lunes, 17 de diciembre de 2018

12-23-2018 - 4st Sunday of Advent – C

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Hemos llegado a los dos millones de visitas al blog. Gracias de corazón.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El pasado 2 de octubre de 2014, José Antonio Pagola nos visitó  en la Parroquia de San Pedro Apóstol de la Iglesia de Sopela, dándonos  la conferencia: Volver a Jesucristo. Iniciar la reacción.
Pulsando aquí podréis disfrutar de ella.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
José Antonio Pagola:  EL recibido estafa Satisfacción la  Resolución definitiva de la Congregación Romana Parr la Doctrina de la Fe  sobre mi Libro,  Jesús.Aproximación Histórica .
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------
Pulsando en la lista de los títulos de las homilías en diferentes idiomas podemos leer más homilías de años anteriores.
-------------------------------------------------- ----------------------------------------------



HOMILIA – ES

23-12-2018
Domingo 4 Adviento – C
Lucas 1,39-45

MUJERES CREYENTES

Después de recibir la llamada de Dios, anunciándole que será madre del Mesías, María se pone en camino sola. Empieza para ella una vida nueva, al servicio de su Hijo Jesús. Marcha «deprisa», con decisión. Siente necesidad de compartir con su prima Isabel su alegría y de ponerse cuanto antes a su servicio en los últimos meses de embarazo.

El encuentro de las dos madres es una escena insólita. No están presentes los varones. Solo dos mujeres sencillas, sin ningún título ni relevancia en la religión judía. María, que lleva consigo a todas partes a Jesús, e Isabel que, llena de espíritu profético, se atreve a bendecir a su prima en nombre de Dios.

María entra en casa de Zacarías, pero no se dirige a él. Va directamente a saludar a Isabel. Nada sabemos del contenido de su saludo. Solo que aquel saludo llena la casa de una alegría desbordante. Es la alegría que vive María desde que escuchó el saludo del Angel: «Alégrate llena de gracia».

Isabel no puede contener su sorpresa y su alegría. En cuanto oye el saludo de María, siente los movimientos de la criatura que lleva en su seno y los interpreta maternalmente como «saltos de alegría». Enseguida bendice a María «a voz en grito» diciendo: «Bendita tú entre las mujeres y bendito el fruto de tu vientre».

En ningún momento llama a María por su nombre. La contempla totalmente identificada con su misión: es la madre de su Señor. La ve como una mujer creyente en la que se irán cumpliendo los designios de Dios: «Dichosa porque has creído».

Lo que más le sorprende es la actuación de María. No ha venido a mostrar su dignidad de madre del Mesías. No está allí para ser servida sino para servir. Isabel no sale de su asombro. «Quién soy yo para que me visite la madre de mi Señor?».

Son bastantes las mujeres que no viven con paz en el interior de la Iglesia. En algunas crece el desafecto y el malestar. Sufren al ver que, a pesar de ser las primeras colaboradoras en muchos campos, apenas se cuenta con ellas para pensar, decidir e impulsar la marcha de la Iglesia. Esta situación nos está haciendo daño a todos.

El peso de una historia multisecular, controlada y dominada por los varones, nos impide tomar conciencia del empobrecimiento que significa para la Iglesia prescindir de una presencia más eficaz de la mujer. Nosotros no las escuchamos, pero Dios puede suscitar mujeres creyentes, llenas de espíritu profético, que nos contagien alegría y den a la Iglesia un rostro más humano. Serán una bendición. Nos enseñarán a seguir a Jesús con más pasión y fidelidad.

José Antonio Pagola

HOMILIA – EU

2018-12-23
Abendualdiko 4. igandea – C
Lukas 1,39-45

EMAKUME FEDEDUNAK

Jainkoaren deia hartu ondoren, Mesiasen ama izango dela iragarriz, Mariak bideari egin dio, berak bakarrik. Bizitza berria hasi du, Jesus Semearen zerbitzuan. «Presaka» doa, adorez. Bere poza Elisabet lehengusinarekin partekatu beharra sentitzen du eta haren haurdunaldiko azken hilabeteetan hari lagundu beharra.

Bi ama horien topaketa ezohiko eszena da. Gizonezkoak ez daude presente. Bi emakume xume dira, inolako titulurik gabeak, juduen erlijioan inolako nabarmentasunik gabeak. Maria, Jesus alde guztietara berekin daramala, eta Elisabet, profeta-espirituaz betea; apaiz izan gabe, bere lehengusina Jainkoaren izenean bedeinkatzeko ausardia izan du.

Maria sartu da Zakariasen etxean, baina ez doa senarragana. Zuzenean, Elisabet agurtzera doa. Ez dakigu zer agur izan zen. Soilik, etxea pozez gainezka jarri zuela agur hark. Mariak bizi duen poza da, aingeruaren agurra entzun duenetik: «Poztu zaitez, graziaz bete hori».

Elisabetek ezin eutsi dio bere ezusteari eta pozari. Mariaren agurra entzun orduko, sabelean daraman haurraren mugimenduak sentitu eta «poz-jauzitzat» hartu ditu. Berehala, Maria goraki bedeinkatu du: «Bedeinkatua zu emakumeen artean eta bedeinkatua zure sabeleko fruitua».

Inoiz ez dio eman lehengusinari Maria izena. Bere misioarekin guztiz bat egina ikusi du hura: bere Jaunaren ama da. Emakume fededun ikusi du, zeinengan betez joango baitira Jainkoaren asmoak: «Zorionekoa zu sinetsi duzulako».

Elisabet gehienik harriarazi duena, Mariaren jokabidea izan da. Ez zaio etorri Mesiasen ama izatearen duintasuna agertzera. Ez da etorri Elisabet zerbitzari hartzeko, baizik bera haren zerbitzari izateko. Elisabet bere onetik aterata dabil harriduraz: «Zein naiz ni neure Jaunaren ama bisitan etor dakidan?».

Hainbat dira Elizaren barnean bakean bizi ez diren emakumeak. Batzuei handitzen ari zaie hoztasun-sentimendua eta ondoeza. Sufritu egiten dute, alor guztietan lehen lankide izan dira Elizan; orain doi-doi hartzen dute aintzat, Elizaren ibilbideaz gogoeta egin, erabakiak hartu eta zerbait eragiteko orduan. Guztioi ari zaigu kalte egiten egoera hau.

Mendetako historiaren zamak, gizonezkoak kontrolatu eta dominatu izan duenak, ez digu uzten jabetzen Elizaren pobretze handi horretaz; alegia, emakumeari presenteago eta eginkorrago egoteko aukerarik ez emateak dakarren pobretzeaz. Guk ez diegu entzuten, baina Jainkoak sustatu ditzake emakume fededunak, profeta-espirituz beteak, poza kutsatuko digutenak eta Elizari gizatasun handiagoko aurpegiera emango diotenak. Bedeinkazio bat izango dira. Jesusi su eta leialtasun handiagoz jarraitzen erakutsiko digute.

José Antonio Pagola
Itzultzailea: Dionisio Amundarain

HOMILIA – CA

23-12-2018
Diumenge 4 d’Advent – C
Lc 1,39-45

DONES CREIENTS

Després de rebre la crida de Déu, anunciant-li que serà mare del Messies, Maria es posa en camí sola. Comença per a ella una vida nova, al servei del seu Fill Jesús. Se’n va «de pressa», amb decisió. Sent necessitat de compartir amb la seva cosina Elisabet la seva alegria i de posar-se com més aviat millor al seu servei en els últims mesos d’embaràs.

La trobada de les dues mares és una escena insòlita. No estan presents els homes. Només dues dones senzilles, sense cap títol ni rellevància en la religió jueva. Maria, que porta amb si a tot arreu Jesús, i Elisabet que, plena d’esperit profètic, s’atreveix a beneir la seva cosina en nom de Déu.

Maria entra a casa de Zacaries, però no s’adreça a ell. Va directament a saludar Elisabet. Res sabem del contingut de la seva salutació. Només que aquella salutació omple la casa d’una alegria desbordant. És l’alegria que viu Maria des que va sentir la salutació de l’Angel: «Déu te guard plena de gràcia».

Elisabet no pot contenir la seva sorpresa i la seva alegria. Quant sent la salutació de Maria, sent els moviments de la criatura que porta en el seu si i els interpreta maternalment com «salts d’alegria». De seguida beneeix Maria «amb totes les forces» dient: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes!».

En cap moment diu a Maria pel seu nom. La contempla totalment identificada amb la seva missió: és la mare del seu Senyor. La veu com una dona creient en la qual s’aniran complint els designis de Déu: «Feliç tu que has cregut».

El que més li sorprèn és l’actuació de Maria. No ha vingut a mostrar la seva dignitat de mare del Messies. No hi és per ser servida sinó per servir. Elisabet no se’n sap avenir. «Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar?».

Són bastants les dones que no viuen amb pau a l’interior de l’Església. En algunes creix el desafecte i el malestar. Pateixen en veure que, tot i ser les primeres col·laboradores en molts camps, amb prou feines es compta amb elles per pensar, decidir i impulsar la marxa de l’Església. Aquesta situació ens està fent mal a tots.

El pes d’una història multisecular, controlada i dominada pels homes, ens impedeix prendre consciència de l’empobriment que significa per a l’Església prescindir d’una presència més eficaç de la dona. Nosaltres no les escoltem, però Déu pot suscitar dones creients, plenes d’esperit profètic, que ens encomanin alegria i donin a l’Església un rostre més humà. Seran una benedicció. Ens ensenyaran a seguir Jesús amb més passió i fidelitat.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HOMILIA – GL

23-12-2018
Domingo 4 Advento – C
Lucas 1,39-45

MULLERES CRENTES

Loguiño de recibir a chamada de Deus, anunciándolle que será nai do Mesías, María ponse a camiño soa. Empeza para ela unha vida nova, ao servizo do seu Fillo Xesús. Marcha «axiña», de contado, con decisión. Sente a necesidade de compartir coa súa curmá Isabel a súa alegría e de pórse canto antes ao seu servizo nos últimos meses de embarazo.

O encontro das dúas nais é unha escena insólita. Non están presentes os varóns. Só dúas mulleres sinxelas, sen ningún título nin relevancia na relixión xudía. María, que leva consigo a todas partes a Xesús, e Sabela que, chea de espírito profético, atrévese a bendicir á súa curmá no nome de Deus.

María entra en casa de Zacarías, pero non se dirixe a el. Vai directamente a saudar a Sabela. Nada sabemos do contido do seu saúdo. Só que aquel saúdo enche a casa dunha alegría desbordante. É a alegría que vive María desde que escoitou o saúdo do Anxo: «Alégrate chea de graza».

Isabel non pode conter a súa sorpresa e a súa alegría. En canto oe o saúdo de María, sente os movementos da criatura que leva no seu seo e interprétaos maternalmente como «saltos de alegría». Enseguida bendí á María «de viva voz» dicindo: «Bendita ti entre as mulleres e bendito o froito do teu ventre».

En ningún momento chama a María polo seu nome. Contémplaa totalmente identificada coa súa misión: é a nai do seu Señor. Vea como unha muller crente na que se irán cumprindo os designios de Deus: «Ditosa porque criches».

O que máis lle sorprende é a actuación de María. Non veu mostrar a súa dignidade de nai do Mesías. Non está alí para ser servida senón para servir. Sabela non sae do seu asombro. «Quen son eu para que me visite a nai do meu Señor?».

Son moitas as mulleres que non viven con paz no interior da Igrexa. Nalgunhas crece o desafecto e o malestar. Sofren ao ver que, malia seren as primeiras colaboradoras en moitos campos, apenas se conta con elas para pensar, decidir e impulsar a marcha da Igrexa. Esta situación estanos facendo dano a todos.

O peso dunha historia multisecular, controlada e dominada polos varóns, impídenos tomarmos conciencia do empobrecemento que significa para a Igrexa prescindirmos dunha presenza máis eficaz da muller. Nós non as escoitamos, pero Deus pode suscitar mulleres crentes, cheas de espírito profético, que nos contaxien alegría e dean á Igrexa un rostro máis humano. Serán unha bendición. Ensinarannos a seguirmos a Xesús con máis paixón e fidelidade.

José Antonio Pagola
Tradutor: Xaquin Campo Freire

HOMILIA –IT

23-12-2018
Domenica 4 Avvento – C
Luca 1,39-45

DONNE CREDENTI

Dopo avere ricevuto la chiamata di Dio con l’annuncio che sarà madre del Messia, Maria si mette in cammino da sola. Inizia per lei una vita nuova, al servizio del Figlio Gesù. Cammina «in fretta», con decisione. Sente il bisogno di condividere la sua gioia con la cugina Elisabetta e di mettersi quanto prima a suo servizio negli ultimi mesi di gravidanza.

L’incontro delle due madri è una scena insolita. Non sono presenti gli uomini. Solo due donne semplici, senza alcun titolo né rilevanza nella religione giudea. Maria, che porta con sé ovunque Gesù, ed Elisabetta che, piena dello spirito profetico, osa benedire la cugina in nome di Dio.

Maria entra nella casa di Zaccaria, ma non si rivolge a lui. Va direttamente a salutare Elisabetta. Non sappiamo nulla del contenuto del suo saluto. Solo che quel saluto riempie la casa di una gioia traboccante. È la gioia che vive Maria da quando ha ascoltato il saluto dell’Angelo: «Rallegrati, piena di grazia».

Elisabetta non può contenere la sua sorpresa e la sua gioia. Appena ode il saluto di Maria, sente i movimenti della creatura che porta in seno e li interpreta maternamente come «sussulti di gioia». Poi benedice Maria «a gran voce» dicendo: «Benedetta tu fra le donne e benedetto il frutto del tuo grembo!».

Mai chiama Maria per nome. La contempla totalmente identificata con la sua missione: è la madre del suo Signore. La vede come una donna credente nella quale si compiranno i disegni di Dio: «Beata colei che ha creduto».

Ciò che più la sorprende è l’agire di Maria. Non è venuta a mostrare la sua dignità di madre del Messia. Non è lì per essere servita, ma per servire. Elisabetta non esce dal suo stupore: «A che cosa debbo che la madre del mio Signore venga da me?».

Sono molte le donne che non vivono in pace all’interno della Chiesa. In alcune cresce la disaffezione e il malessere. Soffrono nel vedere che, nonostante siano le prime collaboratrice in molti campi, quasi non si conta su di loro per pensare, decidere e spingere l’andamento della Chiesa. Questa situazione sta facendoci danni a tutti.

Il peso di una storia multisecolare, controllata e dominata dagli uomini, ci impedisce di prendere coscienza dell’impoverimento che significa per la Chiesa prescindere da una presenza più efficace della donna. Noi non le ascoltiamo, ma Dio può suscitare donne credenti, piene di spirito profetico, che ci contagino gioia e diano alla Chiesa un volto più umano. Saranno una benedizione. Ci insegneranno a seguire Gesù con più passione e fedeltà.

José Antonio Pagola
Traduzzione: Mercedes Cerezo

HOMILIA – FR

23-12-2018
4 Avent – C
Luc 1,39-45

DES FEMMES CROYANTES

Après avoir reçu l’appel de Dieu, annonçant qu’elle sera la mère du Messie, Marie se met en route toute seule. Pour elle, une nouvelle vie au service de son Fils Jésus commence. Elle marche «en toute hâte» et avec décision. Elle ressent le besoin de partager sa joie avec sa cousine Elisabeth et de se mettre à son service le plus rapidement possible dans les derniers mois de sa grossesse.

La rencontre des deux mères est une scène étonnante. Les hommes sont absents. Il n’y a que deux femmes simples, qui, dans la religion juive, n’ont aucun titre ni aucune importance. Marie, qui porte partout Jésus avec elle, et Élisabeth qui, remplie d’esprit prophétique, ose bénir sa cousine au nom de Dieu.

Marie entre dans la maison de Zacharie mais ne s’adresse pas à lui. Elle va directement saluer Elisabeth. Nous ne savons rien du contenu de cette salutation. Seulement, que cette salutation remplit la maison d’une joie débordante. C’est la joie vécue par Marie depuis qu’elle a entendu la salutation de l’Ange: «Réjouis-toi pleine de grâce».

Elisabeth ne peut pas contenir sa surprise et sa joie. Dès qu’elle entend la salutation de Marie, elle sent les mouvements de l’enfant qu’elle porte dans son ventre et les interprète maternellement comme des «sauts de joie». Immédiatement, elle bénit Marie «d’une voix forte» en disant: «Tu es bénie entre les femmes et le fruit de tes entrailles est béni».

A aucun moment, elle n’appelle Marie par son nom. Elle la voit totalement identifiée à sa mission: c’est la mère de son Seigneur. Elle la voit comme une femme croyante dans laquelle se réaliseront les desseins de Dieu: «Heureuse es-tu parce que tu as cru».

Ce qui la surprend le plus, c’est la manière d’agir de Marie. Elle n’est pas venue montrer sa dignité de mère du Messie. Elle n’est pas là pour être servie mais pour servir. Elisabeth n’en revient pas. «Qui suis-je pour recevoir la visite de la mère de mon Seigneur?».

Elles sont nombreuses les femmes qui ne vivent pas paisiblement au sein de l’église. Chez certaines, la désaffection et l’inconfort augmentent. Elles souffrent quand elles voient que, bien qu’elles soient les premières collaboratrices dans de nombreux domaines, elles ne sont guère prises en compte, pour penser, décider et promouvoir la marche de l’Église. Cette situation nous cause préjudice à nous tous.

Le poids d’une histoire multi- séculaire, contrôlée et dominée par les hommes, nous empêche de prendre conscience de l’appauvrissement que représente pour l’Église le fait de se passer d’une présence plus efficace des femmes. Nous ne les écoutons pas, mais Dieu peut susciter des femmes croyantes, pleines d’esprit prophétique, qui peuvent nous communiquer leur joie et donner à l’Eglise un visage plus humain. Elles seront une bénédiction. Elles nous apprendront à suivre Jésus avec plus de passion et de fidélité.

José Antonio Pagola
Traducteur: Carlos Orduna


HOMILIA – PT

23-12-2018
Domingo 4 Advento – C
Lucas 1,39-45

MULHERES CRENTES

Depois de receber a chamada de Deus, anunciando que ela será a mãe do Messias, Maria põe-se a caminho sozinha. Começa para ela uma nova vida, ao serviço do Seu Filho Jesus. Marcha «rápido», com decisão. Ela sente a necessidade de partilhar a sua alegria com a sua prima Isabel e de pôr-se ao seu serviço o quanto antes nos últimos meses de gravidez.

O encontro entre as duas mães é uma cena incomum. Não estão presentes os homens. Apenas duas mulheres simples, sem qualquer título ou relevância na religião judaica. Maria, que carrega Jesus com ela para todos os lugares, e Isabel, que, cheia de espírito profético ousa abençoar a sua prima em nome de Deus.

Maria entra na casa de Zacarias, mas não se dirige a ele. Vai diretamente saudar Isabel. Nada sabemos do conteúdo da sua saudação. Apenas aquela saudação enche a casa com uma alegria transbordante. É a alegria que Maria vive desde que ouviu a saudação do Anjo: «Alegra-te cheia de graça».

Isabel não pode conter a sua surpresa e sua alegria. Quando ouve a saudação de Maria, sente os movimentos da criança que carrega em seu ventre e interpreta-os maternalmente como «saltos de alegria». Imediatamente abençoa Maria «com a voz em grito» dizendo: «Bem-aventurada és tu entre as mulheres e bendito é o fruto do teu ventre».

Em nenhum momento chama Maria pelo seu nome. Contempla-a totalmente identificada com a sua missão: é a mãe do seu Senhor. Vê-a como uma mulher crente, na qual se irão cumprindo os desígnios de Deus: «Abençoada porque acreditaste».

O que mais a surpreende é a atuação de Maria. Não veio para mostrar sua dignidade de mãe do Messias. Não está ali para ser servida, mas para servir. Isabel não sai do seu assombro. «Quem sou eu para que me visite a mãe do meu Senhor?».

Há muitas mulheres que não vivem pacificamente dentro da Igreja. Em algumas cresce o desafeto e o mal-estar. Sofrem quando percebem que, apesar de serem as primeiras colaboradoras em muitos campos, dificilmente são levados em conta a pensar, decidir e promover a marcha da Igreja. Essa situação está a fazer mal a todos.

O peso de uma história multisecular, controlada e dominada pelos homens, impede-nos de tomar consciência do empobrecimento que significa para a Igreja prescindir de uma presença mais efetiva das mulheres. Nós não os escutamos, mas Deus pode despertar mulheres crentes, cheias de espírito profético, que nos podem dar alegria e dar à Igreja uma face mais humana. Serão uma bênção. Elas nos ensinarão a seguir Jesus com mais paixão e fidelidade.

José Antonio Pagola
Tradutor: Antonio Manuel Álvarez Perez

HOMILIA – EN

12-23-2018
4th Sunday of Advent – C
Luke 1,39-45

BELIEVING WOMEN

After receiving God’s call, announcing that she will be the mother of the Messiah, Mary sets out alone on a journey. A new life is beginning for her, serving her Son Jesus. She walks «rapidly», decidedly. She feels the need to share her joy with her cousin Elizabeth, and help out as soon as she can in those last months of pregnancy.

The meeting of the two mothers is a special scene. The men aren’t around. Only two simple women, with no title or relevance in the Jewish religion. Mary, who is carrying Jesus with her everywhere she goes, and Elizabeth who is full of prophetic spirit and dares to bless her cousin in God’s name.

Mary enters Zachariah’s house, but doesn’t head to him. She goes directly to greet Elizabeth. None of us knows the content of her greeting. Only that her greeting fills the house with an overflowing joy. It’s the joy that Mary lives out from the moment she heard the Angel’s greeting: «Rejoice, O full of grace».

Elizabeth can’t contain her surprise and her joy. As soon as she heard Mary’s greeting, she feels the movements of the child she carries in her womb and she interprets them as only a mother would as «leaps of joy». Immediately she blesses Mary «with a loud cry», saying: «Blessed are you among women and blessed is the fruit of your womb».

At no point does she call Mary by her name. She’s contemplating her as completely identified with her mission: she’s the mother of her Lord. She sees her as a believing woman in whom God’s plans will keep being fulfilled: «Blessed are you because you have believed».

What’s most surprising is what Mary does. She hasn’t come to show her dignity as mother of the Messiah. She’s not there to be served but to serve. Elizabeth can’t get over her astonishment. «Why should I be honored with a visit from the mother of my Lord?».

Many are the women who don’t live peacefully within the Church. Some of them have grown disaffected and discomforted. They suffer when they see that, in spite of being the main collaborators in so many areas, they hardly count when it’s time for thinking, deciding, and pushing forward the Church’s path. This situation is doing damage to all of us.

The weight of a history that is fully secular, controlled and dominated by men, keeps us from being conscious of the impoverishment that it means for the Church to do without a more effective presence of woman. We don’t listen to them, but God can raise up believing women, full of prophetic spirit, who spread joy to us and give the Church a more human face. They will be a blessing. They will teach us to follow Jesus more passionately and more faithfully.

José Antonio Pagola
Translator: Fr. Jay VonHandorf




Blog:               http://sopelakoeliza.blogspot.com

Para ver videos de las Conferencias de José Antonio Pagola
                        http://iglesiadesopelana3v.blogspot.com


No hay comentarios:

Publicar un comentario