus junta-se à conversa. Os caminhantes escutam-No primeiro surpreendidos, mas pouco a pouco algo vai despertando nos seus corações. Não sabem exatamente o que lhes está a suceder. Mais tarde dirão: «Não ardia o nosso coração enquanto nos falava pelo caminho e nos explicava as Escrituras?».
Os caminhantes sentem-se atraídos pelas palavras de Jesus. Chega um momento em que necessitam da Sua companhia. Não querem deixa-Lo partir: «Fica connosco». Durante o jantar abrir-se-ão os olhos e reconhecem-No. Esta é a grande mensagem deste relato: quando acolhemos Jesus como companheiro de caminho, as Suas palavras podem despertar em nós a esperança perdida.
Durante estes anos, muitas pessoas perderam a sua confiança em Jesus. Pouco a pouco converteu-se num personagem estranho e irreconhecível. Tudo o que sabem Dele é o que podem reconstruir, de forma parcial e fragmentada, a partir do que escutaram a predicadores e catequistas.
Sem dúvida, a homília dos domingos cumpre uma função insubstituível, mas é claramente insuficiente para que as pessoas de hoje possam entrar em contacto direto e vivo com o Evangelho. Tal como se leva a cabo, ante um povo que há-de permanecer mudo, sem expor as suas inquietudes, interrogações e problemas, é difícil que consiga regenerar a fé vacilante de tantas pessoas que procuram, por vezes sem o saber, encontrar-se com Jesus.
Não terá chegado o momento de instaurar, fora do contexto da liturgia dominical, um espaço novo e diferente para escutarmos juntos o Evangelho de Jesus? Porque não, reunirmos laicos e presbíteros, mulheres e homens, cristãos convictos e pessoas que se interessam pela fé, para escutar, partilhar, dialogar e acolher o Evangelho de Jesus?
Temos de dar ao Evangelho a oportunidade de entrar com toda a sua força transformadora em contacto direto e imediato com os problemas, crises, medos e esperanças das pessoas de hoje. Em breve será demasiado tarde para recuperar entre nós a frescura original do Evangelho. Hoje é possível. Isto é o que se pretende com a proposta dos Grupos de Jesus.

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA - EN

04-30-2017
3rd Easter – A
Luke 24,13-35

WELCOME THE POWER OF THE GOSPEL

Two of Jesus’ disciples are leaving Jerusalem. They walk along sadly and brokenhearted. The hope that they had placed in Jesus has been extinguished in their hearts when they saw him die on the cross. But they keep thinking about him anyway. They can’t forget him. Was it all a dream?
While they go along talking and discussing all they’ve been through, Jesus comes by and starts walking with them. But the disciples don’t recognize him. The Jesus in whom they had trusted so much and whom they have loved passionately perhaps, now seems to be a stranger.
Jesus joins in on their conversation. The two walkers listen to him at first with surprise, but little by little something awakens in their hearts. They don’t know exactly what’s happening. Later on they will say: «Did not our hearts burn within us as he talked to us on the road and explained the Scriptures?».
The walkers feel themselves drawn by Jesus’ words. The moment arrives when they need his company. They don’t want to let him leave: «Stay with us». During the meal, they will have their eyes opened and will recognize him. This is the great message of the story: when we welcome Jesus as a companion on the journey, his words can awaken in us the hope we lost.
In recent years, many people have lost faith in Jesus. Little by little he has become someone strange and unknown to them. All that they know about him is what they can reconstruct in partial and fragmentary ways based on what they have heard from preachers and catechists.
Without a doubt, the Sunday homily fulfills a role that can’t be replaced, but it clearly ends up insufficient to help people today enter into direct and living contact with the Gospel. In its current usage, in the face of people that keep quiet, not voicing their concerns, questions and problems, it is impossible to regenerate the floundering faith of so many who seek to meet Jesus, sometime without even knowing that’s what they’re doing.
Isn’t it time to develop, outside of the context of the Sunday Liturgy, a new and different space to listen together to Jesus’ Gospel? Why not get together – laity and priests, women and men, convinced Christians and people interested in the faith – to listen, share, dialogue and welcome Jesus’ Gospel?
We need to give the Gospel the chance to enter into direct, immediate contact with the problems, crises, fears and hopes of people today, with all its transforming power. It will soon be too late to recover in our midst the original freshness of the Gospel. Today it’s possible. This is what the proposal of the Jesus Groups tries to do.

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf


Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com


lunes, 17 de abril de 2017

04-23-2017 - 2 Páscoa (A)

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Llegamos al millón de visitas en nuestro blog. Gracias de corazón.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre de 2014, José Antonio Pagola nos visitó  en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos  la conferencia: Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción.
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------
Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------


HOMILIA - ES

23-04-2017
2 Pascua – A
Juan 20,19-31

JESÚS SALVARÁ A SU IGLESIA

Aterrados por la ejecución de Jesús, los discípulos se refugian en una casa conocida. De nuevo están reunidos, pero ya no está con ellos Jesús. En la comunidad hay un vacío que nadie puede llenar. Les falta Jesús. ¿A quién seguirán ahora? ¿Qué podrán hacer sin él? «Está anocheciendo» en Jerusalén y también en el corazón de los discípulos.
Dentro de la casa están «con las puertas bien cerradas». Es una comunidad sin misión y sin horizonte, encerrada en sí misma, sin capacidad de acogida. Nadie piensa ya en salir por los caminos a anunciar el reino de Dios y curar la vida. Con las puertas cerradas no es posible acercarse al sufrimiento de las gentes.
Los discípulos están llenos de «miedo a los judíos». Es una comunidad paralizada por el miedo, en actitud defensiva. Solo ven hostilidad y rechazo por todas partes. Con miedo no es posible amar al mundo como lo amaba Jesús ni infundir en nadie aliento y esperanza.
De pronto, Jesús resucitado toma la iniciativa. Viene a rescatar a sus seguidores. «Entra en la casa y se pone en medio de ellos». La pequeña comunidad comienza a transformarse. Del miedo pasan a la paz que les infunde Jesús. De la oscuridad de la noche pasan a la alegría de volver a verlo lleno de vida. De las puertas cerradas van a pasar pronto a anunciar por todas partes la Buena Noticia de Jesús.
Jesús les habla poniendo en aquellos pobres hombres toda su confianza: «Como el Padre me ha enviado, así también os envío yo a vosotros». No les dice a quién se han de acercar, qué han de anunciar ni cómo han de actuar. Ya lo han podido aprender de él por los caminos de Galilea. Serán en el mundo lo que ha sido él.
Jesús conoce la fragilidad de sus discípulos. Muchas veces les ha criticado su fe pequeña y vacilante. Necesitan la fuerza de su Espíritu para cumplir su misión. Por eso hace con ellos un gesto especial. No les impone las manos ni los bendice, como a los enfermos. Exhala su aliento sobre ellos y les dice: «Recibid el Espíritu Santo».
Solo Jesús salvará a su Iglesia. Solo él nos liberará de los miedos que nos paralizan, romperá los esquemas aburridos en los que pretendemos encerrarlo, abrirá tantas puertas que hemos ido cerrando a lo largo de los siglos, enderezará tantos caminos que nos han desviado de él.
Lo que se nos pide es reavivar mucho más en toda Iglesia la confianza en Jesús resucitado, movilizarnos para ponerlo sin miedo en el centro de nuestras parroquias y comunidades, y concentrar todas nuestras fuerzas en escuchar bien lo que su Espíritu nos está diciendo hoy a sus seguidores.

José Antonio Pagola

HOMILIA - EU

2017-04-23
Pazkoaldiko 2. igandea – A
Joan 20,19-31

JESUSEK DU ELIZA SALBATUKO

Jesus indarrez hil izanaz izuturik, etxe ezagun batean babestu dira ikasleak. Berriro elkarrekin dira, baina Jesus ez dute berekin. Inork bete ezin duen hutsune bat da elkarte horretan. Jesus falta zaie. Nori jarraitu orain? Zer egin hura gabe? «Iluntzen ari du» Jerusalemen; baita ikasleen bihotzean ere.
Etxe barruan dira, «ateak itxirik». Jada ez misiorik ez jomugarik ez duen elkartea da, bere baitan itxia, ez da gai harrerarik egiteko. Inork ez du buruan bideetara irteteko asmorik, Jainkoaren erreinua hots egin eta bizitza sendatzeko. Ateak itxirik, ezin hurbil zintezke jendearen sufrimenera.
Ikasleak «juduekiko beldurrak» jota dira. Beldurrak zurrundu duen elkartea da, jarrera defentsiboan. Etsaitasuna eta ukapena ikusten dute soilik alde guztietan. Beldur zarelarik, ez maita dezakezu mundua Jesusek maite zuen bezala, ezta arnasarik eta esperantzarik eman ere.
Bat-batean, Jesus berpiztuak hartu du iniziatiba. Bere jarraitzaileak beren onera ekartzera dator. «Etxean sartu eta haien erdian jarri da». Gure elkarte koxkor hori eraldatzen hasi da. Beldur izatetik, Jesusek ematen dien bake-jarrerara igaro dira. Gau ilunetik, Jesus bizi-bizirik ikusteko pozera igaro dira. Ateak itxirik izatetik, laster igaroko dira bihotza misiorantz irekitzera.
Bere konfiantza osoa jende gizajo harengan ezarriz hitz egin die Jesusek: «Aitak ni bidali nauen bezala, hala bidaltzen zaituztet nik zuek». Ez die esaten norengana hurbildu behar duten, ez zer hots egin behar duten, ez nola jokatu behar duten. Ikasia dute hori guztia beragandik Galileako bideetan barna. Jesus zer izan den, horixe izango dira beraiek munduan.
Ondotxo ezagutzen du Jesusek ikasleen ahulezia. Askotan aurpegiratu izan die beren fede eskas eta gorabeheratsua. Beraren Espirituaren beharra dute beren misioa bete ahal izateko. Horregatik egin die keinu berezi bat. Ez dizkie ezarri bere eskuak, ez ditu bedeinkatu gaixoekin egin izan duen bezala. Bere hatsa arnastu eta esan die: «Hartzazue Espiritu Santua».
Soilik, Jesusek salbatuko du Eliza. Soilik, Jesusek askatuko gaitu zurruntzen gaituzten beldurretatik, hautsiko ditu Jesus hesitu nahiz erabiltzen ditugun eskema aspergarriak, irekiko ditu mendeen joan-etorrian itxi izan ditugun hainbat eta hainbat ate, zuzenduko ditu desbideratu izan gaituzten hainbat eta hainbat bide.
Hau da eskatzen zaiguna: biziberritu dezagula askoz gehiago Eliza osoan Jesus berpiztuarekiko konfiantza, ekin diezaiogula beldurrik gabe gure parrokietan eta elkarteetan Jesus erdi-erdian ipintzeari, eta bildu ditzagula geure indarrak gaur egun haren jarraitzaileoi haren Espiritua esaten ari zaiguna entzuteko.

José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA - CA

23-04-2017
Diumenge 2 de Pasqua – A
Joan 20,19-31

JESÚS SALVARÀ LA SEVA ESGLÉSIA

Aterrits per l’execució de Jesús, els deixebles es refugien en una casa coneguda. Novament estan reunits, però Jesús ja no és amb ells. A la comunitat hi ha un buit que ningú pot omplir. Els falta Jesús. A qui seguiran ara? Què podran fer sense ell? És el «capvespre» a Jerusalem i també al cor dels deixebles.
S’estan dins de la casa «amb les portes tancades». És una comunitat sense missió i sense horitzó, tancada en si mateixa, sense capacitat d’acollida. Ningú pensa ja en sortir pels camins a anunciar el Regne de Déu i guarir la vida. Amb les portes tancades no és possible apropar-se al patiment de la gent.
Els deixebles estan plens de «por dels jueus». És una comunitat paralitzada per la por, en actitud defensiva. Només veuen hostilitat i rebuig per tot arreu. Amb por no és possible estimar el món com l’estimava Jesús ni infondre en ningú alè i esperança.
Tot d’una, Jesús ressuscitat pren la iniciativa. Ve a rescatar als seus seguidors. «Va arribar i es posà al mig d’ells». La petita comunitat comença a transformar-se. De la por passen a la pau que els infon Jesús. De la foscor de la nit passen a l’alegria de tornar a veure’l ple de vida. De les portes tancades passaran aviat a anunciar per tot arreu la Bona Notícia de Jesús.
Jesús els parla posant en aquells pobres homes tota la seva confiança: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». No els diu a qui s’han d’apropar, què han d’anunciar ni com han d’actuar. Ja ho han pogut aprendre d’ell pels camins de Galilea. Seran en el món allò que ha estat ell.
Jesús coneix la fragilitat dels seus deixebles. Moltes vegades els ha criticat la seva fe petita i vacil·lant. Necessiten la força del seu Esperit per complir la seva missió. Per això fa amb ells un gest especial. No els imposa les mans ni els beneeix, com als malalts. Exhala el seu alè sobre ells i els diu: «Rebeu l’Esperit Sant».
Només Jesús salvarà la seva Església. Només ell ens alliberarà de les pors que ens paralitzen, trencarà els esquemes avorrits en els quals pretenem tancar-lo, obrirà tantes portes que hem anat tancant al llarg dels segles, redreçarà tants camins que ens han desviat d’ell.
El que se’ns demana és revifar molt més en tota l’Església la confiança en Jesús ressuscitat, mobilitzar-nos per posar-lo sense por al centre de les nostres parròquies i comunitats, i concentrar totes les nostres forces en escoltar bé el que el seu Esperit ens està dient avui als seus seguidors.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA - GL

23-04-2017
2 Pascua – A
Xoán 20,19-31

XESÚS SALVARÁ Á SÚA IGREXA

Aterrados pola execución de Xesús, os discípulos refúxianse nunha casa coñecida. De novo están reunidos, pero xa non está con eles Xesús. Na comunidade hai un baleiro que ninguén pode encher. Fáltalles Xesús. A quen seguirán agora? Que poderán facer sen el? «Está anoitecendo» en Xerusalén e tamén no corazón dos discípulos.
Dentro da casa están «coas portas ben pechadas». É unha comunidade sen misión e sen horizonte, encerrada en si mesma, sen capacidade de acollida. Ninguén pensa xa en saír polos camiños a anunciaren o reino de Deus e curar a vida. Coas portas pechadas non é posíbel achegarse ao sufrimento das xentes.
Os discípulos están cheos de «medo aos xudeus». É unha comunidade paralizada polo medo, en actitude defensiva. Só ven hostilidade e rexeitamento por todas partes. Con medo non é posíbel amar ao mundo como o amaba Xesús nin infundir en ninguén alento e esperanza.
De súpeto, Xesús resucitado toma a iniciativa. Vén rescatar aos seus seguidores. «Entra na casa e ponse no medio deles». A pequena comunidade comeza a transformarse. Do medo pasan á paz que lles infunde Xesús. Da escuridade da noite pasan á alegría de volveren velo cheo de vida. Das portas pechadas van pasar axiña a anunciaren por todas partes a Boa Noticia de Xesús.
Xesús fálalles poñendo naqueles pobres homes toda a súa confianza: «Como o Pai me enviou, así tamén vos envío eu a vós». Non lles di a quen se han achegar, que han anunciar nin como han actuar. Xa o puideron aprender del polos camiños de Galilea. Serán no mundo o que foi el.
Xesús coñece a fraxilidade dos seus discípulos. Moitas veces lles criticou a súa fe pequena e vacilante. Necesitan a forza do seu Espírito para cumpriren a súa misión. Por iso fai con eles un xesto especial. Non lles impón as mans nin os bendí, coma aos enfermos. Exhala o seu alento sobre deles e dilles: «Recibide o Espírito Santo».
Só Xesús salvará á súa Igrexa. Só el nos liberará dos medos que nos paralizan, romperá os esquemas aburridos nos que pretendemos encerralo, abrirá tantas portas que imos ir pechando ao longo dos séculos, enderezará tantos camiños que nos desviaron del.
O que se nos pide é reavivar moito máis en toda Igrexa a confianza en Xesús resucitado, mobilizármonos para poñelo sen medo no centro das nosas parroquias e comunidades, e concentrar todas as nosas forzas en escoitarmos ben o que o seu Espírito nos está a dicir hoxe aos seus seguidores.

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA -IT

23-04-2017
2 Pasqua – A
Giovanni 20,19-31

GESÙ SALVERÀ LA CHIESA

Atterriti dall’esecuzione di Gesù, i discepoli si rifugiano in una casa conosciuta. Sono di nuovo riuniti, ma non è con loro Gesù. Nella comunità c’è un vuoto che nessuno può colmare. Manca loro Gesù. Chi seguiranno ora? Che potranno fare senza di lui? «Sta arrivando la notte» in Gerusalemme e anche nel cuore dei discepoli.
In casa stanno «con le porte chiuse». È una comunità senza missione e senza orizzonte, chiusa in se stessa, senza capacità di accoglienza. Nessuno pensa ormai di uscire per le strade ad annunciare il Regno di Dio e guarire la vita. Con le porte chiuse non è possibile avvicinarsi alla sofferenza della gente.
I discepoli sono pieni di «timore dei Giudei». È una comunità paralizzata dalla paura, in atteggiamento di difesa. Vedono solo ostilità e rifiuto da ogni parte. Con paura non è possibile amare il mondo come lo amava Gesù, né infondere in alcuno coraggio e speranza.
Improvvisamente, Gesù risorto prende l’iniziativa. Viene a riscattare i suoi seguaci. «Venne Gesù, stette in mezzo a loro». La piccola comunità inizia a trasformarsi. Dalla paura passano alla pace che infonde loro Gesù. Dall’oscurità della notte passano alla gioia di tornare a vederlo pieno di vita. Dalle porte chiuse passeranno presto ad annunciare dappertutto la Buona Notizia di Gesù.
Gesù parla loro ponendo in quei poveri uomini tutta la sua fiducia: «Come il Padre ha mandato me, anche io mando voi». Non dice loro a chi si devono avvicinare, che cosa devono annunciare, né come devono agire. Lo hanno già potuto imparare da lui sulle strade di Galilea. Saranno nel mondo quello che è stato lui.
Gesù conosce la fragilità dei suoi discepoli. Molte volte ha criticato la loro fede piccola e vacillante. Hanno bisogno della forza del suo Spirito per compiere la sua missione. Per questo fa con loro un gesto speciale. Non impone loro le mani né li benedice, come ha fatto con gli infermi. Soffia il suo alito su di loro e dice: «Ricevete lo Spirito Santo».
Solo Gesù salverà la sua Chiesa. Solo lui ci libererà dalle paure che ci paralizzano, spezzerà gli schemi noiosi nei quali pretendiamo rinchiuderlo, aprirà tante porte che siamo andati chiudendo lungo i secoli, raddrizzerà tante vie che ci hanno sviato da lui.
Quello che ci è chiesto è ravvivare molto più in tutta la Chiesa la fiducia in Gesù risorto, mobilitarci per porlo senza timore al centro delle nostre parrocchie e comunità, e concentrare tutte le nostre forze nell’ascoltare bene quello che il suo Spirito sta dicendo oggi a noi suoi seguaci.

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA - FR

23-04-2017
2 Pâques – A
Jean 20, 19-31

JÉSUS SAUVERA SON ÉGLISE

Terrifiés par l’exécution de Jésus, les disciples trouvent refuge dans une maison connue. Ils sont de nouveau ensemble, mais Jésus n’est plus avec eux. Il y a dans leur communauté un vide que personne ne réussit à remplir. Jésus leur manque. Qui vont-ils suivre maintenant? Que pourront-ils faire sans lui? «La nuit tombe» sur Jérusalem mais aussi dans le coeur des disciples.
Ils sont dans cette maison, «les portes bien fermées». C’est une communauté sans mission, sans horizon, enfermée sur elle-même, incapable d’accueillir. Personne ne pense plus à sortir sur les chemins pour annoncer le royaume de Dieu et pour soigner la vie. Avec les portes fermées, impossible de s’approcher de la souffrance des gens.
Les disciples ont une «grande peur des juifs». C’est une communauté paralysée par la peur, sur la défensive. Ils ne voient que rejet et hostilité partout. Dans cette peur, impossible d’aimer le monde tel que Jésus l’aimait ni de communiquer courage et espérance à personne.
Soudain, Jésus ressuscité prend l’initiqtive. Il vient racheter ses disciples. «Il entre dans la maison et il est là au milieu d’eux». La petite communauté commence à se transformer. Ils passent de la peur à la paix que Jésus leur transmet. De l’obscurité de la nuit à la joie de le voir de nouveau bien vivant. Bientôt, ils vont passer des portes fermées à l’annonce de la Bonne Nouvelle de Jésus partout.
Jésus leur parle en faisant totale confiance à ces pauvres hommes: «Comme le Père m’a envoyé, moi aussi je vous envoie». Il ne leur dit pas auprès de qui ils sont envoyés, ce qu’ils auront à annoncer ni comment devront-ils agir. Déjà, ils ont pu l’apprendre de lui sur les chemins de Galilée. Ils deviendront dans le monde ce qu’il a été.
Jésus connaît la fragilité de ses disciples. Il leur a souvent reproché leur petite foi hésitante. Ils ont besoin de la force de son Esprit pour accomplir leur mission. C’est pourquoi il fait sur eux un geste spécial. Il ne leur impose pas les mains, ni les bénit comme il le faisait pour les malades. Mais il répand sur eux son souffle en leur disant: «Recevez l’Esprit-Saint».
Seul Jésus sauvera son Eglise. C’est seulement lui qui nous libérera des peurs qui nous paralysent, qui brisera les schémas ennuyeux où nous prétendons l’enfermer, qui ouvrira tant de portes que nous avons fermées tout au long des siècles et qui redressera tant de chemins qui nous ont détourné de lui.
Ce qui nous est demandé, c’est de raviver beaucoup plus dans toute l’Eglise la confiance en Jésus ressuscité, nous mobiliser pour le placer sans crainte au coeur de nos paroisses et de nos communautés, et concentrer toutes nos énergies à bien écouter ce que l’Esprit est en train de dire aujourd’hui aux disciples que nous sommes.

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna

HOMILIA - PT

23-04-2017
2 Páscoa – A
João 20,19-31

JESUS SALVARÁ A SUA IGREJA

Aterrados pela execução Jesus, os discípulos refugiam-se numa casa conhecida. De novo estão reunidos, mas já não está com eles Jesus. Na comunidade há um vazio que ninguém pode encher. Falta-lhes Jesus. A quem seguirão agora? ¿Que poderão fazer sem Ele? «Está a anoitecer» em Jerusalém e também no coração dos discípulos.
Dentro da casa estão «com as portas bem fechadas». É uma comunidade sem missão e sem horizonte, encerrada em si mesma, sem capacidade de acolhimento. Já ninguém pensa em sair pelos caminhos a anunciar o reino de Deus e curar a vida. Com as portas fechadas não é possível aproximar-se do sofrimento das pessoas.
Os discípulos estão cheios de «medo dos judeus». É uma comunidade paralisada pelo medo, em atitude defensiva. Só vêm hostilidade e rejeição por toda parte. Com medo não é possível amar o mundo como o amava Jesus nem infundir a ninguém alento e esperança.
De repente, Jesus ressuscitado toma a iniciativa. Vem resgatar os Seus seguidores. «Entra na casa e coloca-se no meio deles». A pequena comunidade começa a transformar-se. Do medo passam à paz que lhes infunde Jesus. Da obscuridade da noite passam à alegria de voltar a vê-Lo cheio de vida. Das portas fechadas vão passar rapidamente a anunciar por todas partes a Boa Nova de Jesus.
Jesus fala-lhes pondo naqueles pobres homens toda a Sua confiança: «Como o Pai Me enviou, assim também Eu vos envio». Não lhes diz a quem se devem aproximar, que devem anunciar, nem como têm de atuar. Já aprenderam com Ele pelos caminhos da Galileia. Serão no mundo o que Ele foi.
Jesus conhece a fragilidade dos Seus discípulos. Muitas vezes criticou a sua fé pequena e vacilante. Necessitam a força do Seu Espírito para cumprir a Sua missão. Por isso faz com eles um gesto especial. Não lhes impõe as mãos nem os abençoa, como aos doentes. Exala o Seu alento sobre eles e diz-lhes: «Recebei o Espírito Santo».
Só Jesus salvará a Sua Igreja. Só Ele nos libertará dos medos que nos paralisam, quebrará os esquemas enfadonhos em que o pretendemos encerrar, abrirá tantas portas que temos fechado ao longo dos séculos, estabelecerá tantos caminhos que nos têm desviado Dele.
O que se nos pede é reavivar muito mais em toda a Igreja, a confiança em Jesus ressuscitado, mobilizar-nos para O colocar sem medo no centro das nossas paróquias e comunidades, e concentrar todas as nossas forças em escutar bem o que o Seu Espírito diz hoje aos Seus seguidores.

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA - EN

04-23-2017
2nd Easter – A
John 20,19-31

JESUS WILL SAVE THE CHURCH

Terrified by Jesus’ execution, the disciples take refuge in a familiar house. Once again they are together, but Jesus isn’t with them. In the community there’s a hole that no one can fill. They lack Jesus. Whom will they follow now? What will they be able to do without him? «It’s getting dark» in Jerusalem and also in the disciples’ hearts.
They are inside the house «with the doors locked». It is a community without mission and without vision, closed in on itself, without capability of welcome. No one’s thinking about heading out on the road to announce God’s Reign or to bring healing to people’s lives. With the doors locked it’s not possible to draw near to the suffering of people.
The disciples are full of «fear of the Jews». It’s a community paralyzed by fear, defensive. They see only hostility and rejection on every side. With fear it’s not possible to love the world as Jesus loved it, nor is it possible to instill encouragement and hope in anyone.
All of a sudden the Risen Jesus takes the initiative. He comes to rescue his followers. «He came into the house and stood in their midst». The little community begins to be transformed. From fear they pass to the peace that Jesus instills in them. From the darkness of night they pass to the joy of returning to see him full of life. From the locked doors they soon pass to announce the Good News of Jesus everywhere.
Jesus speaks to them, putting his full confidence in those poor men: «As the Father has sent me, so I also send you». He doesn’t tell them whom they need to approach, what they need to announce or how they need to act. That’s what they’ve already been able to learn from him on the roads of Galilee. They will be in the world as he has been in the world.
Jesus knows his disciples’ frailty. Many times he has criticized their small and faltering faith. They need the power of his Spirit in order to complete his mission. That’s why he does a special gesture to them. He doesn’t impose his hands or bless them as he did for the sick. He breathes his breath over them and tells them: «Receive the Holy Spirit».
Only Jesus will save the Church. Only he will free us from the fears that paralyze us, break the worn-out structures that we try to enclose him in, open so many doors that we have gone about closing throughout the centuries, straighten so many paths that have led us away from him.
What he asks of us is to revive all the more in the whole Church a trust in the Risen Jesus, mobilize ourselves to fearlessly put him in the center of our parishes and communities, and concentrate all our efforts in listening well to what his Spirit is saying to his followers today.

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf




Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com