lunes, 14 de septiembre de 2015

09/20/2015 - 25th Sunday in Ordinary Time (B)

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre, José Antonio Pagola nos visitó en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos la conferencia:
"Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción". 
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .

Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------


HOMILIA - ES

20-09-2015
25 Tiempo Ordinario – B
Marcos 9,30-37

DOS ACTITUDES MUY DE JESÚS

El grupo de Jesús atraviesa Galilea, camino de Jerusalén. Lo hacen de manera reservada, sin que nadie se entere. Jesús quiere dedicarse enteramente a instruir a sus discípulos. Es muy importante lo que quiere grabar en sus corazones: su camino no es un camino de gloria, éxito y poder. Es lo contrario: conduce a la crucifixión y al rechazo, aunque terminará en resurrección.
A los discípulos no les entra en la cabeza lo que les dice Jesús. Les da miedo hasta preguntarle. No quieren pensar en la crucifixión. No entra en sus planes ni expectativas. Mientras Jesús les habla de entrega y de cruz, ellos hablan de sus ambiciones: ¿Quién será el más importante en el grupo? ¿Quién ocupará el puesto más elevado? ¿Quién recibirá más honores?
Jesús «se sienta». Quiere enseñarles algo que nunca han de olvidar. Llama a los Doce, los que están más estrechamente asociados a su misión y los invita a que se acerquen, pues los ve muy distanciados de él. Para seguir sus pasos y parecerse a él han de aprender dos actitudes fundamentales.
·         Primera actitud: «Quien quiera ser el primero, que sea el último de todos y servidor de todos». El discípulo de Jesús ha de renunciar a ambiciones, rangos, honores y vanidades. En su grupo nadie ha de pretender estar sobre los demás. Al contrario, ha de ocupar el último lugar, ponerse al nivel de quienes no tienen poder ni ostentan rango alguno. Y, desde ahí, ser como Jesús: «servidor de todos».
·         La segunda actitud es tan importante que Jesús la ilustra con un gesto simbólico entrañable. Pone a un niño en medio de los Doce, en el centro del grupo, para que aquellos hombres ambiciosos se olviden de honores y grandezas, y pongan sus ojos en los pequeños, los débiles, los más necesitados de defensa y cuidado. Luego, lo abraza y les dice: «El que acoge a un niño como este en mi nombre, me acoge a mí». Quien acoge a un «pequeño» está acogiendo al más «grande», a Jesús. Y quien acoge a Jesús está acogiendo al Padre que lo ha enviado.
Una Iglesia que acoge a los pequeños e indefensos está enseñando a acoger a Dios. Una Iglesia que mira hacia los grandes y se asocia con los poderosos de la tierra está pervirtiendo la Buena Noticia de Dios anunciada por Jesús.

José Antonio Pagola

HOMILIA - EU

2015-09-20
Urteko 25. igandea – B
Markos 9,30-37

BI JARRERA OSO JESUSENAK

Jesusen taldea Galilean barna doa, Jerusalemera bidean. Modu isilean doaz, inor konturatu gabe. Bere ikasleak eskolatzeari ekin nahi dio Jesusek bete-betean. Joan-etorri handikoa da haien bihotzean grabatu nahi duena: bere bidea ez da aintzaren, arrakastaren eta boterearen bidea. Kontrakoa da: gurutzera darama eta ukatua izatera, nahiz piztueran amaituko den.
Ikasleei ez zaie buruan sartzen Jesus esaten ari zaiena. Beldurra ematen die hari galdetzeak berak. Ez dute pentsatu ere nahi gurutzean josia izan beharra. Ez dator hori haien planekin bat, ezta espero dutenarekin ere. Jesus buru-eskaintzaz eta gurutzeaz mintzo zaien bitartean, beren handinahiez mintzo dira haiek: zein izango da handiena taldean?, zein izango da buru?, zein ohoratuena?
Jesus «eseri da». Inoiz ere ahaztuko ez duten zerbait irakatsi nahi die. Hamabiei dei egin, bere egitekoari atxikienik dauden haiei, eta hurbiltzeko gonbita egin die, beragandik urrun samar ikusten baititu. Bere urratsei jarraitu eta bere antzeko izateko, oinarrizko bi jarduera ikasi beharra dute.
·         Lehen jarrera: «Lehenengo izan nahi duena, izan dadila guztietan azkena eta guztien zerbitzari». Jesusen ikasleak uko egin beharra die bai handinahiari, bai goi-mailari, bai ohoreari eta harrokeriari. Taldeko inork ez du jo behar gainerakoen gain egotera. Aitzitik, azken postua hartu behar du, botererik eta goi-mailarik ez dutenen mailan bizi behar du. Eta, horrela, Jesus bezalako izan: «guztien zerbitzari».
·         Bigarren jarrera: hain inportantea da, non keinu sinboliko bihozkoiaz argitzen baitie Jesusek. Haur bat jarri du Hamabien erdian, taldearen erdi-erdian, handinahiak hartuak diren gizon haiek ohoreez eta handikeriaz ahaztu eta begiak txikiengan, ahulengan, babes- eta zaintza-premiarik handiena behar dutenengan ezar ditzaten. Ondoren, haurra besarkatu eta diotse: «Hau bezalako haur bat nire izenean onartzen duenak, ni neu onartzen nau». «Txiki bat» onartzen duena, munduan denik «handiena», Jesus bera, onartzen ari da. Eta Jesus onartzen ari dena, hura bidali duen Aita onartzen ari da.
Txikiak eta babes gabeak onartzen ari den Eliza, Jainkoa nola onartu irakasten ari da. Aldiz, handikiei begira bizi den eta boteretsuekin bat egiten duen Eliza, Jesusek hots egin duen Jainkoaren Berri Ona nahasten eta gaiztotzen ari da.

José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA - CA

20-09-2015
Diumenge 25 durant l’any – B
Marc 9,30-37

DUES ACTITUDS MOLT DE JESÚS

El grup de Jesús travessa Galilea camí de Jerusalem. Ho fan de manera reservada, sense que ningú se n’assabenti. Jesús vol dedicar-se enterament a instruir els seus deixebles. És molt important el que vol gravar en els seus cors: el seu camí no és un camí de glòria, d’èxit i de poder. És el contrari: condueix a la crucifixió i al rebuig, encara que acabarà en resurrecció.
Als deixebles no els entra al cap el que els diu Jesús. Els fa por fins preguntar. No volen pensar en la crucifixió. No entra en els seus plans ni expectatives. Mentre Jesús els parla de lliurament i de creu, ells parlen de les seves ambicions: qui serà el més important en el grup? Qui ocuparà el lloc més elevat? Qui rebrà més honors?
Jesús «s’assegué». Vol ensenyar una cosa que mai han d’oblidar. Crida els Dotze, els que estan més estretament associats a la seva missió i els convida a que s’apropin, ja que els veu molt distanciats d’ell. Per seguir els seus passos i assemblar-se a ell han d’aprendre dues actituds fonamentals.
·         Primera actitud: «Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots». El deixeble de Jesús ha de renunciar a ambicions, rangs, honors i vanitats. En el seu grup ningú ha de pretendre estar per sobre els altres. Al contrari, ha d’ocupar l’últim lloc, posar-se al nivell dels que no tenen poder ni tenen cap rang. I, des d’aquí, ser com Jesús: «servidor de tots».
·         La segona actitud és tan important que Jesús la il·lustra amb un gest simbòlic entranyable. Posa un nen enmig dels Dotze, al centre del grup, perquè aquells homes ambiciosos s’oblidin d’honors i de grandeses, i posin els seus ulls en els petits, els febles, els més necessitats de defensa i de cura. Després, l’abraça i els diu: «Qui acull un d’aquests infants en nom meu, a mi m’acull». Qui acull un «petit» està acollint el més «gran», Jesús. I qui acull Jesús està acollint el Pare que l’ha enviat.
Una Església que acull els petits i indefensos està ensenyant a acollir Déu. Una Església que mira cap als grans i s’associa amb els poderosos de la terra està pervertint la Bona Notícia de Déu anunciada per Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA - GL

20-09-2015
25 Tempo Ordinario – B
Marcos 9,30-37

DÚAS ACTITUDES MOI DE XESÚS

O grupo de Xesús atravesa Galilea camiño de Xerusalén. Fano de xeito reservado, sen que ninguén se decate. Xesús quere dedicarse enteiramente a instruír aos seus discípulos. É moi importante o que quere gravar nos seus corazóns: o seu camiño non é un camiño de gloria, éxito e poder.Pola contra: conduce á crucifixión e ao rexeitamento, aínda que terminará en resurrección.
Aos discípulos non lles entra na cabeza o que lles di Xesús. Dálles medo ata preguntarlle. Non queren pensar na crucifixión. Non entra nos seus plans nin expectativas.
Mentres Xesús lles fala de entrega e de cruz, eles falan das súas ambicións: Quen será o máis importante no grupo? Quen ocupará o posto máis elevado? Quen recibirá máis honores?
Xesús «senta». Quere ensinarlles algo que nunca deben esqueceren. Chama aos Doce, os que están máis estreitamente asociados á súa misión, e invítaos a que se acheguen, xa que os ve moi distanciados del. Para seguiren os seus pasos e parecérense a el teñen de aprender dúas actitudes fundamentais.
·         Primeira actitude: «Quen queira ser o primeiro, que sexa o último de todos e servidor de todos». O discípulo de Xesús ten de renunciar a ambicións, rangos, honores e vaidades. No seu grupo ninguén ha pretender estar sobre os demais. Ao contrario, terá de ocupar o último lugar, pórse ao nivel dos que non teñen poder nin ostentan rango algún. E, desde aí, ser coma Xesús: «servidor de todos».
·         A segunda actitude é tan importante que Xesús ilústraa cun xesto simbólico entrañábel. Pon a un neno no medio dos Doce, no centro do grupo, para que aqueles homes ambiciosos se esquezan de honores e grandezas, e poñan os seus ollos nos pequenos, nos débiles, nos máis necesitados de defensa e coidado. Logo, abrázao e dilles: «O que acolle a un neno coma este no meu nome, acólleme a min». Quen acolle a un «pequeno» está acollendo ao máis «grande», a Xesús. E quen acolle a Xesús está acollendo ao Pai que o enviou.
Un Igrexa que acolle aos pequenos e indefensos está ensinando a acoller a Deus. Unha Igrexa que mira cara aos grandes e se asocia cos poderosos da terra está pervertendo a Boa Noticia de Deus anunciada por Xesús.

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA -IT

20-09-2015
25 Tempo Ordinario – B
Marco 9,30-37

DUE ATTEGGIAMENTI TIPICI DI GESÙ

Il gruppo di Gesù attraversa la Galilea, strada per Gerusalemme. Lo fanno in maniera riservata, senza che nessuno lo sappia. Gesù vuole dedicarsi interamente a istruire i suoi discepoli. È molto importante quello che vuole imprimere nei loro cuori: il suo cammino non è un cammino di gloria, successo e potere. È il contrario: conduce alla crocifissione e al rifiuto, anche se terminerà nella risurrezione.
Ai discepoli non entra in testa quel che dice Gesù. Hanno timore fin di interrogarlo. Non vogliono pensare alla crocifissione. Non rientra nei loro piani, né nelle loro aspettative. Mentre Gesù parla loro di consegna e di croce, essi parlano delle loro ambizioni: Chi sarà il più importante nel gruppo? Chi occuperà il posto più elevato? Chi riceverà più onori?
Gesù «si siede». Vuole insegnare loro qualcosa che non devono mai dimenticare. Chiama i Dodici, quelli che sono più strettamente associati alla sua missione e li invita ad avvicinarsi, poiché li vede molto distanti da lui. Per seguire i suoi passi e assomigliare a lui devono imparare due atteggiamenti fondamentali.
·         Primo atteggiamento: «Se uno vuole essere il primo, sia l’ultimo di tutti e il servitore di tutti». Il discepolo di Gesù deve rinunciare ad ambizioni, ranghi, onori e vanità. Nel suo gruppo nessuno deve pretendere di stare sopra gli altri. Al contrario, deve occupare l’ultimo posto, mettersi al livello di quelli che non hanno potere né ostentano rango alcuno. E da lì, essere come Gesù, «servitore di tutti».
·         Il secondo atteggiamento è così importante che Gesù lo illustra con un gesto simbolico tenerissimo. Pone un bambino in mezzo ai Dodici al centro del gruppo, perché quegli uomini ambiziosi si dimentichino di onori e grandezze e pongano i loro occhi sui piccoli, i deboli, i più bisognosi di difesa e cura. Poi lo abbraccia e dice loro: «Chi accoglie uno solo di questi bambini nel mio nome, accoglie me». Chi accoglie un «piccolo» sta accogliendo il più «grande», Gesù. E chi accoglie Gesù sta accogliendo il Padre che lo ha inviato.
Una Chiesa che accoglie i piccoli e gli indifesi sta insegnando ad accogliere Dio. Una Chiesa che guarda verso i grandi e si associa ai potenti della terra sta pervertendo la Buona Notizia di Dio annunciata da Gesù.

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA - FR

20-09-2015
25 Temps Ordinaire – B
Marc 9,30-37

DEUX ATTITUDES BIEN DE JÉSUS

Chemin faisant vers Jérusalem, le groupe de Jésus traverse la Galilée. Jésus veut se consacrer entièrement à instruire ses disciples. Ce qu’il veut laisser gravé dans leurs cœurs est très important: sa route n’est pas un chemin de gloire, de succès ni de pouvoir. Bien au contraire: c’est un chemin qui mène à la crucifixion et au refus, même s’il finira en résurrection.
Ce que Jésus leur dit ne rentre pas dans la tête des disciples. Ils ont même peur de lui poser des questions. Ils ne veulent pas penser à la crucifixion. Cela ne fait pas partie de leurs projets ni de leurs attentes. Alors que Jésus leur parle de don et de croix, eux, ils parlent de leurs ambitions: Qui sera le plus important du groupe? Qui occupera le poste le plus élevé? Qui recevra le plus d’honneurs?
Jésus «s’assoit». Il veut leur apprendre quelque chose qu’ils ne devront jamais oublier. Il appelle les Douze, ceux qui ont été plus étroitement associés à sa mission, et il les invite à se rapprocher car il les voit très éloignés de lui. Pour marcher dans ses pas et lui ressembler, ils auront à apprendre deux attitudes fondamentales.
·         Première attitude: «Celui qui veut être le premier, qu’il soit le dernier et le serviteur de tous». Le disciple de Jésus doit renoncer aux ambitions, aux rangs, aux honneurs et aux vanités. Personne dans son groupe ne doit prétendre dominer les autres. Bien au contraire, le disciple doit occuper la dernière place, se mettre au niveau des sans – pouvoir et de ceux qui ne jouissent d’aucun rang. Et à partir de là, être, comme Jésus, «serviteur de tous».
·         La deuxième attitude est tellement importante que Jésus l’éclaire d’un geste intime et symbolique. Il place un enfant au milieu des Douze, au cœur du groupe, afin que ces hommes ambitieux oublient honneurs et grandeurs et fixent leur regard sur les petits, les faibles et sur ceux qui ont le plus besoin de défense et de protection. Ensuite, il l’embrasse et leur dit: «Celui qui accueille en mon nom un enfant semblable à celui-ci, c’est moi qu’il accueille». Celui qui accueille un «petit» est donc en train d’accueillir le plus «grand», Jésus. Et celui qui accueille Jésus, accueille le Père qui l’a envoyé.
Une Eglise qui accueille les petits et les sans défense est en train d’enseigner à accueillir Dieu. Une Eglise qui regarde les grands et qui s’associe aux puissants de la terre est en train de pervertir la Bonne Nouvelle de Dieu annoncée par Jésus.

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna

HOMILIA - PT

20-09-2015
25 Tempo Ordinário – B
Marcos 9,30-37

DUAS ATITUDES MUITO DE JESUS

O grupo de Jesus atravessa a Galileia a caminho de Jerusalém. Fazem-no de forma reservada, sem que ninguém se inteire. Jesus quer dedicar-se inteiramente a instruir os Seus discípulos. É muito importante o que quer gravar nos seus corações: o seu caminho não é um caminho de glória, êxito e poder. É o contrário: conduz à crucifixão e à rejeição, apesar de que terminará em ressurreição.
Aos discípulos não lhes entra na cabeça o que lhes diz Jesus. Dá-lhes medo até perguntar-Lhe. Não querem pensar na crucifixão. Não entra nos seus planos nem expectativas. Enquanto Jesus lhes fala de entrega e da cruz, eles falam das suas ambições: Quem será o mais importante do grupo? Quem ocupará o posto mais elevado? Quem receberá mais honras?
Jesus «senta-se». Quer ensinar-lhes algo que nunca hão de se esquecer. Chama os Doze, os que estão mais estreitamente associados à Sua missão e convida-os a que se aproximem, pois vê-os muito distanciados Dele. Para seguir os Seus passos e parecer-se a Ele têm de aprender duas atitudes fundamentais.
·         Primeira atitude: «Quem queira ser o primeiro, que seja o último de todos e servidor de todos». O discípulo de Jesus tem de renunciar às ambições, cargos, honras e vaidades. No Seu grupo ninguém está acima dos outros. Pelo contrário, há de ocupar o último lugar, colocar-se ao nível de quem não tem poder nem ostenta categoria alguma. E, desde aí, ser como Jesus: «servidor de todos».
·         A segunda atitude é tão importante que Jesus a ilustra com um gesto simbólico profundo. Coloca uma criança no meio dos Doze, no centro do grupo, para que aqueles homens ambiciosos se esqueçam de honras e grandezas, e ponham os seus olhos nos pequenos, os débeis, os mais necessitados de defensa e cuidado. Logo, os abraça e lhes diz: «O que acolhe a uma criança como esta em Meu nome, acolhe-me a Mim». Quem acolhe um «pequeno» está acolhendo o «maior», a Jesus. E quem acolhe a Jesus está acolhendo o Pai que O enviou.
Um Igreja que acolhe os pequenos e indefesos está ensinando a acolher a Deus. Uma Igreja que olha para os grandes e se associa com os poderosos da terra está pervertendo a Boa Nova de Deus anunciada por Jesus.

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA - EN

09-20-2015
25th Sunday in Ordinary Time – B
Mark 9,30-37

TWO VERY ‘JESUS’ ATTITUDES

Jesus’ group crosses Galilee on the way to Jerusalem. They do it quietly, without anyone knowing it. Jesus wants to dedicate himself completely to instructing his disciples. It’s very important what he wants to engrave on their hearts: his journey isn’t a path of glory, success and power. On the contrary: it leads to crucifixion and rejection, though ending up in resurrection.
The disciples have no idea of what Jesus is telling them. They’re afraid even to ask him. They don’t want to think about the crucifixion. That’s not part of their plans or expectations. While Jesus talks to them about self-giving and the cross, they talk about their ambitions: who will be the most important person in the group? Who will occupy the highest place? Who will receive the most honor?
Jesus «sits down». He wants to teach them something that they must never forget. He calls the Twelve, those who are most closely tied to his mission, and he invites them to come close since they find themselves pretty far from him at this point. In order to follow his footsteps and be like him, they need to learn two fundamental attitudes.
·         First one: «If anyone wants to be first, he must make himself last of all and servant of all». Jesus’ disciples must renounce ambitions, ranks, honors and vanities. In his group no one should strive to be over the rest. On the contrary, you should occupy the last place, put yourself on the level of those who don’t have power or hold any rank. And from that place, be like Jesus: «the servant of all».
·         The second attitude is so important that Jesus illustrates it with a tender symbolic act. He place a child in the midst of the Twelve, in the center of the group, so that those ambitious men would forget all about honor and greatness, and turn their eyes to the little ones, the weak, those most in need of defense and care. Then he embraces the child and tells them: «Anyone who welcomes a little child such as this in my name, welcomes me». Whoever welcome one of the «little ones» is welcoming the one who is the «greatest»: Jesus. And whoever welcomes Jesus is welcoming the Father who sent him.
A Church that welcomes the little ones and the defenseless, is learning to welcome God. A Church that looks toward the higher ups and associates itself with the powerful of the earth is perverting the Good News of God that Jesus announces.

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf




Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com


No hay comentarios:

Publicar un comentario