lunes, 31 de agosto de 2015

09/06/2015 - 23th Sunday in Ordinary Time (B)

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre, José Antonio Pagola nos visitó en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos la conferencia:
"Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción". 
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .

Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------

ES - CURAR NUESTRA SORDERA
EU - GURE GORRERIA SENDATU
CA - GUARIR LA NOSTRA SORDESA
GL - CURAR A NOSA XORDEIRA
IT - GUARIRE LA NOSTRA SORDITÀ
FR - GUÉRIR NOTRE SURDITÉ
PT - CURAR A NOSSA SURDEZ
EN - CURING OUR DEAFNESS
ES – EU – CA – GL – IT – FR – PT – EN

HOMILIA - ES

06-09-2015
23 Tiempo Ordinario – B
Marcos 7,31-37

CURAR NUESTRA SORDERA

Los profetas de Israel usaban con frecuencia la «sordera» como una metáfora provocativa para hablar de la cerrazón y la resistencia del pueblo a su Dios. Israel «tiene oídos pero no oye» lo que Dios le está diciendo. Por eso, un profeta llama a todos a la conversión con estas palabras: «Sordos, escuchad y oíd».
En este marco, las curaciones de sordos, narradas por los evangelistas, pueden ser leídas como «relatos de conversión» que nos invitan a dejarnos curar por Jesús de sorderas y resistencias que nos impiden escuchar su llamada al seguimiento. En concreto, Marcos ofrece en su relato matices muy sugerentes para trabajar esta conversión en las comunidades cristianas.
·         El sordo vive ajeno a todos. No parece ser consciente de su estado. No hace nada por acercarse a quien lo puede curar. Por suerte para él, unos amigos se interesan por él y lo llevan hasta Jesús. Así ha de ser la comunidad cristiana: un grupo de hermanos y hermanas que se ayudan mutuamente para vivir en torno a Jesús dejándose curar por él.
·         La curación de la sordera no es fácil. Jesús toma consigo al enfermo, se retira a un lado y se concentra en él. Es necesario el recogimiento y la relación personal. Necesitamos en nuestros grupos cristianos un clima que permita un contacto más íntimo y vital de los creyentes con Jesús. La fe en Jesucristo nace y crece en esa relación con él.
·         Jesús trabaja intensamente los oídos y la lengua del enfermo, pero no basta. Es necesario que el sordo colabore. Por eso, Jesús, después de levantar los ojos al cielo, buscando que el Padre se asocie a su trabajo curador, le grita al enfermo la primera palabra que ha de escuchar quien vive sordo a Jesús y a su Evangelio: «Ábrete».
Es urgente que los cristianos escuchemos también hoy esta llamada de Jesús. No son momentos fáciles para su Iglesia. Se nos pide actuar con lucidez y responsabilidad. Sería funesto vivir hoy sordos a su llamada, desoír sus palabras de vida, no escuchar su Buena Noticia, no captar los signos de los tiempos, vivir encerrados en nuestra sordera. La fuerza sanadora de Jesús nos puede curar.

José Antonio Pagola

HOMILIA - EU

2015-09-06
Urteko 23. igandea – B
Markos 7,31-37

GURE GORRERIA SENDATU

Israelgo profetek sarritan erabili ohi zuten «gorreria» hitza metafora probokatzailetzat, herriak Jainkoari bere bihotza itxi eta eragozpenak jarri izana adierazteko. Herriak «baditu belarriak baina ez du entzuten», esaten ari zaio Jainkoa gorreria hitz horren bidez. Horregatik, profeta batek bihotz-berritzeko deia egin die guztiei, hitz hauekin: «Jende gorra, entzun eta aditu».
Alde horretatik, ebanjelioetan kontatzen diren gorren sendatzeak «bihotz-berritzearen kontakizun» bezala har daitezke; hain zuzen ere, Jesusi senda gaitzan uztera dei egiten diguten kontakizunak dira; bai gure gorreria, bai Jesusi jarraitzeko ditugun geure eragozpenak senda ditzan uztera. Markosek, bere kontakizunean, ñabardura oso iradokitzaileak dakartza, kristau-elkarteetan bihotz-berritze horretan nola lan egin adierazteko.
·         Pertsona gorra beste guztiengandik urrun bizi ohi da. Gainera, badirudi ez dela jabetzen bere egoeraz. Ez da saiatzen senda dezakeenagana hurbiltzen. Baina, bere zorionerako, adiskide batzuk axolatu dira beraz eta Jesusengana eraman dute. Horrelakoa izan beharko luke kristau-elkarteak: anai-arreben taldea, batak bestea laguntzen dutenek osatua, Jesusen inguruan bizi eta senda ditzan uzten diotelarik.
·         Gorreria sendatzea ez da gauza erraza. Jesusek berekin hartu du gizon gorra, alde batera erretiratu da eta hari begira bildu da bere barnean. Premiazkoak dira barne-biltzea eta harreman pertsonalak. Geure kristau-elkarteetan beharrezkoa dugu ingurugiro hau: fededunei Jesusekin harreman barnekoiagoak eta bizigarriak izateko aukera emango diena. Jesu Kristogan dugun fedea harekiko harreman horietan jaiotzen eta hazten da.
·         Jesusek era bizian landu ditu gaixoaren belarriak eta mihia, baina ez da aski. Beharrezkoa da gorrak ere parte hartzea. Horregatik, Jesusek, begiak zerurantz, Aitari bere sendatze-lanean bat egin dezan eske, gaixoari hots egin dio, Jesusen eta haren Ebanjelioaren aurrean gor den orok entzun beharreko lehen hitza esanez: «Ireki zaitez», ireki zeure bihotz hori.
Premiazkoa da kristauok ere, gaur egun, Jesusen dei hau entzun dezagun. Ez dira gaurkoak une errazak Jesusen Elizarentzat. Azti eta erantzukizunez jokatzea eskatzen digu. Hondamendia izango litzateke gaur haren deiaren aurrean gor izatea, haren bizi-hitzei ez entzunarena egitea, haren Berri Ona ez aditzea, aldien ezaugarriei ez antzematea, gure gorrerian hesiturik bizitzea. Jesusen indar sendatzaileak senda gaitzake.

José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA - CA

06-09-2015
Diumenge 23 durant l’any – B
Marc 7,31-37

GUARIR LA NOSTRA SORDESA

Els profetes d’Israel usaven sovint la «sordesa» com una metàfora provocativa per parlar del tancament i la resistència del poble al seu Déu. Israel «té oïdes però no escolta» el que Déu li està dient. Per això, un profeta crida a tots a la conversió amb aquestes paraules: «Sords, escolteu!».
En aquest marc, les guaricions de sords, narrades pels evangelistes, poden ser llegides com «relats de conversió» que ens conviden a deixar-nos guarir per Jesús de sordeses i de resistències que ens impedeixen escoltar la seva crida al seguiment. En concret, Marc ofereix en el seu relat matisos molt suggerents per treballar aquesta conversió a les comunitats cristianes.
·         El sord viu aliè a tothom. No sembla ser conscient del seu estat. No fa res per acostar-se a qui el pot guarir. Per sort per a ell, uns amics s’interessen per ell i el porten fins a Jesús. Així ha de ser la comunitat cristiana: un grup de germans i germanes que s’ajuden mútuament per viure entorn de Jesús deixant-se guarir per ell.
·         La guarició de la sordesa no és fàcil. Jesús s’enduu el malalt, es retira a un costat i es concentra en ell. Cal el recolliment i la relació personal. Necessitem en els nostres grups cristians un clima que permeti un contacte més íntim i vital dels creients amb Jesús. La fe en Jesucrist neix i creix en aquesta relació amb ell.
·         Jesús treballa intensament les orelles i la llengua del malalt, però no n’hi ha prou. Cal que el sord col·labori. Per això, Jesús, després d’aixecar els ulls al cel, buscant que el Pare s’associï al seu treball guaridor, diu al malalt la primera paraula que ha d’escoltar qui viu sord a Jesús i el seu Evangeli: «Obre’t!».
És urgent que els cristians escoltem també avui aquesta crida de Jesús. No són moments fàcils per a la seva Església. Se’ns demana actuar amb lucidesa i responsabilitat. Seria funest viure avui sords a la seva crida, desatendre les seves paraules de vida, no escoltar la seva Bona Nova, no captar els signes dels temps, viure tancats en la nostra sordesa. La força guaridora de Jesús ens pot curar.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA - GL

06-09-2015
23 Tempo Ordinario – B
Marcos 7,31-37

CURAR A NOSA XORDEIRA

Os profetas de Israel usaban con frecuencia a «xordeira» coma unha metáfora provocativa para falaren da cerrazón e a resistencia do pobo ao seu Deus. Israel «ten oídos pero non oe» o que Deus lle está a dicir. Por iso, un profeta chama a todos á conversión con estas palabras: «Xordos, escoitade e oíde».
Neste marco, as curacións de xordos, narradas polos evanxelistas, poden ser lidas como «relatos de conversión» que nos invitan a deixármonos curar por Xesús de xordeiras e resistencias que nos impiden escoitarmos a súa chamada ao seguimento. En concreto, Marcos ofrece no seu relato matices moi suxerentes para traballarmos esta conversión nas comunidades cristiás.
·         O xordo vive alleo a todos. Non parece ser consciente do seu estado. Non fai nada por achegarse a quen o pode curar. Por sorte para el, uns amigos interésanse por el e lévano ata Xesús. Así ten de ser a comunidade cristiá: un grupo de irmáns e irmás que se axudan mutuamente para viviren a carón de Xesús deixándose curaren por el.
·         A curación da xordeira non é fácil. Xesús toma consigo ao enfermo, retírase para cabo del e concéntrase nel. É necesario o recollemento e a relación persoal. Necesitamos nos nosos grupos cristiáns un clima que permita un contacto máis íntimo e vital dos crentes con Xesús. A fe en Xesús Cristo nace e crece nesa relación con el.
·         Xesús traballa intensamente os oídos e a lingua do enfermo, pero non abonda. É necesario que o xordo colabore. Por iso, Xesús, logo de levantar os ollos ao ceo, buscando que o Pai se asocie ao seu traballo curador, grítalle ao enfermo a primeira palabra que ten de escoitar quen vive xordo a Xesús e ao seu Evanxeo: «Ábrete».
É urxente que os cristiáns escoitemos tamén hoxe esta chamada de Xesús. Non son momentos doados para a súa Igrexa. Pídesenos actuar con lucidez e responsabilidade. Sería funesto vivirmos hoxe xordos á súa chamada, desoírmos as súas palabras de vida, non escoitarmos a súa Boa Noticia, non captarmos os signos dos tempos, vivirmos encerrados na nosa xordeira. A forza sandadora de Xesús pódenos curar.

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA -IT

06-09-2015
23 Tempo Ordinario – B
Marco 7,31-37

GUARIRE LA NOSTRA SORDITÀ

I profeti d’Israele usavano frequentemente la «sordità» come una metafora provocatoria per parlare della chiusura e della resistenza del popolo al suo Dio. Israele «ha orecchi ma non ode» quel che Dio gli sta dicendo. Per questo un profeta chiama tutti alla conversione con queste parole: «Sordi, ascoltate e udite».
In questa cornice, le guarigioni di sordi, narrate dagli evangelisti, possono essere lette come «racconti di conversione» che ci invitano a lasciarci guarire da Gesù da sordità e resistenze che ci impediscono di ascoltare la sua chiamata alla sequela. In concreto, Marco offre nel suo racconto sfumature che sono chiari suggerimenti per operare questa conversione nelle comunità cristiane.
·         Il sordo vive estraneo a tutti. Non sembra essere cosciente del suo stato. Non fa nulla per avvicinarsi a chi lo può guarire. Per sua fortuna, degli amici s’interessano di lui e lo portano fino a Gesù. Così deve essere la comunità cristiana: un gruppo di fratelli e sorelle che si aiutano vicendevolmente per vivere intorno a Gesù lasciandosi guarire da lui.
·         La guarigione dalla sordità non è facile. Gesù prende con sé l’infermo, lo porta in disparte e si concentra su di lui. È necessario il raccoglimento e la relazione personale. Abbiamo bisogno nei nostri gruppi cristiani di un clima che permetta un contatto più intimo e vitale dei credenti con Gesù. La fede in Gesù Cristo nasce e cresce in questa relazione con lui.
·         Gesù opera intensamente sulle orecchie e sulla lingua dell’infermo, ma non basta. È necessario che il sordo collabori. Per questo Gesù, dopo aver alzato gli occhi al cielo, cercando che il Padre si associ alla sua opera di guarigione, grida all’infermo la prima parola che deve ascoltare chi vive sordo a Gesù e al suo Evangelo: «Apriti».
È urgente che noi cristiani ascoltiamo anche oggi questo appello di Gesù. Non sono momenti facili per la sua Chiesa. Ci è richiesto di agire con lucidità e responsabilità. Sarebbe funesto vivere oggi sordi al suo appello, non dare ascolto alle sue parole di vita, non ascoltare la sua Buona Notizia, non cogliere i segni dei tempi, vivere chiusi nella nostra sordità. La forza risanatrice di Gesù ci può guarire.

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA - FR

06-09-2015
23 Temps Ordinaire – B
Marc 7,31-37

GUÉRIR NOTRE SURDITÉ

Pour parler de l’enfermement et de la résistance du peuple face à son Dieu, les prophètes d’Israël utilisaient fréquemment, comme une métaphore provocatrice, la «surdité». Israël «a des oreilles mais n’entend pas ce que Dieu lui dit». C’est pourquoi, un prophète appelle tout le monde à la conversion avec ces mots: «Sourds, écoutez et entendez».
Dans ce contexte, les guérisons des sourds décrites par les évangélistes peuvent être lues comme des «récits de conversion», nous invitant à nous laisser guérir par Jésus de ces surdités et de ces résistances qui nous empêchent d’écouter son appel à le suivre. Concrètement, Marc nous offre dans son récit des nuances très suggestives pour pouvoir travailler à cette conversion au sein des communautés chrétiennes.
·         Le sourd vit isolé de tous. Il ne semble pas être conscient de son état. Il ne fait rien pour se rapprocher de celui qui peut le guérir. Il a la chance d’avoir quelques amis qui s’intéressent à lui et qui l’amènent auprès de Jésus. C’est ce que doit être une communauté chrétienne: un groupe de frères et soeurs qui s’entraident mutuellement à vivre autour de Jésus, se laissant guérir par lui.
·         La guérison de la surdité n’est pas chose facile. Jésus prend avec lui le malade, se met de côté et se concentre sur lui. Le recueillement et la relation personnelle sont nécessaires. Nous avons besoin, au sein de nos groupes chrétiens, d’un climat permettant un contact plus intime et vital des croyants avec Jésus. C’est dans cette relation avec lui que la foi en Jésus naît et grandit.
·         Jésus agit de façon intense sur les oreilles et sur la langue du malade mais cela ne suffit pas. Il faut aussi que le sourd y participe. C’est pourquoi, Jésus, après avoir levé les yeux au ciel pour demander au Père de le rejoindre dans son travail de guérison, crie au malade le premier mot que doivent entendre tous ceux qui restent sourds à Jésus et à son Evangile: «Ouvre-toi».
Il est urgent que nous, chrétiens, entendions aussi aujourd’hui cet appel de Jésus. Notre temps n’est pas facile pour l’Eglise. Il nous est demandé d’agir avec lucidité et avec responsabilité. Ce serait mortel que de rester aujourd’hui sourds à son appel; de refuser d’entendre ses paroles de vie et sa Bonne nouvelle; de ne pas percevoir les signes des temps; de vivre enfermés dans notre surdité. La force de guérison de Jésus peut nous guérir.

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna

HOMILIA - PT

06-09-2015
23 Tempo Ordinário – B
Marcos 7,31-37

CURAR A NOSSA SURDEZ

Os profetas de Israel usavam com frequência a «surdez» como uma metáfora provocativa para falar do encerramento e da resistência do povo ao seu Deus. Israel «tem ouvidos mas não ouve» é o que Deus diz. Por isso, um profeta chama a todos para a conversão com estas palavras: «Surdos, escutai e ouvi».
Neste enquadramento, as curas de surdos, narradas pelos evangelistas, podem ser lidas como «relatos de conversão» que nos convidam a deixar-nos curar por Jesus da surdez e das resistências que nos impedem de escutar a Sua chamada para o seguir. Em concreto, Marcos oferece no seu relato matizes muito sugestivos para trabalhar esta conversão nas comunidades cristãs.
·         O surdo vive afastado de todos. Não parece estar a ser consciente do seu estado. Não faz nada para aproximar-se de quem o pode curar. Por sorte para ele, uns amigos interessam-se por ele e levam-no até Jesus. Assim tem de ser a comunidade cristã: um grupo de irmãos e irmãs que se ajudam mutuamente para viver em torno de Jesus deixando-se curar por Ele.
·         A cura da surdez não é fácil. Jesus toma consigo o doente, retira-se para um lado e concentra-se nele. É necessário o recolhimento e a relação pessoal. Necessitamos nos nossos grupos cristãos um clima que permita um contacto mais íntimo e vital dos crentes com Jesus. A fé em Jesus Cristo nasce e cresce nessa relação com Ele.
·         Jesus trabalha intensamente os ouvidos e a língua do doente, mas não basta. É necessário que o surdo colabore. Por isso, Jesus, depois de levantar os olhos ao céu, procurando que o Pai se associe ao Seu trabalho curador, grita ao enfermo a primeira palavra que tem de escutar quem vive surdo a Jesus e ao Seu Evangelho: «Abre-te».
É urgente que os cristãos escutem também hoje esta chamada de Jesus. Não são momentos fáceis para a Sua Igreja. Pede-se que actuemos com lucidez e responsabilidade. Seria funesto viver hoje surdos à Sua chamada, não ouvir as Suas palavras de vida, não escutar a Sua Boa Nova, não captar os sinais dos tempos, viver encerrados na nossa surdez. A força salvadora de Jesus pode-nos curar.

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA - EN

09-06-2015
23rd Sunday in Ordinary Time – B
Mark 7,31-37

CURING OUR DEAFNESS

Israel’s prophets frequently used «deafness» as a provocative metaphor for speaking about the people’s obstinacy and resistance to their God. Israel «has ears to hear, but doesn’t hear» what God is saying to them. That’s why a prophet calls everyone to conversion with these words: «You who are deaf, listen and hear».
In this context, the curing of the deaf, narrated by the Gospel-writers, can be read as «stories of conversion» that invite us to allow ourselves to be healed by Jesus of deafness and hardness of heart that keep us from hearing his call to follow him. Concretely, Mark offers very suggestive hints in his story that work toward this conversion needed in our Christian communities.
·         The deaf man lives far from everyone else. He doesn’t seem to be aware of his situation. He does nothing to draw near to the one who can heal him. Lucky for him, some friends take an interest in him and bring him to Jesus. That’s how the Christian community should be: a group of brothers and sisters who help each other mutually to live with Jesus, letting themselves be healed by him.
·         The healing of deafness isn’t easy. Jesus takes the sick man with him, goes off to one side and focuses on him. This withdrawal and personal relationship is necessary. What is needed in our Christian groups is a climate that permits a more intimate and vital contact of believers with Jesus. Faith in Jesus is born and grows in such a relationship with him.
·         Jesus intently works the sick man’s ears and tongue, but it’s not enough. The sick man needs to work with him. That’s why Jesus, after raising his eyes to heaven, looks for the Father to join forces with his healing work, he shouts out to the sick man the first word that anyone of us who are deaf to Jesus and to his Gospel needs to hear: «Be opened».
It’s urgent that we Christians today also hear this call from Jesus. These aren’t easy times for his Church. We’re being asked to act clearly and responsibly. It would be fatal for us today to be deaf to his call, to close our ears to his words of life, to not hear his Good News, to not grasp the signs of the times, to live enclosed in our deafness. Jesus’ healing power can cure us.

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf




Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com


lunes, 24 de agosto de 2015

08/30/2015 - 22th Sunday in Ordinary Time (B)

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre, José Antonio Pagola nos visitó en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos la conferencia:
"Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción". 
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .

Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------


HOMILIA - ES

30-08-2015
22 Tiempo Ordinario – B
Marcos 7,1-8.14-15.21-23

NO AFERRARNOS A TRADICIONES HUMANAS

No sabemos cuándo ni dónde ocurrió el enfrentamiento. Al evangelista solo le interesa evocar la atmósfera en la que se mueve Jesús, rodeado de maestros de la ley, observantes escrupulosos de las tradiciones, que se resisten ciegamente a la novedad que el Profeta del amor quiere introducir en sus vidas.
Los fariseos observan indignados que sus discípulos comen con manos impuras. No lo pueden tolerar: «¿Por qué tus discípulos no siguen las tradiciones de los mayores?». Aunque hablan de los discípulos, el ataque va dirigido a Jesús. Tienen razón. Es Jesús el que está rompiendo esa obediencia ciega a las tradiciones al crear en torno suyo un «espacio de libertad» donde lo decisivo es el amor.
Aquel grupo de maestros religiosos no ha entendido nada del reino de Dios que Jesús les está anunciando. En su corazón no reina Dios. Sigue reinando la ley, las normas, los usos y las costumbres marcadas por las tradiciones. Para ellos lo importante es observar lo establecido por «los mayores». No piensan en el bien de las personas. No les preocupa «buscar el reino de Dios y su justicia».
El error es grave. Por eso, Jesús les responde con palabras duras: «Vosotros dejáis de lado el mandamiento de Dios para aferraros a la tradición de los hombres».
Los doctores hablan con veneración de «tradición de los mayores» y le atribuyen autoridad divina. Pero Jesús la califica de «tradición humana». No hay que confundir jamás la voluntad de Dios con lo que es fruto de los hombres.
Sería también hoy un grave error que la Iglesia quedara prisionera de tradiciones humanas de nuestros antepasados, cuando todo nos está llamando a una conversión profunda a Jesucristo, nuestro único Maestro y Señor. Lo que nos ha de preocupar no es conservar intacto el pasado, sino hacer posible el nacimiento de una Iglesia y de unas comunidades cristianas capaces de reproducir con fidelidad el Evangelio y de actualizar el proyecto del reino de Dios en la sociedad contemporánea.
Nuestra responsabilidad primera no es repetir el pasado, sino hacer posible en nuestros días la acogida de Jesucristo, sin ocultarlo ni oscurecerlo con tradiciones humanas, por muy venerables que nos puedan parecer.

José Antonio Pagola

HOMILIA - EU

2015-08-30
Urteko 22. igandea – B
Markos 7,1-8.14-15.21-23

EZ LOTU ITXUKI GIZA TRADIZIOEI

Ez dakigu ez non ez noiz gertatu zen liskar hau. Soilik, Jesusek bizi duen giroa iradoki nahi du ebanjelariak: lege-maisuek, tradizioen betetzaile estu diren horiek, maitasunaren Profeta den Jesusek beren bizitzan sarrarazi nahi lukeen berritasunari itsuki uko egiten dioten horiek inguraturik bizi duen giroa.
Fariseuek haserre begi ematen dute nola ari diren jaten Jesusen ikasleak esku lohiekin. Ezin jasan dute: «zergatik ez zaizkie lotzen zure ikasleak arbasoen tradizioei?» Ikasleez mintzo badira ere, Jesusi berari eraso diote. Eta arrazoi dute. Jesus da tradizio horiekiko obedientzia itsua hausten ari dena; izan ere, bere inguruan «askatasun-eremu bat» ari da sortzen, non funtsezkoa maitasuna izango baita.
Erlijio-maisuen talde horrek ez du ezer ulertu Jesus aldarrikatzen ari zaion Jainkoaren erreinuaz. Horien bihotzean erregea ez da Jainkoa. Legeak, arauek, tradizioek markaturiko ohiturek eta hazkundeek jarraitzen dute errege horien baitan. Horientzat, «arbasoek» ezarritakoa betetzea da funtsezkoa. Ez zaie axola jendearen ona. Ez zaie axola «Jainkoaren erreinua eta haren zuzentasuna bilatzea».
Larria da okerra. Horregatik, gogor erantzun die Jesusek: «Jainkoaren agindua baztertu duzue, giza tradizioari itsuki lotzeko». Lege-maisuak begirunez mintzo dira «arbasoen tradizioaz», eta jainkozko aginpidea aitortzen diote. Jesusek, aldiz, «giza tradiziotzat» hartu du. Ez da nahastu behar sekula Jainkoaren nahia gizakien fruitu den zerbaitekin.
Gaur ere oker larria izango litzateke Eliza gure aurrekoen giza tradizioen preso gelditzea, gauza guztiak Jesu Kristogana, geure Maisu eta Jaun bakarragana, sakonki itzultzeaz ari zaizkigun bitartean. Ardurazkoa ez dugu izan behar iraganeko gauzak beren hartan gordetzea, baizik honetarako gai izango liratekeen Eliza eta kristau-elkarteak sorrarazteko bideak egiten saiatzea: egungo gizartean Ebanjelioa leial berregiteko eta Jainkoaren erreinuaren egitasmoa eguneratzeko gai izango liratekeenak egiten saiatzea.
Gure erantzukizun nagusia ez da iraganeko gauzak errepikatzea, baizik gure egunotan posible bihurtzea Jesu Kristo onartze hori, giza tradizioen bidez, beneragarrienak izanik ere, ezkutatu eta ilundu gabe.

José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA - CA

30-08-2015
Diumenge 22 durant l’any – B
Marc 7,1-8.14-15.21-23

NO AFERRAR-SE A TRADICIONS HUMANES

No sabem quan ni on va tenir lloc l’enfrontament. A l’evangelista només li interessa evocar l’atmosfera en la qual es mou Jesús, envoltat de mestres de la llei, observants escrupolosos de les tradicions, que es resisteixen cegament a la novetat que el Profeta de l’amor vol introduir en les seves vides.
Els fariseus observen indignats que els seus deixebles mengen amb les mans impures. No ho poden tolerar: «Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics?». Encara que parlen dels deixebles, l’atac s’adreça a Jesús. Tenen raó. És Jesús qui està trencant aquesta obediència cega a les tradicions en crear al voltant seu un «espai de llibertat» on el decisiu és l’amor.
Aquell grup de mestres religiosos no ha entès res del regne de Déu que Jesús els està anunciant. En el seu cor no regna Déu. Segueix regnant la llei, les normes, els usos i els costums marcats per les tradicions. Per a ells l’important és observar el que estableixen «els antics». No pensen en el bé de les persones. No els preocupa «cercar el regne de Déu i la seva justícia».
L’error és greu. Per això, Jesús els respon amb paraules dures: «Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes».
Els doctors parlen amb veneració de «tradició dels antics» i li atribueixen autoritat divina. Però Jesús la qualifica de «tradició humana». Cal no confondre mai la voluntat de Déu amb el que és fruit dels homes.
Seria també avui un greu error que l’Església quedés presonera de tradicions humanes dels nostres avantpassats, quan tot ens està cridant a una conversió profunda a Jesucrist, el nostre únic Mestre i Senyor. El que ens ha de preocupar no és conservar intacte el passat, sinó fer possible el naixement d’una Església i d’unes comunitats cristianes capaces de reproduir amb fidelitat l’Evangeli i d’actualitzar el projecte del regne de Déu en la societat contemporània.
La nostra responsabilitat primera no és repetir el passat, sinó fer possible en els nostres dies l’acollida de Jesucrist, sense amagar-lo ni enfosquir-lo amb tradicions humanes, per molt venerables que ens puguin semblar.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA - GL

30-08-2015
22 Tempo Ordinario – B
Marcos 7,1-8.14-15.21-23

NON AFERRARNOS A TRADICIÓNS HUMANAS

Non sabemos cando nin onde ocorreu o enfrontamento. Ao evanxelista só lle interesa evocar a atmosfera na que se move Xesús, rodeado de mestres da lei, observantes escrupulosos das tradicións, e que resisten cegamente á novidade que o Profeta do amor quere introducir nas súas vidas.
Os fariseos observan indignados que os seus discípulos comen con mans impuras. Non o poden tolerar: «Por que os teus discípulos non seguen as tradicións dos maiores ?». Aínda que falan dos discípulos, o ataque vai dirixido a Xesús. Teñen razón. É Xesús o que está rompendo esa obediencia cega ás tradicións ao crear nas súas contornas un «espazo de liberdade» onde o decisivo é o amor.
Aquel grupo de mestres relixiosos non entendeu nada do reino de Deus que Xesús lles está a anunciar. No seu corazón non reina Deus. Segue reinando a lei, as normas, os usos e os costumes marcados polas tradicións. Para eles o importante é observaren o establecido por «os maiores». Non pensan no ben das persoas. Non lles preocupa «buscaren o reino de Deus e a súa xustiza».
O erro é grave. Por iso, Xesús lles responde con palabras duras: «Vós deixades de lado o mandamento de Deus para aferrarvos á tradición dos homes».
Os doutores falan con veneración de «tradición dos maiores» e atribúenlle autoridade divina. Pero Xesús cualifícaa de «tradición humana». Non hai que confundir endexamais a vontade de Deus co que é froito dos homes.
Sería tamén hoxe un grave erro que a Igrexa ficase prisioneira de tradicións humanas dos nosos antepasados, cando todo nos está a chamar a unha conversión profunda a Xesús Cristo, o noso único Mestre e Señor. O que nos tén de preocupar non é conservarmos intacto o pasado, senón facermos posíbel o nacemento dunha Igrexa e dunhas comunidades cristiás capaces de reproduciren con fidelidade o Evanxeo e de actualizaren o proxecto do reino de Deus na sociedade contemporánea.
A nosa responsabilidade primeira non é repetirmos o pasado, senón facermos posíbel nos nosos días a acollida de Xesús Cristo, sen ocultalo nin escurecérmolo con tradicións humanas, por moi venerábeis que nos poidan parecer.

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA -IT

30-08-2015
22 Tempo Ordinario – B
Marco 7,1-8.14-15.21-23

NON ATTACCHIAMOCI A TRADIZIONI UMANE

Non sappiamo quando né dove avvenne lo scontro, All’evangelista interessa soltanto evocare l’atmosfera nella quale si muove Gesù, circondato da maestri della Legge, osservanti scrupolosi delle tradizioni che rifiutano ciecamente la novità che il Profeta dell’amore vuole introdurre nelle loro vite.
I farisei osservano indignati che i suoi discepoli mangiano con mani impure. Non lo possono tollerare: «Perché i tuoi discepoli non si comportano secondo la tradizione degli antichi?». Sebbene parlino dei discepoli, l’attacco è diretto a Gesù. Hanno ragione. È Gesù che sta infrangendo questa obbedienza cieca alle tradizioni nel creare intorno a sé uno «spazio di libertà» dove la cosa decisiva è l’amore.
Quel gruppo di maestri religiosi non ha capito nulla del Regno di Dio che Gesù gli sta annunciando. Nel loro cuore non regna Dio. Continua a regnare la legge, le norme, gli usi e i costumi segnati dalle tradizioni. Per loro l’importante è osservare quanto stabilito dagli «anziani». Non pensano al bene delle persone. Non li preoccupa «cercare il Regno di Dio e la sua giustizia».
L’errore è grave. Per questo Gesù risponde loro con parole dure: «Trascurando il comandamento di Dio, voi osservate la tradizione degli uomini».
I dottori parlano con venerazione della «tradizione degli anziani» e le attribuiscono autorità divina. Ma Gesù la qualifica come «tradizione umana». Non bisogna confondere mai la volontà di Dio con quello che è frutto degli uomini.
Sarebbe anche oggi un grave errore che la Chiesa restasse prigioniera di tradizioni umane dei nostri antenati, quando tutto ci sta chiamando a una conversione profonda a Gesù Cristo, nostro unico Maestro e Signore. Quello che ci deve preoccupare non è conservare intatto il passato, ma rendere possibile la nascita di una Chiesa e di comunità cristiane capaci di riprodurre con fedeltà l’Evangelo e attualizzare il progetto del Regno di Dio nella società contemporanea.
La nostra prima responsabilità non è ripetere il passato, ma rendere possibile ai nostri giorni l’accoglienza di Gesù Cristo, senza nasconderlo né oscurarlo con tradizioni umane, per quanto venerabili ci possano apparire.

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA - FR

30-08-2015
22 Temps ordinaire – B
Marc 7,1-8.14-15.21-23

NE PAS NOUS ATTACHER À DES TRADITIONS HUMAINES

Nous ignorons le moment et le lieu où cet affrontement a eu lieu. L’intérêt de l’évangéliste, c’est seulement d’évoquer le climat dans lequel Jésus évolue, entouré des maîtres de la loi, fidèles observants des traditions, qui refusent aveuglément la nouveauté que le Prophète de l’amour veut introduire dans leurs vies.
Les pharisiens observent indignés que ses disciples mangent avec des mains impures. Ils ne peuvent pas le tolérer: «Pourquoi tes disciples ne suivent-ils pas les traditions des anciens»? Même s’ils parlent des disciples, l’attaque va contre Jésus. Ils ont raison. C’est Jésus qui est en train de briser cette obéissance aveugle aux traditions, en créant autour de lui un «espace de liberté» où l’essentiel c’est l’amour.
Ce groupe de chefs religieux n’a rien compris au royaume de Dieu que Jésus est en train de leur annoncer. C’est n’est pas Dieu qui règne dans leur coeur. C’est la loi qui continue d’y régner, les normes, les usages et coutumes marquées par les traditions. Ce qui est important pour eux, c’est d’observer les prescriptions des «anciens». Ils ne pensent pas au bien des personnes. «Chercher le royaume de Dieu et sa justice» n’est pas leur préoccupation.
L’erreur est grave. C’est pourquoi, Jésus leur répond avec de dures paroles: «Vous laissez de côté le commandement de Dieu pour vous attacher à la tradition des hommes».
Les docteurs parlent avec vénération de la «tradition des anciens» en lui attribuant une autorité divine. Mais Jésus la qualifie de «tradition humaine». Il ne faut jamais confondre la volonté de Dieu avec ce qui vient des hommes.
Ce serait aussi aujourd’hui une grave erreur que l’Eglise reste prisonnière des traditions humaines, héritées de nos ancêtres, alors que tout nous appelle à une conversion profonde à Jésus-Christ, notre seul Maître et Seigneur. Ce n’est pas la conservation intacte du passé qui doit nous préoccuper, mais rendre possible la naissance d’une Eglise et des communautés chrétiennes capables de reproduire fidèlement l’Evangile et d’actualiser le projet du royaume de Dieu dans la société contemporaine.
Notre responsabilité première n’est pas de répéter le passé, mais de rendre possible aujourd’hui, l’accueil de Jésus-Christ, sans le cacher ni l’obscurcir avec nos traditions humaines, si vénérables soient-elles.

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna

HOMILIA - PT

30-08-2015
22 Tempo Ordinário – B
Marcos 7,1-8.14-15.21-23

NÃO NOS AGARRAMOS A TRADIÇÕES HUMANAS

Não sabemos quando nem onde ocorrerá o confronto. Ao evangelista só lhe interessa evocar a atmosfera em que se move Jesus, rodeado de mestres da lei, observantes escrupulosos das tradições, que resistem cegamente à novidade que o Profeta do amor quer introduzir nas suas vidas.
Os fariseus observam indignados que os seus discípulos comem com as mãos impuras. Não o podem tolerar: «Porque é que os Teus discípulos não seguem as tradições dos mais velhos?». Apesar de falarem dos discípulos, o ataque é dirigido a Jesus. Têm razão. É Jesus quem está a romper essa obediência cega às tradições ao criar à sua volta um «espaço de liberdade» onde o decisivo é o amor.
Aquele grupo de mestres religiosos não entendeu nada do reino de Deus que Jesus lhes está a anunciar. Nos seus corações não reina Deus. Continua a reinar a lei, as normas, os usos e os costumes marcados pelas tradições. Para eles o importante é observar o estabelecido pelos «mais velhos». Não pensam no bem das pessoas. Não os preocupa «procurar o reino de Deus e da Sua justiça».
O erro é grave. Por isso, Jesus responde-lhes com palavras duras: «Vós deixais de lado o mandamento de Deus para agarrarem-se à tradição dos homens».
Os doutores falam com veneração da «tradição dos mais velhos» e atribuem-lhes autoridade divina. Mas Jesus qualifica-a de «tradição humana». Não há que confundir jamais a vontade de Deus com o que é fruto dos homens.
Seria também hoje um grave erro que a Igreja ficasse prisioneira de tradições humanas dos nossos antepassados, quando tudo nos está a chamar a uma conversão profunda a Jesus Cristo, nosso único Mestre e Senhor. O que nos deve preocupar não é conservar intacto o passado, mas fazer o possível para o nascimento de uma Igreja e de comunidades cristãs capazes de reproduzir com fidelidade o Evangelho e de actualizar o projecto do reino de Deus na sociedade contemporânea.
A nossa responsabilidade primeira não é repetir o passado, mas fazer o possível nos nossos dias para acolher Jesus Cristo, sem ocultá-lo nem obscurece-lo com tradições humanas, por muito veneráveis que nos possam parecer.

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA - EN

08-30-2015
22nd Sunday in Ordinary Time – B
Mark 7,1-8, 14-15, 21-23

DON’T CLING TO HUMAN TRADITIONS

We don’t know when or where the confrontation occurred. The Gospel writer is only interested in evoking the atmosphere in which Jesus moves, surrounded by teachers of the law, scrupulous observers of tradition, who blindly resist the newness that the Prophet of love wants to introduce into their lives.
The Pharisees angrily observe that his disciples eat with impure hands. They can’t put up with that: «Why do your disciples not respect the tradition of the elders?». Though they are speaking about the disciples, the attack is directed to Jesus. They’re right. It’s Jesus who is breaking that blind obedience to tradition when he creates around him a «space of freedom» where what’s decisive is love.
That group of religious teachers hasn’t understood anything about God’s Reign that Jesus is announcing to them. In their heart God doesn’t reign. The law keeps reigning: the norms, the usages, the customs laid out by tradition. For them what’s important is observing what’s been established by «the elders». They don’t think about the welfare of persons. They aren’t worried about «seeking God’s reign and God’s justice».
Their mistake is serious. That’s why Jesus answers them with harsh words: «You put aside the commandment of God to cling to human traditions».
The doctors speak with veneration about the «tradition of the elders» and they attribute divine authority to it. But Jesus qualifies it as «human tradition». We should never confuse God’s will with what is a fruit of human endeavor.
It would also be a serious mistake today to keep the Church a prisoner of the human traditions of our ancestors, when everything is calling us to a profound conversion to Jesus Christ, our only Teacher and Lord. What should worry us isn’t conserving the past intact, but making possible the birth of a Church and some Christian communities that are capable of reproducing the Gospel faithfully and actualizing the project of God’s Reign in today’s society.
Our first responsibility isn’t repeating the past, but making it possible to welcome Jesus Christ in our days, without covering him up or obscuring him with human traditions, no matter how venerable they may seem to be to us.

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf




Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com


lunes, 17 de agosto de 2015

08/23/2015 - 21th Sunday in Ordinary Time (B)

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre, José Antonio Pagola nos visitó en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos la conferencia:
"Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción". 
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .

Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------


HOMILIA - ES

23-08-2015
21 Tiempo Ordinario – B
Juan 6,60-69

¿POR QUÉ NOS QUEDAMOS?

Durante estos años se han multiplicado los análisis y estudios sobre la crisis de las Iglesias cristianas en la sociedad moderna. Esta lectura es necesaria para conocer mejor algunos datos, pero resulta insuficiente para discernir cuál ha de ser nuestra reacción. El episodio narrado por Juan nos puede ayudar a interpretar y vivir la crisis con hondura más evangélica.
Según el evangelista, Jesús resume así la crisis que se está creando en su grupo: «Las palabras que os he dicho son espíritu y vida. Y, con todo, algunos de vosotros no creen». Es cierto. Jesús introduce en quienes le siguen un espíritu nuevo; sus palabras comunican vida; el programa que propone puede generar un movimiento capaz de orientar el mundo hacia una vida más digna y plena.
Pero, no por el hecho de estar en su grupo, está garantizada la fe. Hay quienes se resisten a aceptar su espíritu y su vida. Su presencia en el entorno de Jesús es ficticia; su fe en él no es real. La verdadera crisis en el interior del cristianismo siempre es esta: ¿creemos o no creemos en Jesús?
El narrador dice que «muchos se echaron atrás y no volvieron a ir con él». En la crisis se revela quiénes son los verdaderos seguidores de Jesús. La opción decisiva siempre es esa: ¿Quiénes se echan atrás y quiénes permanecen con él, identificados con su espíritu y su vida? ¿Quién está a favor y quién está en contra de su proyecto?
El grupo comienza a disminuir. Jesús no se irrita, no pronuncia ningún juicio contra nadie. Solo hace una pregunta a los que se han quedado junto a él: «¿También vosotros queréis marcharos?». Es la pregunta que se nos hace hoy a quienes seguimos en la Iglesia: ¿Qué queremos nosotros? ¿Por qué nos hemos quedado? ¿Es para seguir a Jesús, acogiendo su espíritu y viviendo a su estilo? ¿Es para trabajar en su proyecto?
La respuesta de Pedro es ejemplar: «Señor, ¿a quién vamos a acudir? Tú tienes palabras de vida eterna». Los que se quedan, lo han de hacer por Jesús. Solo por Jesús. Por nada más. Se comprometen con él. El único motivo para permanecer en su grupo es él. Nadie más.
Por muy dolorosa que nos parezca, la crisis actual será positiva si los que nos quedamos en la Iglesia, muchos o pocos, nos vamos convirtiendo en discípulos de Jesús, es decir, en hombres y mujeres que vivimos de sus palabras de vida.

José Antonio Pagola

HOMILIA - EU

2015-08-23
Urteko 21. igandea – B
Joan 6,60-69

ZERGATIK GELDITU ELIZAN?

Azken urte hauetan analisi eta azterketa asko egin izan da kristau-elizek gizarte modernoan bizi duten krisiaz. Irakurketa hori beharrezkoa da zenbait datu hobeto ulertzeko, baina ez da aski gure erreakzioa zein izan behar duen bereizteko. Joan ebanjelariak dakarren pasadizo honek lagundu diezaguke krisi hori ebanjelio-sakontasun handiagoz interpretatzeko eta bizitzeko.
Ebanjelariaren arabera, honela laburbildu du Jesusek taldean indartzen ari den krisia: «Esan dizkizuedan hitzak espiritu eta bizi dira. Halere, zuetako batzuek ez dute sinesten». Halaxe da. Jesusek jarraitzaileen baitan espiritu berri bat sartzen du; haren hitzek bizia ematen dute; proposatzen duen egitarauak mugimendu bat eragin dezake, mundua bizi duinago eta beteago baterantz norabidetzeko.
Halere, fedea ez dago bermaturik haren taldean egote hutsaz. Bada haren espiritua eta bizia onartzeari uko egiten dionik. Bada Jesusen inguruan itxura hutseko bizitza bizi duenik. Harekiko fedea egiazkoa ez duenik. Hau da beti kristautasunaren baitako zinezko krisia: Jesusengan sinetsi ala ez.
Narratzaileak dio ezen «askok atzera egin zuela eta harekin ibiltzeari utzi egin ziola». Krisialdian agertu ohi da zein diren Jesusen benetako jarraitzaileak. Hau da funtsezko aukera: zein dira atzera egiten dutenak eta zein harekin gelditzen direnak, haren espirituarekin eta biziarekin bat eginik? Zein da haren egitarauaren alde eta zein aurka?
Txikitzen hasi da taldea. Jesus ez da haserretu, ez du adierazi inoren kontrako iritzirik. Soilik, galdera hau egin die berarekin gelditu direnei: «Zuek ere joan egin nahi al duzue?» Elizan jarraitzen dugunoi gaur egiten digun galdera da: Zer nahi dugu? Zergatik gelditu gara? Jesusi jarraitzeko, haren espiritua geure eginez eta haren erara biziz? Haren egitasmoa aurrera eramateko?
Ereduzkoa da Pedroren erantzuna: «Jauna, zeinengana joan gintezke? Zuk betiko biziko hitzak dituzu». Gelditzekotan, Jesusengatik gelditu behar da. Jesusengatik soilik. Beste ezergatik ez. Harekin konprometituz. Haren taldean gelditzeko arrazoi bakarra Jesus da. Ez beste inor.
Mingarriena iruditu arren, gaur egungo krisialdia baikorra izango da, baldin eta Elizan jarraitzen dugunok, gutxi ala asko, Jesusen ikasle bihurtzen bagoaz, hau da, haren bizi-hitzetik biziz doazen gizon-emakume bagara.

José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA - CA

23-8-2015
Diumenge 21 durant l’any – B
Juan 6,60-69

PER QUÈ ENS HI QUEDEM?

Durant aquests anys s’han multiplicat les anàlisis i estudis sobre la crisi de les Esglésies cristianes en la societat moderna. Aquesta lectura és necessària per conèixer millor algunes dades, però resulta insuficient per a discernir quina ha de ser la nostra reacció. L’episodi narrat per Joan ens pot ajudar a interpretar i viure la crisi amb fondària més evangèlica.
Segons l’evangelista, Jesús resumeix així la crisi que s’està creant en el seu grup: «Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen». És cert. Jesús introdueix en els qui el segueixen un esperit nou; les seves paraules comuniquen vida; el programa que proposa pot generar un moviment capaç d’orientar el món cap a una vida més digna i més plena.
Però, no pel fet d’estar en el seu grup, està garantida la fe. N’hi ha que es resisteixen a acceptar el seu esperit i la seva vida. La seva presència en l’entorn de Jesús és fictícia; la seva fe en ell no és real. La veritable crisi a l’interior del cristianisme sempre és aquesta: ¿creiem o no creiem en Jesús?
El narrador diu que «molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell». En la crisi es revela qui són els veritables seguidors de Jesús. L’opció decisiva sempre és aquesta: ¿qui es fa enrere i qui roman amb ell, identificat amb el seu esperit i la seva vida? Qui està a favor i qui està en contra del seu projecte?
El grup comença a disminuir. Jesús no s’irrita, no pronuncia cap judici contra ningú. Només fa una pregunta als que s’han quedat al seu costat: «¿També vosaltres em voleu deixar?». És la pregunta que se’ns fa avui als qui seguim a l’Església: Què volem nosaltres? Per què ens hi hem quedat? És per seguir Jesús, acollint el seu esperit i vivint al seu estil? És per treballar en el seu projecte?
La resposta de Pere és exemplar: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna». Els que es queden, ho han de fer per Jesús. Només per Jesús. Per res més. Es comprometen amb ell. L’únic motiu per a romandre en el seu grup és ell. Ningú més.
Per molt dolorosa que ens sembli, la crisi actual serà positiva si els que ens quedem a l’Església, molts o pocs, ens anem convertint en deixebles de Jesús, és a dir, en homes i dones que vivim de les seves paraules de vida.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA - GL

23-08-2015
21 Tempo Ordinario – B
Xoán 6,60-69

POR QUE NOS QUEDAMOS?

Durante estes anos multiplicáronse as análises e estudos sobre a crise das Igrexas cristiás na sociedade moderna. Esta lectura é necesaria para coñecermos mellor algúns datos, pero resulta insuficiente para discernirmos cal ha de ser nosa reacción. O episodio narrado por Xoán pódenos axudar a interpretar e vivir a crise con fondura máis evanxélica.
Segundo o evanxelista, Xesús resume así a crise que se está creando no seu grupo: «As palabras que vos dixen son espírito e vida. E, con todo, algúns de vós non cren».
É certo. Xesús introduce nos que o seguen un espírito novo; as súas palabras comunican vida; o programa que propón pode xerar un movemento capaz de orientar o mundo cara a unha vida máis digna e plena.
Pero, non polo feito de estar no seu grupo, está xa garantida a fe. Hai quen se resiste a aceptar o seu espírito e a súa vida. A súa presenza nas contornas de Xesús é ficticia; a súa fe nel non é real. A verdadeira crise no interior do cristianismo sempre é esta: creemos ou non creemos en Xesús?
O narrador di que «moitos se botaron atrás e non volveron ir con el». Na crise revélase quen son os verdadeiros seguidores de Xesús. A opción decisiva sempre é esa: quen se bota atrás e que permanece con el, identificados co seu espírito e a súa vida?
Quen está a favor e quen está en contra do seu proxecto? O grupo comeza a diminuír. Xesús non se irrita, non pronuncia ningún xuízo contra ninguén. Só fai unha pregunta aos que ficaron cabodel: «Tamén vós queredes marcharvos?».
É a pregunta que se nos fai hoxe a quen seguimos na Igrexa: Que queremos nós? Por que ficamos? É para seguir a Xesús, acollendo o seu espírito e vivindo ao seu estilo? É para traballar no seu proxecto?
A resposta de Pedro é exemplar: «Señor, a quen imos acudir? Ti tes palabras de vida eterna». Os quefican, teñende de facelo por Xesús. Só por Xesús. Por nada máis. Comprométense con el. O único motivo para permanecer no seu grupo é el. Ninguén máis.
Por moi dolorosa que nos pareza, a crise actual será positiva se os que ficamos na Igrexa, moitos ou poucos,  nos imos convertendo en discípulos de Xesús, é dicir, en homes e mulleres que vivimos das súas palabras de vida.

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA -IT

23-08-2015
21 Tempo Ordinario – B
Giovanni 6,60-69

PERCHÉ RESTIAMO?

In questi anni si sono moltiplicate le analisi e gli studi sulla crisi delle Chiese cristiane nella società moderna. Questa lettura è necessaria per conoscere meglio alcuni dati, ma risulta insufficiente per discernere quale deve essere la nostra reazione. L’episodio narrato da Giovanni ci può aiutare a interpretare e vivere la crisi con profondità più evangelica.
Secondo l’evangelista, Gesù riassume così la crisi che si sta creando nel suo gruppo: «Le parole che vi ho detto sono spirito e vita. Ma tra voi vi sono alcuni che non credono». Certo, Gesù introduce in coloro che lo seguono uno spirito nuovo; le sue parole comunicano vita; il programma che propone può generare un movimento capace di orientare il mondo verso una vita più degna e più piena.
Ma non per il fatto di stare nel suo gruppo, è garantita la fede. Ci sono di quelli che resistono ad accettare il suo spirito e la sua vita. La loro presenza nell’ambiente che circonda Gesù è fittizia; la loro fede in lui non è reale. La vera crisi all’interno del cristianesimo è sempre questa: crediamo o non crediamo in Gesù?
Il narratore dice che «molti tornarono indietro e non andavano più con lui». Nella crisi si rivela quali sono i veri seguaci di Gesù. La scelta decisiva è sempre questa: Chi torna indietro e chi rimane con lui, identificato con il suo spirito e la sua vita? Chi è a favore e chi è contro il suo progetto?
Il gruppo comincia a diminuire. Gesù non si irrita, non pronuncia nessun giudizio contro nessuno. Fa solo una domanda a quelli che sono rimasti insieme a lui: «Volete andarvene anche voi?». È la domanda che fa oggi a noi che continuiamo nella Chiesa: Cosa vogliamo? Perché siamo restati? È per seguire Gesù, accogliendo il suo spirito e vivendo secondo il suo stile? È per lavorare al suo progetto?
La risposta di Pietro è esemplare: «Signore, da chi andremo? Tu hai parole di vita eterna». Quelli che restano, devono farlo per Gesù. Solo per Gesù. Per nessun altro. S’impegnano con lui. L’unico motivo per restare nel suo gruppo è lui. Nessun altro.
Per molto dolorosa che ci appaia, la crisi attuale sarà positiva se quelli che rimaniamo nella Chiesa, molti o pochi, ci andiamo convertendo in discepoli di Gesù, cioè, in uomini e donne che viviamo delle sue parole di vita.

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA - FR

23-08-2015
21 Temps Ordinaire – B
Jean 6,60-69

POURQUOI Y RESTONS-NOUS?

Ces dernières années, les analyses et les études sur la crise des Eglises chrétiennes au sein de la société moderne, se sont multipliées. C’est une lecture nécessaire pour mieux connaître quelques données mais elle est insuffisante pour discerner quelle doit être notre réaction. L’épisode décrit par Jean peut nous aider à interpréter et à vivre la crise avec une profondeur plus évangélique.
D’après l’évangéliste, Jésus résume ainsi la crise qui est en train de naître dans son groupe: «Les paroles que je vous ai dites sont esprit et vie. Et, malgré cela, certains d’entre vous refusent de croire». C’est vrai. Jésus met en ceux qui le suivent un esprit nouveau; ses paroles communiquent vie; le programme qu’il propose peut déclencher un mouvement susceptible d’orienter le monde vers une vie plus digne et pleine.
Mais ce n’est pas parce que l’on appartient à son groupe que la foi est garantie. Il y en a qui refusent d’accepter son esprit et sa vie. Leur présence dans le groupe de Jésus est fictive; leur foi en lui n’est pas réelle. C’est toujours cela la véritable crise à l’intérieur du christianisme: croire ou ne pas croire en Jésus.
Le narrateur dit: «beaucoup de gens partirent et ne retournèrent pas avec lui». C’est aux moments de crise que l’on découvre les vrais disciples de Jésus. L’option décisive est toujours celle-ci: qui sont ceux qui font marche arrière et ceux qui demeurent avec lui et qui s’identifient à son esprit et à sa vie? Qui est pour ou contre son projet?
Le groupe commence à diminuer. Jésus ne s’irrite pas et ne prononce aucun jugement sur personne. Il pose simplement une question à ceux qui sont restés auprès de lui: «Voulez-vous partir aussi?» C’est la question qui nous est posée aujourd’hui à nous qui restons dans l’Eglise: Que voulons-nous? Pourquoi sommes-nous restés? Est-ce pour suivre Jésus en accueillant son esprit et en adoptant son style de vie? Est-ce pour travailler à son projet?
La réponse de Pierre est exemplaire: «Seigneur, à qui irions-nous? Tu as les paroles de vie éternelle». Ceux qui restent doivent le faire à cause de Jésus. Seulement à cause de lui et pour rien d’autre. Ils sont engagés avec lui. C’est lui le seul motif pour demeurer dans son groupe. Personne d’autre.
La crise actuelle, si douloureuse soit-elle, sera positive si nous qui restons dans l’Eglise, nombreux ou pas, nous nous convertissons en disciples de Jésus, c’est-à-dire en hommes et femmes vivant de ses paroles de vie.

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna

HOMILIA - PT

23-08-2015
21 Tempo Ordinário – B
João 6,60-69

POR QUE FICAMOS?

Durante estes anos multiplicaram-se as análises e estudos sobre a crise das Igrejas cristãs na sociedade moderna. Esta leitura é necessária para conhecer melhor alguns dados, mas resulta insuficiente para discernir qual há de ser a nossa reação. O episódio narrado por João pode-nos ajudar a interpretar e viver a crise com maior profundidade evangélica.
Segundo o evangelista, Jesus resume assim a crise que se está a criar no Seu grupo: «As palavras que vos disse são espírito e vida. E, contudo, alguns de vós não crêem». É certo. Jesus introduz em quem o segue um espírito novo; as Suas palavras comunicam vida; o programa que propõe pode gerar um movimento capaz de orientar o mundo para uma vida mais digna e plena.
Mas, não é por estar no Seu grupo, que está garantida a fé. Há quem resista a aceitar o Seu espírito e a Sua vida. A sua presença no entorno de Jesus é fictícia; a sua fé Nele não é real. A verdadeira crise no interior do cristianismo é sempre esta: acreditamos ou não acreditamos em Jesus?
O narrador diz que «muitos recuaram e não voltaram a ir com Ele». Na crise revela-se quem são os verdadeiros seguidores de Jesus. A opção decisiva sempre é essa: quem recua e quem permanece com Ele, identificados com o Seu espírito e a Sua vida? Quem está a favor e quem está contra o Seu projeto?
O grupo começa a diminuir. Jesus não se irrita, não pronuncia nenhum juízo contra ninguém. Só faz uma pergunta aos que ficaram junto Dele: «Também vós quereis partir?». É a pergunta que se nos faz hoje, a quem segue na Igreja: Que queremos nós? Por que ficamos? É para seguir Jesus, acolhendo o Seu espírito e vivendo ao Seu estilo? É para trabalhar no Seu projeto?
A resposta de Pedro é exemplar: «Senhor, a quem vamos acudir. Tu tens palavras de vida eterna». Os que ficam, devem-no fazer por Jesus. Só por Jesus. Por nada mais. Comprometem-se com Ele. O único motivo para permanecer no grupo é Ele. Ninguém mais.
Por muito dolorosa que nos pareça, a crise atual será positiva se os que ficarmos na Igreja, muitos ou poucos, nos formos convertendo em discípulos de Jesus, ou seja, em homens e mulheres que vivemos das Suas palavras de vida.

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA - EN

08-23-2015
21st Sunday in Ordinary Time – B
John 6,60-69

WHY DO WE STAY?

Throughout recent years we’ve seen many analyses and studies about the crisis of the Christian Church in modern society. This reading is needed in order to better capture some data, but it ends up insufficient for discerning what our reaction needs to be. The story narrated by John can help us to interpret and to live out this crisis with a more Gospel-oriented depth.
According to the Gospel writer, Jesus sums up the crisis that is being created in his group this way: «The words I have spoken to you are spirit and they are life. But there are some of you who do not believe». So true. Jesus introduces a new spirit in those who follow him; his words communicate life; the program that he proposes can generate a movement capable of orienting the world toward a more dignified and more full life.
But just being a part of his group doesn’t guarantee faith. There are those who resist accepting his spirit and his life. Their presence around Jesus is false; their faith in him isn’t real. The true crisis within Christianity is always this: do we or do we not believe in Jesus?
The narrator says that «many of his disciples went away and accompanied him no more». It is in crisis that we find revealed who are Jesus’ true followers. The decisive choice is always that: who goes away and who stays with him, identified with his spirit and his life? Who is in favor and who is opposed to his project?
The group begins to get smaller. Jesus isn’t bothered, pronounces no judgment against anyone. He only asks a question to those who have stayed at his side: «What about you, do you want to go away too?». This is the question that is made to us today, we who keep on in the Church: What do we want? Why have we stayed? Is it in order to follow Jesus, welcoming his spirit and living his way of life? Is it to work on his project?
Peter’s answer is indicative: «Lord, to whom shall we go? You have the message of eternal life». Those who stay have to do it because of Jesus. Only for Jesus. Nothing else. They are committed to him. The only reason to stay in his group is him. No one else.
As sad as this current crisis seems to us, it will be something positive if we who stay in the Church –many or few– go about being converted into disciples of Jesus, that is, into men and women who find life in his words of life.

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf




Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com